Memòria en blanc i negre

Barcelona sempre ha estat fotogènica. Des d'aquell primer daguerreotip de Ramón Alabern —l'any 1839—, molts fotògrafs han deixat constància del seu desenvolupament urbà, on tot és passat d'un dia per l'altre. Aquest món en constant transformació és el que ens permet visualitzar la fotografia. Com si es tractés d'una persona, Barcelona ha anat deixant encapsulats un reguitzell de retrats que, malgrat no ser tota la realitat, ens permeten endevinar-ne el caràcter, allò que l'amoïna o la desvetlla en cada moment. La memòria dels barcelonins està farcida d'aquestes imatges, que només amb un cop d'ull ens transporten en el temps. La ciutat pacífica i sèpia del segle XIX, de la nissaga dels Napoleón o de Josep Martí i les seves Bellezas de Barcelona. La ciutat atrafegada i dinàmica dels fotoperiodistes, que a ritme de xarleston recollien els Merletti, Sagarra o Brangulí. O la ciutat terrosa i en guerra d'Agustí Centelles.

Un paisatge amb olor de peix i de pixat on els nuvis porten Vespa

La moderna imatge de la ciutat es fixa en les dècades de 1950 i 1960; un temps d'avingudes acabades d'estrenar i esborranys dels bombardeigs, de blancs i negres molt contrastats, on la fotografia va ser testimoni d'aquella barreja tan curiosa de caspa i modernitat. La Barcelona dels joves aspirants a torero que s'entrenen en les voreres més costerudes del Poble-sec, fotografiats per Oriol Maspons al llibre Toreo de Salón de Camilo José Cela. Els deserts i típics carrerons de Català-Roca, a Vuit segles de carrers de Barcelona de J. M. Espinàs. La Rambla de Ramón Masats, mig buida i ocupada per dones vestides de dol que fan cua. El barri Xino de Joan Colom a Izas, Rabizas y Colipoterras —també amb text de Cela—, on el prostíbul és a peu de carrer i a cada portal sobresurt la silueta d'una dona esperant els clients. La ciutat d'Eugenio Forcano a Barcelona de Carles Soldevila, habitada per cambrers amb gegantines gerres de cervesa creuant la plaça Reial, per babaus que perden el temps asseguts a les cadires de la Rambla, per guàrdies urbans amb salacot i mestresses de casa voltant pels mercats. Un paisatge que sembla improvisat, que fa olor de peix i de pixat, on els nuvis amb barret de copa circulen al damunt d'una Vespa cap a la seva pròpia boda, les dones baixen de la vorera pels lascius comentaris dels adolescents, i els trens descarreguen milers d'emigrants amb la maleta de cartró a les espatlles; com els que va fotografiar Xavier Miserachs, que a Barcelona en blanc i negre va caçar algunes de les imatges més conegudes pels barcelonins, i que poc després va documentar el primer turisme de paella, sol i castanyoles a Costa Brava Show. Tots ells integrants d'aquella prodigiosa fornada de fotògrafs que van fer amb Barcelona el que Brassai o Cartier-Bresson havien fet amb París, o Klein i Levitt amb Nova York; copsant per aproximació un lloc i un espai en el qual fer aparèixer els tipus i les faccions més singulars de la ciutat. Una manera de mirar que després trobarem en altres noms com Colita i Pilar Aymerich, a Els cementiris de Barcelona i L'Eixample de Barcelona, o —ja en la dècada olímpica— en algunes imatges de Javier Mariscal, sembla que inspirades en el treball de Miserachs. Encara ara, tots els tòpics i tots els llocs comuns que exhibeix Barcelona es poden trobar en aquelles fotografies fetes fa més de cinquanta anys, quan la ciutat va inventar-se com a destí turístic, mig casolà mig cosmopolita. Memòria en blanc i negre que, de llavors ençà, milers d'altres fotògrafs amateurs, turistes de tot arreu del món, han enquadrat en els seus objectius, buscant la Rambla, l'actual Raval o els edificis de Gaudí.