Dreta de luxe

RATES AL JARDÍ /

ALTES VALLS

Valentí Puig

Edicions 62 / Proa

130 / 79 pàgines

21,50 / 15,50 euros

Dietaris i poemes, prosa assagística i articulisme literari i polític donen el perfil de la millor producció literària de Valentí Puig. És ben cert que potser el seu nom resulta familiar a una munió de lectors per altres raons: perquè ha estat guanyador d'algun premi literari de volada i renom o perquè ha retornat a la casa comuna del periodisme català del segle XX (vull dir La Vanguardia), després de la seva excursió a l'ABC.

Però res d'això acaba donant les satisfaccions que ofereixen les seves planes de dietari o de diari estricte, com són les de Rates al jardí: rescata amb aquest títol les anotacions de 1985, "dotze mesos d'estratègies en el buit, d'horitzons equívocs" que la literatura "ordena com pot". El viatge a la vida moral de l'autor és poderós i infreqüent per moltes raons. Puig té entre 35 i 36 anys, acaba de rebre una modesta herència, no paga lloguer ni hipoteca, viu a Palma i bàsicament vol ser escriptor i vol llegir, llegir, llegir. Aquí no hi ha novel.la, ni hi ha intriga, ni hi ha tampoc res semblant als materials que nodreixen les novel.les que l'han fet novel.lista amb ressonància. El reconsagrat Quadern gris de Josep Pla només va publicar-se quan l'autor tenia una pila d'anys (el 1966) i la seva trajectòria literària plenament feta. En canvi als últims 30 anys, com a mínim, no ha estat pas estrany que trobem autors que no es diuen Pla i —a empentes i rodolons— aconsegueixen publicar els seus dietaris. Puig va començar amb un d'extraordinari, Bosc endins, publicat el 1982 (i poc després traduït per Javier Cercas al castellà) i el mateix va passar amb un escriptor que és poeta i és assagista i és articulista (acaba d'ordenar un feix de materials de valor a En el curs del temps), però que alguns estimem molt especialment com a dietarista, l'Enric Sòria: va fer primer un llegendari Mentre parlem i molts anys després un altre potser encara millor, La lentitud del mar.

El dietari de Valentí Puig ofereix una prossa clàssica i molsuda, perspicaç i incisiva

Aquest de Puig torna a ser molt bo, amb escàs material de crítica política d'actualitat i alguna resta encara de la crítica del comunisme que sona ja molt rebullida hores d'ara. Però el que importa és una altra cosa: la intel.ligència analítica, la independència de judici, la formació francòfila (el seu millor autoretrat és aquest: 70% d'Stendhal i 30% de Chateaubriand) i la perspicàcia de Puig es barregen amb detalls de costums i moralitat vagament cràpula, noctàmbula, hedonista i intermitentment culpable.

I una cosa més: Puig és una rara espècie de les lletres catalanes perquè és de dretes i no és nacionalista, és catòlic creient (ho és al menys a Rates al jardí), és lector de la literatura internacional, és amant també intermitent, és sentimental i no amaga l'afecció per les putes. I lliga admirablement amb el fil que va deixar somort Pla: el retrat virulent de Joan Fuster persona no eclipsa l'admiració per l'assagista i l'aiguafort sobre Salvador Espriu —que és cruel— tampoc condemna la seva obra de poeta ni de prosista. Puig sembla autor fet per una societat civilitzada i culta, capaç de rebre sense escarafalls ni comèdia la vida íntima, moral, raonada, d'una persona sensible i intel.ligent. I de tant en tant, alguna etzibada sense nom —però que l'interessat detectarà— o alguna etzibada amb inicials —com la que rep l'històric crític literari Rafael Conte—, però també la quietud lírica d'un estiu davant del jardí i la remor de les rates.

Els millors dels poemes que recull a Valls altes també toquen per aquí, però jo em quedo només amb mitja dotzena —els més propers a l'autoetopeia: l'autoretrat moral—, mentre que gairebé totes les planes del dietari demanen ser llegides poquet a poquet, aprenent. Potser és també la vena satírica la que millor funciona al poemari, malgrat que el governa l'elaboració pausada del sentiment —la pèrdua de la mare, la solitud, la perplexitat de la maduresa—. Però aquest lector se sent més recompensat a les planes de la prosa clàssica i molsuda, perspicaç i incisiva, molt sovint crua i desacomplexada del dietarista amb prosa, idees, ironia i observació: prosa de moralista ja una mica out de tot, encara que no ho sembli.