Noves identitats

GUILLAUME LEBLON

STRANGE FORM OF LIFE

Galeria ProjecteSD

Ptge. Mercader, 8, baixos

Fins al 22 de gener

ELENA DE RIVERO

FLYING LETTERS

Galeria Senda

Consell de Cent, 337

Fins al 6 de gener

WILFREDO PRIETO

NEGRO, MATE, SECO

Galeria Nogueras & Blanchard

Xuclà, s/n

Fins al 22 de gener

Jacques Derrida escriu, respecte al quadre Velles sabates amb cordons de Van Gogh —el qual suscità tants debats filosòfics—, que les sabates són una cosa que s'abandona, "instàncies de la caiguda, del caigut o del decaigut". Recordant el parell desgavellat que Guillaume Leblon (Lille, 1971) va arreglar fa uns anys emplenant amb guix les parts de les soles que s'havien desgastat es pot sentir l'essència de la veritat, el que la realitat sembla excloure, allò rebutjat i denegat. Les sabates velles de Leblon proporcionen a l'observador un "exemple d'exemple" —sabates d'artista, unes sabates com a escultura—, ja que ens parlen del procés, de la marca del passatge, d'allò vague i usat, d'allò obert i lax.

La de Leblon és una arqueologia personal, com si tot el sentit del seu treball consistís a desfer un camí

En la seva segona individual a la galeria ProjecteSD, l'artista francès presenta un conjunt de formes abstractes com a rastres de supervivència, detritus que van tenir una relació amb el món i que ara són recompensades amb metàfores per a la poesia del quotidià. Leblon crea la impassibilitat i la idealitat d'una narració oberta on es combinen referències a la naturalesa i a l'arquitectura. És una arqueologia personal, com si tot el sentit del seu treball consistís a desfer un camí, dissoldre la identitat de cada objecte al si de la seva confrontació i des de tots els punts de vista.

Cada obra es converteix en un mitjà d'anar fins al final de l'altra, seguint-ne tota la distància. Fragments de fusta i metall i peces desmantellades, que van romandre durant anys en l'estudi, guarden les empremtes de la història de la funció que feien. Els objectes erosionats i reconstruïts en una síntesi connectiva amb un material, el guix, reapareixen ara com una identitat que apunta a un lloc: les fronteres entre els objectes i l'organització d'aquests en l'espai.

La peça titulada Ottoman és una malla tubular de canyes convertida en un farcell enguixat de manera el.líptica sobre un llit d'arena de platja. Chariot és una construcció de pedres de ceràmica d'aparença inestable. Un semblant equilibri inestable el trobem també a Fishing For Stability, un assemblatge de ferro desgastat suportat amb poca destresa sobre plastilina. And Lay, dues estructures metàl.liques pintades amb guix, sembla una obra proustiana, intemporal, captada en un present endurit per una corda de pescadors.

Són objectes que se situen en la superfície on l'escultura es fa possible i que, en fer-ho, no inspira res més que la sensació d'una cosa silenciosa i immediata: la possibilitat de l'artista per a qui no existeix una realitat adequada.

Elena de Rivero (1949) presenta a Senda els seus últims treballs realitzats en paper de fibra d'abacà. Hi sorgeixen flotants les empremtes del llapis, del fil i també de la màquina d'escriure, en missatges reduïts a senyals tous en què tots els valors literals se substitueixen per emocions. El procés de treball de De Rivero és artesanal, amb elements soldats al paper encarregat d'absorbir la flexió i l'articulació dels missatges. Les plomes, trobades en un entorn molt proper, un parc al costat del seu estudi al Lower East de Manhattan, no van amb el temps, sinó al revés, el temps va amb elles, conjuren l'"accident", el com s'ha esdevingut allò, no l'esdeveniment. L'artista valenciana insisteix en la idea de l'inefable a través de la metàfora del niu, una estructura simple feta amb fils de paper on es fa el descobriment d'una nova llar, el renaixement té lloc en aquella caseta buida que no és ni per a l'ésser humà ni per a cap Déu. La magnífica peça-homenatge a Louise Bourgeois, Flying Letter 16 (LB) representa la dona-casa desproveïda de la seva gàbia, alliberada de tota construcció. Cos continent i contingut, mai més cos trossejat ni esquizofrènic.

Wilfredo Prieto (1978) presenta a la galeria Nogueras & Blanchard un paisatge incorpori suportat en elements mínims —un nivell, una llanterna, un casc de motorista i un llumí—. L'artista cubà atorga a cada un d'aquests elements una nova identitat, de manera que el rastre que deixa el llumí és una "estrella morta", el nivell de construcció que projecta una línia contínua de 360º es converteix en Un segon horitzó i la llanterna encesa en un Eclipsi perfecte. Prieto modifica la funció d'objectes banals o quotidians, com plantes, ventiladors, vasos, catifes, gairebé sense intervenir-hi. La frontera entre l'objecte i l'espectador s'ha desplaçat, ja no passa en la realitat, sinó que apareix de nou designada, a la manera d'un ready-made. La identitat de la forma i el buit.

Van Gogh tenia raó quan afirmava que "l'art és l'ésser humà afegit a la naturalesa".