Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

Un conte de Txékhov

Thomas Mann va escriure en una ocasió: "Una història avorrida, per mi la més preuada de les creacions de Txékhov, és una obra extraordinària i fascinant que, per la seva peculiar calma i tristesa, no té parangó en tota la literatura". La frase resulta molt avinent per a una contracoberta, però el cert és que Thomas Mann tenia una passió semblant per una llarga dotzena de contes i narracions, i així va expressar-ho en diverses avinenteses. Lloar una sola obra per damunt de totes les altres del seu gènere sempre desperta la sospita d'un entusiasme passatger o exagerat. Nabokov deia que la millor narració del món era La metamorfosi, de Kafka. El mateix Kafka ho deia de Michael Kohlhaas, de Kleist; Truman Capote ho deia d'Indian camp, de Hemingway; i molts autors anglesos ho han dit de The man who would be king, de Kipling. Uns quants escriptors consideren que Pedro Páramo, de Rulfo, és la millor narració en castellà del segle XX, mentre que d'altres —incomprensiblement— l'execren. És com una tradició ben assentada en els annals de la literatura i no cal parar massa esment a afirmacions tan categòriques.

"Una història avorrida' és un enorme conte curt i una escassa novel.la llarga"

Quant al llibre d'avui, Una història avorrida, d'Anton Txékhov (Barcelona, Minúscula, 2010), tota apreciació desmesurada sembla fora de lloc. Molts devots del contista rus consideren millor narració, per exemple, La sala número sis, i d'altres La dama del gosset: al capdavall, totes són obres mestra de l'autor, i encara n'hi podríem sumar una pila. Cada compilador fa la seva tria, i de gustibus non est disputandum, i cadascú per on l'enfila. El que sí que pot ser motiu de discussió —no arribarà a disputa— és el fet que aquesta narració d'avui, essent com és de gran categoria, sembla com una abreviatura del que Txékhov, possiblement, no va tenir paciència per escriure. És coneguda la tirada a la mandra d'aquest escriptor nascut a la riba del mar Azov l'any 1860, metge de professió, que va escriure una llarga sèrie de narracions curtes, un altre reguitzell d'obres dramàtiques de primera fila —com L'oncle Vània o Les gavines—, però només dues mitges novel.les. Podríeu dir: no tots els escriptors conreen amb excel·lència tots els gèneres. Però en el cas de Txékhov un té de vegades la impressió que tenia molt sovint idees per donar cos a novel·les extenses, i que, per la circumstància ajaguda que ja hem dit, les deixava reduïdes a la categoria i l'extensió d'un conte.

Aquest és el cas d'Una història avorrida. Un metge (com l'escriptor mateix), el reconegut professor de medicina i científic Nikolai Stepànovitx, mimat per família i societat, pateix insomni. A causa d'això s'enderia en pensades que li acaben d'escampar la son, deixant el terreny lliure a tota mena de cabòries: entre elles, un pensament molt obsessiu en la mort. Té una dona fidel, dos fills —la noia, enamorada d'un tal Gnekker de qui no arribarem a saber-ne res de res, llevat que al final es casa amb la noia furtivament— i una afillada, Kàtia, que té tirada a l'art i a les extravagàncies. L'acció hi és petita i, per tant, sembla que n'hi hagi prou amb un centenar de pàgines. Però no és el cas: Nikolai Stepànovitx viu un destret d'una enorme intensitat, que és el que hi ha entre els fastos d'una vida celebrada i la sensació que els seus dies no han de trigar a acabar-se. En aquest panorama, naturalment, hi juga un paper de gran importància l'afillada artista, perquè l'art, com sap tothom (Hegel encara més) es troba molt a la vora de la religió i apunta, com les grans creences, al més enllà. Amb aquesta matèria —aquí volíem arribar— caldria un altre gènere diferent del conte o la nouvelle: caldria, justament, la novel.la. Això no vol dir solament més pàgines. Vol dir entrar més a fons en les angúnies de Nikolai, donar més extensió als diàlegs del metge amb l'artista, ampliar els monòlegs interiors del protagonista, i potser més coses. L'obra és esplèndida, com va dir Thomas Mann, però Txékhov ens hauria fet un gran favor dedicant-hi més hores de treball. Ai, la mandra!

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 9 de diciembre de 2010

Más información

  • MARGINALIA