Alpha rediviva

Amb letícia rebem, els amants dels llibres bons i clàssics, la notícia que Editorial Alpha ha reprès l'activitat després de decennis de llanguiment, temps en què els lectors potser encara han trobat, a les llibreries de vell, les magnífiques versions, no de Petrarca, a càrrec d'Osvald Cardona, però sí de Racine, de la mà de Vallespinosa, o d'Els Lusíades, a càrrec de Miquel Dolç i Guillem Colom. La reedició d'aquesta última, acompanyada d'un llibre inèdit en català, les Converses d'emigrats alemanys, de Goethe, són les dues joies amb què es presenta al públic català l'Editorial Alpha rediviva: és evident que Francesc Guardans, fill de Ramon i nét de Francesc Cambó, s'ha proposat de restaurar seriosament l'ideal bifront del seu avi: mai negligir les finances, però tenir cura incessant de les empreses que més han ennoblit la memòria del patriarca de Besalú i de Verges. Dit això, parlarem avui del llibre de Goethe ja esmentat, en traducció brillantíssima, d'exquisit regust neoclàssic, del director de la col.lecció, Raül Garrigasait, Barcelona, Alpha, 2010.

'Vet aquí una obra mestra poc coneguda de Goethe'

Goethe va ser un enemic declarat, tota la vida —que es va acabar quaranta anys abans que Bismarck fundés la Confederació prèvia a la fundació de l'Estat alemany— de la Revolució que els francesos havien endegat amb molt de rebombori l'any 1789. (A Napoleó va estalviar-lo, perquè li va semblar que posaria ordre en tant de desgavell.) Ens consta que Schelling o Hölderlin, per exemple, van plantar, a Tübingen, l'arbre de rigor en homenatge als fets que donarien pas a una nova era de la història. Goethe, escèptic, olímpic i dinasta del Duc de Weimar-Saxònia, no en va plantar cap. Va esperar els esdeveniments, i, com és sabut, aquests no van trigar a produir-se sobre el mateix camp dels principats d'Alemanya. Però fins a la mort del seu amic Schiller —que tampoc no va destacar per la seva veneració dels sans-culottes—, Goethe no va parar de deixar empremtes del seu malestar davant aquesta enorme convulsió. Així, per exemple, després de lloar les virtuts del nou règim —la llibertat i la igualtat— als primers trenta-nou versos del cant VI de Hermann i Dorothea, l'autor enceta el que fa quaranta amb aquestes paraules: "Però el cel de seguida es va cobrir". Goethe devia tenir al cap la tempestat de Robespierre —i l'època del Terror—, home que justament cap a aquell temps (1794) el va perdre a la guillotina.

Amb aquests precedents, l'autor va redactar, a la manera romànica de Boccaccio o del més pròxim François de Bassompierre, aquestes Converses d'emigrats alemanys: l'any 1793, quan les tropes franceses van ocupar la riba esquerra del Rin, una baronessa de renom, i amb ella la fillada, una colla d'amics, domèstics i majordoms, es veu obligada a refugiar-se en una propietat segura. Hi ha un nebot, al començament de l'obra, que es proclama sense embuts addicte a les idees revolucionàries; però la resta de la família, que estima la condícia, el fa callar. Llavors la baronessa, com si es trobessin allà a causa d'una epidèmia —com a la Florència del XIV assotada per la pesta—, demana a uns quants dels congregats que expliquin històries per tal de passar agradablement hores i estona.

No hi falten voluntaris, i, en total, s'expliquen sis històries, o sis contes, amb un altre d'afegit al final, enigmàtic, sens dubte a l'espera que Goethe arrodonís tot el projecte, cosa que no va arribar a fer mai. Es desgranen en una progressió molt interessant, que va del registre "gòtic-fabulós", al format "nouvelle", de caire molt més versemblant i "modern". Al capdavall, això és el que volia la baronessa, que, a la pàgina 55 d'aquesta edició, engega una classe de teoria literària que no té preu: vol històries unitàries, sense falòrnies, amb pocs personatges, poques accions, contenció dels sentiments i severitat moral. Això inclòs, considero aquest llibret una obra mestra desconeguda i n'elogio altra vegada la versió. Avui els traductors són els qui més dominen la llengua a Catalunya.