A l'interior de la Sagrada Família

Resulta impossible fer cap valoració d'aquesta obra sense reflexionar en com s'ha pogut arribar fins a aquest punt, és cert. Veient les fotos del 1924 no podem deixar de pensar que el temple s'hauria pogut perfectament quedar així, a cel obert, com una magnífica plaça envoltada per un collage de façanes. Però, ara, la situació és aquesta, i no podem evitar veure l'impuls actual com el resultat de l'empenta del turisme més que de la fe cristiana. És del tot evident que serà el parc temàtic més gran i de més èxit de la ciutat. Ara no sembla, doncs, el moment de fer reflexions sobre si hi ha d'haver més control municipal o si el temple no té el pertinent permís d'obres, entre altres coses perquè es pot dir que el temple està acabat.

No deixa indiferent i, en alguns aspectes, és l'edifici més modern de la ciutat

Malgrat tot, quan visitem la nau en obres no podem evitar adonar-nos de l'impacte que suposa aquesta arquitectura. Les columnes que ens trobem no semblen palmeres com les de la llotja de Palma de Mallorca, són una altra mena d'arbre, amb branques i sense fulles. Tampoc no són com els pilars i voltes del gòtic de Santa Maria del Mar, ni tenen res a veure amb els pòrtics de l'estació de França o amb les columnes de la terminal T1 de l'aeroport, comparable per la grandària. Aquestes columnes no fan la impressió de descarregar el pes, sinó d'empènyer la nau cap amunt. L'espai que configuren resulta més complex al transsepte quan s'observa defugint la linealitat de la nau, i on s'evidencia el contrast d'aquesta fantasia retallada contra els murs neogòtics que tanquen la nau per la façana del Naixement.

Conforme s'enlairen les columnes i es ramifiquen en braços més petits, inclinant-se segons la lògica invertida d'un polígon funicular, es van dissolent contra la volta, allà, a 54 metres de terra. El sostre és només l'aparença, ja que a sobre hi ha la veritable coberta. Uns òculs oberts a la volta deixen entrar la llum sense que sapiguem exactament d'on ve, un recurs similar al de la catedral de Sant Pau de Londres. L'efecte imprevisible de la llum directa filtrada pels vitralls, encara sense color, fa la resta esquitxant amb taques les columnes arbòries.

Una de les coses d'aquest espai que més actua sobre els sentits és el fet que la grandària dels elements observats des de baix ens supera. Les columnes, per exemple, les podem envoltar passejant, però si enlairem la vista veiem les mateixes columnes ramificades en elements cada cop més petits com si fossin fets a partir d'encongir els elements més grans fins al punt que ens sembla que els podríem agafar amb la mà. Dins d'aquest espai, el baldaquí és petit i un xic ridícul, n'hi ha prou amb comparar-lo amb la filigrana aèria que Gaudí i Jujol van penjar sobre l'altar de la catedral de Mallorca per adonar-nos-en. El baldaquí ens recorda que Gaudí ja no és aquí, i malgrat que en podem interpretar els dibuixos i les maquetes, no podem reproduir el seu ofici fàcilment.

És cert que construir a partir de quatre indicacions resulta un conflicte i pot posar dubtes seriosos a la seva autenticitat. La geometria que s'ha extret dels elements originals, l'estudi exhaustiu i la posada en obra no poden garantir al cent per cent que l'obra que avui veiem sigui com Gaudí l'hauria imaginada, és cert. L'edifici pateix la repetició, a vegades massa simplificada, d'elements extrets d'un repertori geomètric que, quan es contrasten amb els elements originals, es podrien assimilar al moviment d'un robot d'última generació comparat amb el d'una ballarina. Però tot i així, l'edifici és probablement avui el més gran de la ciutat i, paradoxalment, en alguns aspectes, el més modern i no ens deixa indiferents. És molt millor, per descomptat, que l'obra més espectacular de Santiago Calatrava. I tant de bo la nova terminal de l'aeroport de Barcelona fos així.