La TV, eina d'artistes
TV/ARTS/TV
Arts Santa Mònica
Fins al 12 de desembre
Fa un any, es va fer al CCCB una exposició esplèndida, "Món TV", on la televisió era el subjecte, el protagonista de les anàlisis sobre els seus continguts. Ara, a l'Arts Santa Mònica, se'n fa una altra, més petitona, "TV/Arts/TV", on la pantalla és l'objecte que treballen els artistes per emetre els seus missatges. A la planta baixa hi ha una bona mostra de vídeos i d'instal.lacions conegudes sobre el tema. La presideix el Mercedes de Wolf Vostell, carregat de monitors, i on, al darrere, hi ha una dona carbonitzada xuclant per un tub el letal monòxid de carbó herzià.
A la planta superior, es mostren una sèrie de treballs sobre art i tecnologia sortits de diversos tallers universitaris. Paga el tret llegir els papers on s'explica la intenció que hi ha al darrere de cada instal.lació. En alguns casos, ens trobem amb aquest curiós efecte de l'art contemporani on el discurs que construeix l'autor sobre la seva obra —més o menys llegidor— sembla gaudir d'una autonomia total. L'espectador es pot trobar perfectament en què no ha vist allò que l'artista diu que hi ha. En certa manera, ja ho anuncia Iván Marino, quan al catàleg explica la generació d'aquestes instal.lacions: "es podria afirmar que el diàleg eteri dels artistes, teòrics i tècnics que formen part d'aquestes trobades ha estat l'obra en si, i les peces que s'exhibeixen aquí (...) constitueixen una sort de romanent intel.lectual de crònica de les discrepàncies i els acords assolits per un grup de treball sumit en un debat apassionant, que ha intentat desxifrar enigmes irresolubles, estèrils però alhora encantadors". És difícil, per exemple, al divertit Bestiari, sense llegir la guia espiritual, veure-hi "decàpodes sisífics" o que un petit i baixet monitor que es belluga és una pantalla catodicoparanoica "que es posiciona automàticament amb un gir de 180º davant els vianants amb el gest d'un sentinella".
L'Arts Santa Mònica mostra l'ús de les pantalles com a objecte de creació
A "Sistema a distància d'alerta temprana", els autors han convertit idees de Marshall McLuhan (de qui els afalaga molt allò que va dir que l'artista anticipa els canvis socials abans que els percebi el comú de la gent) en un codi bidimensional per a mòbil, un QR (codi obert). El dia que vaig visitar l'exposició, un treballador intentava arreglar una peça de la instal.lació, un robot que havia de recitar les esmentades teories. No funcionava i, per arreglar-lo..., la informàtica utilitzada era Windows (codi tancat).
Les maniobres aparentment més senzilles són moltes vegades les de lectura més profitosa. Per exemple, Texas Border, que mostra en una paret les imatges que capten les càmeres instal.lades a la frontera de Mèxic per a la cacera de l'immigrant. Aquest simple desplaçament de les imatges (d'una gàbia de sometents fatxendes i armats a una pacífica sala d'exposicions) planteja la incomoditat d'una contemplació estètica d'una eina criminal. Alguna repesca, com una foto de Mireia Sentís sobre gènere i televisió, es fa curta.
