_
_
_
_
CRÍTIQUES

Magris i la telemàquia

S'entén per telemàquia, d'acord amb un dels fils de la història d'Odisseu, la recerca del pare (o d'un pare) per part d'un fill. Se'n troben a la novel.la de l'Edat Mitjana (Perceval); Fénelon va escriure sobre el tema una de les novel.les de més èxit del segle XVIII; en van parlar els romàntics alemanys, com Brentano, i anglesos, com Walter Scott; un personatge d'Ulysses, de Joyce, busca un pare artista i ideal, i el troba, al capdavall, agent de publicitat vulgar; i així fins a Pedro Páramo, de Juan Rulfo.

El conjunt de l'obra assagística de Claudio Magris (Trieste, 1939), fa l'efecte de situar-se en aquest mateix deixant: els herois d'èpica i novel.la que hem dit buscaven un pare de debò, i Magris sembla que hagi buscat, i al final potser mig recompost —com qui volgués acabar un puzle que no té totes les peces— un "pare" geogràfic i cultural del que ell mateix, triestí, en seria un dels incomptables fills: Centreuropa. Perquè no li succeís com a Stephan Daedalus, Magris no busca aquest pare-mite amb l'esperança de trobar res de massa extraordinari: ha estudiat tota la literatura del mig d'Europa com no ha sabut fer-ho cap altre intel.lectual del continent; s'ha enxopat de la macro i de la micro- història dels països que van constituir aquest fenomenal constructe polític i territorial —des de Prússia fins al nord d'Itàlia, des de les muntanyes del Tatra fins a les de Sèrbia—; ha recorregut el curs del Danubi des de les fonts cantades per Hölderlin fins als arenys del Mar Negre; i, de tanta saviesa i de tants de viatges i tanta gent coneguda —molta de la qual surt al nostre llibre d'avui— n'ha eixit cap a una desena d'obres d'història i de crítica literària del més solvent que tenim en terres neollatines.

'Claudio Magris ha aplegat el bo i millor dels seus articles sobre literatura'

Alfabets (en castellà a Editorial Anagrama; en català a Edicions de 1984), és un aplec de setanta-cinc articles publicats a la premsa i a revistes italianes, gairebé tots a Corriere della Sera als últims deu anys. No estan ordenats cronològicament, sinó que Magris els ha endreçat d'acord amb una vaga tàctica que consisteix a anar del més antic i més universal de l'Occident —encara que només hi ressoni— al més modern i allunyat de les nostres cultures, com és el cas dels articles dedicats al xinès Mo Yan, al nigerià Achebe i al kenià Ngugi wa Thiong'o: el primer fet demostra que els italians continuen tenint uns bons estudis orientals; els dos segons demostren que els editors i els lectors d'aquell país no fan escarafalls davant les produccions literàries africanes.

Un índex de noms acaba de fer palès que Magris no s'ha aturat en la persona i l'obra dels més grans escriptors de la tradició centreuropea moderna i contemporània —cita poc els autors medievals; la Bíblia sovint, però quasi sempre com a pur registre de llegendes, no amb aquella gravetat rabínica que coneixem en George Steiner—, sinó també en els més menuts, molts del quals no han estat traduïts de l'alemany. Goethe plana, solemne, sobre moltes d'aquestes pàgines; Schiller hi posa el contrapunt de l'engatjament social i polític; Kafka, Musil i Svevo són la tríade imprescindible per comprendre la sensibilitat, si es pot dir així, de l'home dels nostres dies. I tots els convocats serveixen al mateix fi: mirar d'entendre què va tenir d'especial aquest món del cor del continent, mirar de trobar un respir enmig de totes les tribul.lacions de col.legials Törless i de pobres músics de Grillparzer, i asserenar-se en la visió mítica d'aquest pare recte, però contradictori; just però de vegades arbitrari; amable, però enrevessat.

Afegiré una consideració que em neguiteja des de fa temps: mai no he sabut (perquè no ho he preguntat) si la generositat i la moralitat que exhalen les obres de Claudio Magris tenen una gènesi jueva, catòlica o protestant. Mentre quedo en el dubte, pensaré que Magris no és solament un gran coneixedor de la Weltliteratur, o literatura universal, sinó també un ciutadà del món senyalat de passada per totes les moralitats imaginables.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_