Memòria de Barcelona

Qui no ha desitjat alguna vegada un viatge al passat? Conèixer el món quan ell no hi era? Quin paisatge va acollir un determinat fet que només és conegut per la història o a través dels relats dels més grans? A Barcelona avui, això és relativament possible. Els treballs endegats dins del projecte de la Memòria Democràtica permeten conèixer l'emplaçament de mig centenar de llocs que tenen un paper rellevant en la història de la ciutat des de 1931 (any de la proclamació de la II República) fins al 1980, quan es reconstitueix la Generalitat i es recupera una certa normalitat democràtica. Qui ho vulgui pot organitzar-se recorreguts per la història resseguint les petjades de tres fases històriques: la República i l'antifeixisme (1931-1936), la Guerra Civil (1936-1939) i la repressió franquista i els moviments de resistència a la dictadura (1939-1980), per bé que aquest darrer inclou les èpoques del patiment més dur i també aquells moments on els ciutadans varen començar a perdre la por i recuperar la confiança que eren els amos de la pròpia història.

La Casa Bloc, a Sant Andreu, era una proposta obertament oposada a les cases barates promogudes per la dictadura

Juan Negrín, es va instal.lar al Palau de Pedralbes, que va ser la seu del Govern de la República a partir del novembre de 1937

Al carrer de Vallmajor va ser instal.lada una txeca de la CNT i, més endavant, la seu del Servei d'Investigació Militar

Els afusellats al Camp de la Bota eren duts després a la fossa comuna de Montjuïc, al fossar de la Pedrera

Tot va començar a la plaça de Sant Jaume, quan Francesc Macià va proclamar la República. Abril de 1931. Dia 14. Un mes cruel, va escriure el poeta Elliot. No ho semblava llavors, quan s'obria una promesa de primavera democràtica en forma de República, caiguda la dictadura imposada anys enrere pel general Miguel Primo de Rivera. El penúltim dels militars hereus d'un segle XIX espanyol perfectament militaritzat. Alfons XIII abandonava Espanya i Catalunya iniciava la recuperació de la Generalitat. Tot apuntava a la confirmació de l'esperança.

Sí, la plaça de Sant Jaume és un bon punt d'inici per recórrer la història recent de la ciutat. Per recórrer els cinc anys republicans: convulsos però excitants. I després es poden visitar els fruits de la confiança republicana en el futur: la Casa Bloc, la plaça d'Espanya, la Ciutadella i el passeig de Lluís Companys. Per trobar-hi què?

En primer lloc, al Barri de Sant Andreu, la Casa Bloc (passeig de Torras i Bages, 91-105) és un dels primers edificis d'habitatge impulsat per la Generalitat i encarregat a arquitectes del GATPAC ( Grup d'Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l'Arquitectura), moviment vinculat a les tendències racionalistes europees dimanants de la Bauhaus. Els responsables directes del bloc varen ser Josep Lluís Sert, Josep Torres Calvé i Joan Baptista Subirana. Es tractava d'una proposta obertament oposada a les cases barates promogudes per la dictadura. Anys més tard, recorda Josep Maria Montaner al proper número de la revista Sàpiens, dedicada precisament a la memòria democràtica amb escrits d'una dotzena d'historiadors. A la Casa Bloc el franquisme hi afegiria un "bloc fantasma", avui derruït, i habitat per policies vinculats al règim i vídues de militars colpistes.

A la plaça d'Espanya s'hi va construir un grup escolar ocupant els espais d'antics hotels edificats per l'exposició universal de 1929. Varen ser inaugurats el 14 de novembre de 1932 i als anys vuitanta, la pedagoga Marta Mata va poder tenir el seu despatx en un dels edificis que han sobreviscut.

El mateix any obria l'Institut Escola, avui Institut Verdaguer, a la Ciutadella. Finalment, al passeig de Lluís Companys número 7, s'hi pot veure el primer edifici encarregat pel Govern de la Generalitat: un dispensari. Tot un símbol de programa d'actuació: habitatge digne, cultura i sanitat.

El període, però, dóna per més. Així, la plaça del Cinc d'Oros (cruïlla de passeig de Gràcia amb Diagonal) acollia el monument a la República, obra de Josep Viladomat, avui traslladat a Nou Barris. O, a la mateixa Diagonal, el Palau de Pedralbes, que va ser la seu del Govern de la República a partir del novembre de 1937, quan el president Juan Negrín es va instal·lar a Barcelona. Sense menystenir la Rambla, allà on es diu de Santa Mònica, que va veure la manifestació celebrada el 24 d'abril de 1932 en defensa del projecte d'Estatut o que acollia la seu del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria). Així mateix, el passeig de Colom va ser l'escenari de la manifestació antifeixista del 24 d'abril de 1934.

Les restes de la Guerra Civil (Jaime Gil de Biedma en deia "la guerra incivil") va deixar molts rastres. A la carretera de l'Arrabassada hi varen aparèixer, a partir dels primers dies de la sublevació, alguns cadàvers que havien estat afusellats. Al carrer de Vallmajor va ser instal·lada primer una txeca de la CNT (Confederació Nacional del Treball, de tendència anarquista) i, més endavant, la seu del Servei d'Investigació Militar. Hi va haver assalts a casernes, com les de Sant Andreu o les Drassanes, on va morir el dirigent anarquista Francisco Ascaso. El 18 de juliol de 1937, la plaça de Catalunya va ser ocupada per militars sublevats, que varen rendir-se, recorda l'historiador i polític Ferran Mascarell, quan els resistents republicans varen fer presoner el comandant facciós López Amor. I més endavant, la mateixa plaça va ser un dels principals escenaris dels fets de Maig del 37, iniciats pels combats entre les tropes governamentals i les anarquistes pel control de l'edifici de la Telefònica i amb el de les telecomunicacions. La CNT va incautar-se de l'edifici de la patronal Foment, a la via Laietana, 32, per fer-hi la pròpia seu. D'aquí va partir el 23 de novembre de 1936 el comiat popular al dirigent anarquista Buenaventura Durruti, mort durant una batalla al front de Madrid.

Els bombardeigs sobre la ciutat també varen deixar restes tràgiques. Varen ser, explica Judit Puijadó, 194: per aire, especialment, però també per mar. El primer, el 13 de febrer de 1937. Entre 800 i 1.500 edificis varen resultar afectats per les bombes i la població va construir més d'un miler de refugis. Un dels més rellevants, el batejat com a 307. Es troba a la banda de Poble Sec del carrer Nou de la Rambla i tenia capacitat per a unes 2.000 persones. Malgrat la seva resistència, una bomba va provocar un corriment de terres i varen morir dos nens. Era el dia 17 de març de 1938.

Aquell dia caieren els cinc avions italians que varen bombardejar Barcelona i varen deixar caure també bombes davant del Coliseum. Avui recorda el fet una escultura de Margarita Andreu.

I no gaire lluny, l'Hotel Ritz, col·lectivitzat i convertit en menjador popular i hospital o el número 60 del passeig de Gràcia, que va ser la seu del Govern Basc, amb el seu president José Antonio Aguirre. El Govern de la Generalitat va intentar, com va poder, fer front als avions que atacaven Barcelona i va organitzar bateries antiaèries a Sant Pere Màrtir i, més importants, al Turó de la Rovira. Eren canons Vickers de 105 mil·límetres i podien disparar fins a una distància de 13.400 metres, recorda Ramon Arnabat. S'hi va instal·lar també un dormitori, un pavelló d'oficials, cuina i dutxes. Més tard, durant el franquisme, aquest indret es va convertir en un dels principals focus de barraquisme, igual que la muntanya de Montjuïc, que havia acollit l'Olimpíada Popular el 1936, i el Camp de la Bota, de trista memòria.

No lluny de l'estadi hi ha el castell: construït el 1694 aprofitant restes d'un vell fortí, i amb una llarga història de repressió. Abans i després de la guerra.

Durant la guerra va ser utilitzat pel Govern que va afusellar uns 150 militars i civils insurrectes. El franquisme es va estimar més el Camp de la Bota pels afusellaments (també utilitzat amb la mateixa fi durant la Guerra Civil), però va reservar Montjuïc per a personatges rellevants: Lluís Companys i el general de la Guàrdia Civil Antonio Escobar, fidel a la República, explica el director del projecte Espais de Memòria Democràtica de Barcelona, Manuel Risques.

Al número 617 de la Diagonal (avui hi ha El Corte Inglés) hi havia la presó de dones de les Corts. La família Duran hi va construir un edifici el 1743 i el 1886 se'n varen fer càrrec les monges de la Presentació que hi varen organitzar un asil femení. A instàncies de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) va ser nacionalitzat el 1936 i convertit en correccional per a dones. El franquisme ho va reconvertir en presó femenina, tan comunes com polítiques, fins al 1955 quan va traslladar les presoneres a la Model, que durant un temps molt breu i insòlit, va ser presó mixta. Calia lloc per tancar tanta gent i a més a més de Montjuïc, es va aprofitar un espai situat a l'actual Ronda de Dalt amb la Vall d'Hebron per fer-hi el camp de concentració d'Horta. Els afusellats al Camp de la Bota eren duts després a la fossa comuna de Montjuïc, el fossar de la Pedrera.

El nou règim imposat per les armes reconvertia la plaça del Llapis. El monument a la República de Viladomat havia guanyat un concurs popular. El segon premi el va obtenir Frederic Mares. La seva vinculació amb els vencedors li va donar el que no havia obtingut abans rebatejat ara com a monument a la Victòria i instal·lat al mateix lloc que havia acomiadat a les Brigades Internacionals i contemplat una dura batalla entre els rebels i els lleials a la República, el mateix dia que va esclatar la sublevació militar.

La postguerra, beneïda per l'Església oficial, va començar a expressar la resistència a esglésies situades al límit de l'esperança. Sant Medir va acollir el 1964 la fundació de Comissions Obreres i el 1976 la refundació de la CNT. A l'església de Sant Andreu varen tancar-s'hi 300 dones de tants altres obrers de Motor Ibèrica per protestar per la situació dels marits. Sant Agustí va ser el lloc on va constituir-se l'Assemblea de Catalunya el novembre de 1971. Santa Maria Mitjancera, al carrer d'Entença, a prop de la Model, va acollir una nova sessió de l'Assemblea de Catalunya. Detectada la trobada per la policia, 113 persones varen ser detingudes i enviades a la presó, no sense abans haver passat per Via Laietana 43, seu de la Brigada Social de la Policia, amb dirigents tan execrables com Eduardo Quintela, Pedro Polo i els germans Juan i Vicente Creix.

L'oposició s'organitzava aprofitant la suposada inviolabilitat dels centres religiosos, concedida per Franco al Vaticà amb el Concordat de 1953. I es reunia a les esglésies i als convents. Al marge de la fundació de l'Assemblea de Catalunya, el fet més rellevant va ser la Caputxinada: un tancament d'estudiants universitaris i intel·lectuals al convent dels Caputxins situat al carrer Vives i Tutó de Sarrià. Era la consagració del moviment estudiantil que havia començat tímidament a partir del 1957 amb assemblees celebrades a l'edifici de la Universitat de Barcelona, situat a la plaça a la qual la institució dóna nom, i continuat amb manifestacions que ocupaven els carrers propers fins que eren dissoltes expeditivament per la Policia Nacional, coneguda com "els grisos", pel color del seu uniforme. La seu de la Policia Nacional era a Via Laietana.

I des de Via Laietana es pot tornar a la plaça de Sant Jaume, on la multitud s'aplegava per cridar "Samaranch fot el camp, Tarradellas endavant" (Samaranch era llavors el president de la Diputació de Barcelona, designat pels franquistes), fins que el 23 d'octubre de 1977 Tarradellas va sortir al balcó per dir allò de "ja sóc aquí".