Arquitectura en diagonal

En un dels llibres essencials sobre el patrimoni català del 1900, la Reseña y catálogo de la arquitectura modernista d'Oriol Bohigas, la Diagonal no apareix per enlloc i no pas perquè a la gran avinguda no hi haguessin joies arquitectòniques del tombant del segle anterior sinó perquè l'any 1971, l'artèria barcelonina per antonomàsia, encara es deia fatídicament Generalísimo Franco. Això no havia impedit, però, que sis anys abans, també en plena dictadura, Manuel Pertegaz —en col·laboració amb les colònies Puig— bategés el seu primer perfum amb el nom de Diagonal en comptes de posar-li el nom oficial i poc glamurós del marit de la seva clienta major —cèlebre per dur uns collarets que rares vegades pagava.

La Diagonal és un catàleg de la millor, i pitjor, arquitectura catalana del segle XX

L'avinguda es va anar construint de mica en mica, i encara hi ha solars per edificar

Ni Domènech i Muntaner ni Gaudí s'hi estrenaren, però hi ha bon modernisme

La Casa de les Punxes, de Puig i Cadafalch, és la catedral de les cases de pisos del planeta

Sagnier té tretze obres a la Diagonal, entre les quals l'església de Pompeia

La peça estelar del noucentisme és el grup escolar Ramon Llull, de Josep Goday

El Bloc Diagonal, de Churruca i Rodríguez Arias, manté la frescor del primer dia

Dues torres senyeres són l'Atalaia, de Milà i Correa, i l'Agbar, de Jean Nouvel

L'any 1965, la Diagonal —amb la petita derivació de Tuset Street— era el carrer més xic de Barcelona i marcava definitivament l'up and down de la ciutat. En aquest sentit, Pertegaz n'havia estat definitivament el precursor quan, l'any 1942, va obrir-hi la seva casa de costura, no gaire lluny d'una altra, de la qual avui ningú ja no se'n recorda: Argon, societat d'antecedents republicans que a la postguerra va ser obligada a cedir els balcons preferents del principal que ocupava a les autoritats feixistes per presenciar, any rere any, l'aclaparador Desfile de la Victoria.

Però, anècdotes a part, al llarg dels onze quilòmetres de longitud que ocupa, aquesta avinguda de nom abstracte i geomètric és un excel·lent catàleg de la millor —i de la pitjor i també de la més anodina— arquitectura catalana del segle XX. Gairebé tots els estils hi són representats malgrat que l'aspecte general de l'avinguda sigui més aviat gris i monòton.

Concebuda per Ildefons Cerdà al mateix moment en què projectava l'Eixample, i com un esventrament d'aquest, la Diagonal es va anar construint de mica en mica, per trams, i encara queda avui un munt d'atractius solars per edificar o especular, sobretot per la part del suculent 22@. El fragment més antic és el que va del Cinc d'Oros a Verdaguer, de la fulana a la sotana, tal com recorda Permanyer (Biografia de la Diagonal, La Campana, 1996) que l'anomenaven sorneguers els barcelonins, en referència als dos antagònics estilites que l'encapçalaven respectivament: la República despullada de l'escultor Viladomat —desmuntada en acabar la Guerra Civil—, i el Mossèn Cinto de Borrell i Nicolau ben guarnit amb l'hàbit solemne de capelina.

Després d'aquesta primera colonització urbana, l'avinguda es va poblar simultàniament en direcció al Llobregat i el Besós, amb un important escalat de classes: de la República a Francesc Macià, gent rica, i de Mossèn Cinto a les Glòries, cada vegada més pobres. No obstant això, l'estil arquitectònic d'una i altra part va ser semblant, a base de profusió d'arcs escarcers, carreuats acadèmics i balustres de pedra artificial, amb l'única diferència de les amplades i les alçades de les obertures, la dimensió dels solars, i la proliferació d'inútils templets a la zona alta, a manera d'ostentoses diademes, un detall que, als anys trenta del segle passat, treien de polleguera els membres del modern GATCPAC que, qui sap si en revenja, van projectar un calvinista i radical pla d'urbanisme per a la part més alta de l'avinguda, de Francesc Macià en amunt.

Si deixem a part, d'una banda, el Fòrum i l'espectacle de l'arquitectura que va propiciar i propicia i, de l'altra, la zona de Pedralbes a partir del gran bloc de l'Illa, zones que funcionen d'una forma gairebé autònoma, el moll de l'os històric de la Diagonal abraça el tram comprès, més o menys, entre dues torres molt emblemàtiques dels temps en què han estat construïdes: l'Atalaia i l'Agbar.

Un dels edificis representatius més antics d'aquest enorme tram central és el Palau del Marquès de Robert que reflecteix el classicisme francès, gairebé perfecte però ratllant l'insuls. Aquest habitatge unifamiliar envoltat de jardí és dels pocs exemplars que es conserven íntegres d'entre tots els que havien proliferat a la part noble de la Diagonal, la majoria ja d'estil modernista.

Ni Gaudí ni Domènech i Montaner, però, no es van estrenar mai a l'avinguda barcelonina per excel·lència. En canvi, el més retrògrad Puig i Cadafalch s'hi va ficar de ple i, amb els seus deliris antimoderns, paradoxalment va crear algunes de les millors peces arquitectòniques d'aquest inacabable carrer. Puig i Cadafalch, que odiava l'Eixample i el seu inventor, va aprofitar un dels retalls irregulars i cantelluts, gairebé residuals, que deixava el traçat sever de Cerdà, per subvertir la geometria regular amb una ciutat medieval dins la ciutat moderna. Així va néixer la meravellosa Casa de les Punxes, catedral per excel·lència de totes les cases de pisos del planeta. L'arquitecte mataroní va aportar el que més falta li faria a la llarga a la Diagonal: joc de volums que trenquen la monotonia de l'entorn, color i, per sobre de tot, fantasia. Però la Casa de les Punxes no era pas l'única aportació seva a l'avinguda. Quasi al davant i gairebé coetàniament l'arquitecte va bastir el luxós Palau Quadras, actual seu de la Casa Àsia, amb la façana principal de pedra, esculpida de dalt a baix.

L'esperit de Gaudí, malgrat la seva absència sonada, és present a la Diagonal amb quatre obres singulars. La Casa Planells, versió pobra i corprenedora de La Pedrera, situada a la part en què l'avinguda s'esmunyeix en la depressió estilística més fatídica i acabat entelant aquesta petita meravella de Jujol, sense ornaments de cap mena, cant de cigne del modernisme i precedent de l'expressionisme, el racionalisme i el surrealisme. La Casa Comalat, una fantàstica mona de pasqua de Valeri i Pupurull, cita de la Casa Batlló i la Calvet, a la rococó i estrafolària façana principal, i de La Pedrera a la fantàstica i transgressora façana posterior del carrer Rosselló, visible des del Cinc d'Oros, i amb extravagant vestíbul digne del millor Juli Verne. El polifacètic Manuel Sayrach, per la seva banda, aporta a la Diagonal una versió de La Pedrera comestible i tova, en el bon sentit del mot, de sucre de llustre i merenga cuits a la façana, i de tripa de mamífer i esquelet de balena al fabulós vestíbul i ull d'escala, obra mestra dels deliris 1900. Finalment, Domènec Sugrañes, menys inspirat que la resta, es deixa anar a la Casa Mas de Miquel i subverteix el llenguatge finolis estil Ritz, de final dels anys deu i els primers vint del segle passat, per composar una façana passada de voltes i anticlàssica per l'excés, amb una entrada de carruatges que du a un insòlit pati ovalat, immens, cobert per una claraboia, que en el seu ambient suspès i tènue pren un aire d'edifici de Budapest, atmosfera reforçada per la flaire de balneari que emana, precisament, una sauna masculina situada al soterrani.

El modernisme no va passar de moda l'any 1906, de cop i volta tal com sovint s'ha afirmat, arran de les primeres manifestacions noucentistes, sinó que a la dècada següent encara era un estil de moda, tal com ho prova el fastuós Palau Pérez Samanillo, d'Hervàs Arizmendi, ara seu del Círculo Equestre, brutalment amputat per les façanes del pati durant els anys quaranta per obra i gràcia de Raimon Duran Reynals, un bon arquitecte noucentista que com la resta de companys de generació odiava el 1900. La part que ha sobreviscut, prou important i amb uns quants interiors conservats, encara fa patxoca malgrat ser una mica estil mona de pasqua. En una línia semblant, de modernisme moderat, Sagnier és qui té més obres a la Diagonal, especialment en finques cantoneres, tretze en total, moltes ja immerses en el classicisme afrancesat que li era propi, molt ben rebut per la millor burgesia local quan va quedar tipa d'art nouveau comestible. El palauet dels Sitjà, al núm. 415, era la seva millor peça però ha desaparegut per sempre. Després ve l'església i el convent de Pompeia, cèlebre per les desfilades dominicals de missa de dotze on les modistes —catòliques o descregudes— anaven a guaitar els modelets dels grans modistes. De Pompeia destaca la façana ben resolta i discreta, tant de l'església com del convent, l'interior del temple net i polit, i l'espai de la biblioteca tractat com si fos arquitectura industrial, sense ornaments, diàfan i amb estructures metàl·liques. De la resta de peces sagnieranes, en sobresurten la Casa Pellerin, a la cantonada amb Balmes, amb una imponent torre rodona a mig camí entre un termos i una coctelera, i finalment l'extravagant Casa José Larrañaga, palauet que, tot i ser de llenguatge clàssic, n'és la total negació.

El noucentisme té una presència estel·lar a la Diagonal en el Grup Escolar Ramon Llull, de Josep Goday deixeble i col·laborador de Puig i Cadafalch i autor de la majoria d'escoles barcelonines del temps de la Mancomunitat. Aquesta peça, de volums plans i composició sàvia, s'alça imponent i, alhora, humana a la desangelada cruïlla esbiaixada entre Aragó i Consell de Cent. A mig camí entre modernisme centreuropeu i el noucentisme se situa el gran bloc de pisos que l'encara massa poc vindicat arquitecte Pericas es va fer per a ell mateix, a la cantonada de Rosselló. Ben a prop, Duran Reynals quan era membre del GATCPAC, va projectar la baluerna acadèmica de la Casa Espona, a la banda de Llúria —on hi ha el famós bar Bauma—, una obra aplaudida per molts professionals però que desequilibra l'entorn.

El monumentalisme dels temps de la Dictadura de Primo de Rivera té l'exemple més honrós en les cases Almirall, del 1928-1932, de Francesc Guàrdia i Vial, gendre de Domènech i Montaner. Un conjunt que abraça quatre carrers i que se salva de la mitjania general d'avorrits classicismes gràcies a la uniformitat austera de la composició i als pocs ornaments inútils, simplicitat que es contraposa a l'enfarfegat bloc cantoner, d'estil neoplateresc, que té al davant, projectat pel gairebé sempre poc inspirat Eusebi Bona. I a Francesc Macià destaquen, enmig dels edificis porciolistes dels seixanta i setanta que segueixen sent lletjos malgrat haver estat tunejats a dojo, els blocs Ferrer Cajical que inicialment havien d'envoltar tota la plaça, una obra de l'arquitecte Rodríguez Lloveras, i que potser ha entrat al catàleg municipal de patrimoni més que per les seves virtuts per evitar que proliferi l'horror que l'envolta.

Sens dubte l'obra més moderna de l'avinguda és Bloc Diagonal de Ricard de Churruca i Germà Rodríguez Arias, dos membres insignes del GATPAC. Aquest grup d'habitatges que arriba fins al carrer París, acabat en plena Guerra Civil, manté la frescor i elegància del primer dia. I dels anys trenta als seixanta, entrats a la modernitat, cal destacar l'equip Correa Milà amb tres peces insignes a l'avinguda. L'edifici Metro 3, dels anys vuitanta, que aporta una destacada nota cromàtica amb un granat tret directament de l'interior de les balconades del bloc racionalista de Churruca i Rodríguez Arias. El de la Diputació de Barcelona sobreposat a la Casa Serra de Puig i Cadafalch, i la torre Atalaia, inspirada de lluny en la milanesa Torre Velasca de BBPR, un bloc que tot i tenir ja quaranta anys no ha envellit i continua sent un dels millor gratacels de Barcelona.

Una altra torre emblemàtica és, sens dubte, la del Banco Atlántico, de Balmes, projectada per Francesc Mitjans i Santiago Balcells Gorina —autor també del veí Deustche Bank. Directament clavada de la, també milanesa, Torre Pirelli de Gio Ponti aquest gratacel forma part de l'sky line barceloní, i gràcies al bon disseny del seus autors ha estat restaurada amb facilitat per l'actual propietari, el Banc Sabadell. I entre l'arquitectura de les peles, cal citar els blocs de Caixa Barcelona, del duet Busquets Leonori, i el de l'antic Banco de Bilbao —ara botiga Furest— de Tous i Fargas, que dintre de tot són els exemples més notoris d'un tipus d'arquitectura imitada fins a l'avorriment.

I entre els moderns contemporanis, cal parlar d'Oriol Bohigas i els seus socis que tenen a la Diagonal un parell d'obres: la poc inspirada Mútua Metalúrgica, bastida als anys cinquanta, situada a la part baixa de l'avinguda, i el Corte Inglés situat a l'alta, just a Francesc Macià, una obra teatral i neo/déco però eficaç al lloc on està emplaçada. A part d'algun defecte important, com ara la paret cega del darrere, totalment abonyegada, l'edifici de Bohigas aporta també una fenomen interessant: l'espectacular il·luminació de la façana. I de llum a llum, és inevitable acabar amb la caríssima i espectacular Torre Agbar, que clou la promenade històrica i n'obre una altra, la de la flamant arquitectura espectacle, part de la qual ja comença a passar de moda, fins i tot abans d'alçar-se el teló.