Amor i cinisme

Raymond Radiguet (1903-1923) no és un autor massa conegut a casa nostra, però ha estat molt celebrat a França d'ençà que va publicar-hi Le diable au corps (1921), ara en català per tercera vegada, en traducció de Josep Maria Pinto: El diable al cos, Barcelona, Viena Edicions, 2010. Esperem que aquest cop el llibre assoleixi una recepció més bona que les dues anteriors, en què va passar, sense pensa ni glòria, de la impremta a les biblioteques públiques i a quatre de privades. El mateix va succeir amb la segona novel·la de Radiguet, al meu entendre millor que la primera, El ball del comte d'Orgel, editada per Proa l'any 1985.

Que entre nosaltres no tingués gaire ressò, o gens ni mica, no és d'estranyar: encara s'ha d'escriure un assaig en què s'analitzi com cal de quina manera les "formes de vida catalana" eclipsen aquí totes aquelles produccions que es troben del costat de la raresa, l'escàndol o l'estirabot en benefici de la literatura apta per a les bones ànimes: problemes d'un poble assenyat en què la rauxa només va conèixer en tot el segle XX, jo diria, un moment d'expansió privilegiat: aquell que explica alhora l'arquitectura modernista i un llibre tan brutal, posem per cas, com Josafat, de Prudenci Bertrana, en què només hi falta una mica de pederàstia per reclamar un exorcisme de qualsevol deixeble, no pas de Verdaguer, sinó de Torres i Bages.

'Radiguet contrasta un amor frívol amb la tragèdia de la guerra mundial'

A França, on posseeixen una tradició literària molt plural i molt sòlida, gràcies a la qual ningú no s'espanta de res des de fa segles, el llibre va causar alhora admiració i escàndol, binomi que sempre resulta un bon senyal. Fet i fet, això ja havia succeït amb Baudelaire, Lautréamont i Rimbaud entre molts altres maleïts de la segona meitat del segle XIX; i, per tant, a força d'acostumar-se a coses diabòliques, cops de geni, mostres de cinisme, brutalitats morals i improperis furiosament moderns i antiburgesos, els crítics van posar aquesta obra de Radiguet al lloc que calia —malgrat la primera frase del llibre: "Ja sé que m'exposo a força retrets"—, fins i tot abans de la mort prematura, sempre heroica, de l'autor, esdevinguda només dos anys després de la publicació del llibre: el tifus se'l va endur gairebé amb els m ateixos versos que havia escrit Verlaine, com recordava Jean Cocteau en una publicació pòstuma que va dedicar a un jove que, possiblement, li despertava simpatia en més d'un sentit: "Mais Dieu vint qui te fit la mort | confuse de typhoïde" (Raymond Radiguet, Règle du Jeu, París, Éd. du Rocher, 1957).

Allò que es troba en joc en aquest llibre és la topada entre el caràcter tràgic, per definició, d'una guerra (1914-1918) i el caràcter espontani, juganer, alliberador i optimista, cec i tot, de l'amor, en especial quan aquest amor balla entre un protagonista que narra la història en primera persona, François, de només setze anys, i una noia, Marthe, una mica més gran, que de fet ja està promesa amb un militar destinat al front, i s'hi casa. François tira avant la seva peripècia adolescent amb el consentiment murri, per no dir el placet, d'un pare que pot ser considerat emblema del liberalisme pedagògic; i, contra un sentiment seriós, la guerra, que embolicava de gravetat tota la població, François accentua el caràcter egoista —el famós "égoïsme à deux"— de la seva aventura amorosa: "Cal admetre que, si el cor té les seves raons que la raó no coneix [Radiguet era jove però culte, perquè això és de Pascal], aquesta és menys raonable que el nostre cor. Sens dubte, tots som com Narcís, que adora i detesta la seva imatge, però a qui li resulta indiferent tota altra imatge". El llibre és ple d'aquestes mostres de cinisme —temperades per màximes que podrien ser de qualsevol moralista francès del XVII—, però la categoria estilística amb què tot plegat s'hi tracta el converteix, sens dubte, en una petita obra mestra.