La ciutat igualitària

Fa un temps em va atreure la idea de comparar les ciutats de la justícia de Madrid i Barcelona que aleshores començaven a posar-se en marxa. Mentre que Madrid semblava apostar per un "campus" de la justícia amb edificis de planta circular col.locats enmig d'un parc, Barcelona ho feia literalment per una ciutat presidida per les arestes dels seus volums. En aquell moment, però, algunes coses del projecte de la ciutat de la justícia de Barcelona i l'Hospitalet em van semblar aleatòries, sobretot la disposició desordenada dels edificis. He de dir que l'experiència pel qui passeja avui entre els edificis corregeix aquesta impressió i resulta molt gratificant. Aquest conjunt judicial ofereix dues experiències diferents: la dels recorreguts per la galeria d'accés que uneix el gruix dels edificis d'aquest conjunt i la del passeig per l'exterior entremig seu.

El sistema constructiu dels edificis i de la galeria és diferent. Mentre que els edificis tenen una corona exterior estructural que funciona com un mur calat en el qual s'han practicat nombroses obertures iguals i regulars, que assimilem a finestres altes i estretes; la galeria és un edifici de lloses i columnes de formigó. L'edifici de la galeria està tancat amb grans superfícies de vidre, sense fusteria, i protegits per una malla teixida d'acer inoxidable que actua com a para-sol en alguns punts i com a "visillos" tamisant les vistes. Té quatre plantes d'alçada i forma un gran trau en la seva planta que permet allotjar les escales i situar-se en el conjunt distribuint els usuaris. Una de les coses que més ajuda a apreciar aquesta gran galeria és que serveix tant per veure els passadissos interiors dels diferents blocs com per veure'ls des de fora per les finestres.

Des de l'exterior el conjunt, amb la disposició obliqua dels edificis, les seves diferents alçades i els colors, van formant diverses perspectives semblants a una escenografia urbana. Aquest efecte es potencia en trobar edificis del conjunt a l'altra banda de l'avinguda del Carrilet. És com si la ciutat es tornés real. Els edificis són d'un sol material i estan resolts de forma igual, només varien els colors. Aquesta és una de les coses més atractives i una vella aspiració de certa arquitectura: estar feta d'un sol material. En apropar-nos apreciem que dir un sol material és literal. No té revestiments ni aplacats, és formigó i transmet la impressió d'haver estat colat d'una sola peça. Aquesta particularitat no seria tan evident si no estigués acompanyada per la repetició igualitària de les finestres, que de fet són l'espai entre els elements de suport. Les finestres corregeixen la seva aclaparadora igualtat amb la posició variada dels edificis, que fan veure-les sensiblement diferents per mor de la perspectiva.

Però la idea d'un únic material no es deixaria sentir tant si no fos perquè les finestres arriben idèntiques fins al terra. Per dir-ho d'alguna manera és com si els edificis no tinguessin planta baixa, en el sentit que aquesta planta sigui diferent a les altres. Aquesta forma tan especial d'arrencar acaba per donar a l'espai públic que envolta els edificis una qualitat innegable, un espai pavimentat amb llambordes, el que a Barcelona adquireix un cert aire arcaic que contrasta amb la radical façana dels edificis. El paviment resulta una autèntica alegria en una ciutat massa acostumada a pavimentar els espais públics de manera "original" i molt sovint cursi. Els acabats de l'espai públic i el seus elements són práctics i quasi semblen no existir. Resulta difícil trobar un exemple així en el que la qualitat de l'espai no vingui de la mà d'un conjunt de gadgets banals: bancs "originals" jardineres absurdes, fanals extravagants... Aquí la qualitat prové de l'estreta vinculació entre l'arquitectura i l'espai públic, de la seva calculada proporció relativa i de la varietat de vistes que ens ofereix en passar. De fet, aquests edificis no es poden separar de l'espai que formen, són el mateix.