L'efecte mirall i la tecnologia

Egosurfing

Llucia Ramis

Destino

331 pàgines. 20 euros

Després del retrat generacional Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (2008), Llucia Ramis (Palma de Mallorca, 1977) consolida la seva veu narrativa amb Egosurfing , novel·la guanyadora del premi Josep Pla d'enguany. Aquesta obra planteja un suggestiu dilema crític, ja que la virtut i l'excés, la frescor i la reiteració, formen part d'un mateix magma compositiu.

En un àgil gir calidoscòpic els vint-i-nou capítols de la novel·la materialitzen una història ondulant. Cada capítol pot llegir-se com una unitat dotada d'autonomia narrativa i, alhora, cadascuna d'aquestes divisions atòmiques forja el fris general de la trama i recrea una atmosfera centrípeta. En aquest sentit Egosurfing formula una aposta expressiva en què les lleis narratives despleguen una lògica natural: la consistència d'un univers caracteritzat per les inèrcies proverbials de la quotidianitat urbana.

'Egosurfing' té una prosa poètica però està massa atapeïda d'exemples calcats de si mateixos

El reconeixement de l'altre arriba gràcies a la contraposició de successius egotismes

Així, el lector serà engolit per la xarxa d'esdeveniments concatenats d'uns personatges sotmesos a travessar el tel de ceba que separa la identitat personal i la dimensió social en una era de frenesí tecnològic que ha barrejat de ple les esferes pública i privada. La novel·la s'inicia amb la caiguda d'una bossa d'escombraries llançada des d'un pis i que impacta sobre un jove que és en el carrer. A partir d'aquí, en un precís encadenament de vinyetes mundanes, es descabdellarà una madeixa d'implicacions, causes, conseqüències i aleteigs humans, desllorigada per una veu en primera persona.

Mirall d'una època que a través de la inflació tecnològica ha sacralitzat el jo, els mons autoreferencials, els massatges d'ego i l'autoclonació, Egosurfing presenta una galeria de personatges monomaníacs, entestats a entendre que la circumstància és només un subconjunt del jo. L'estriptís de les intimitats pròpies serà incessant: des de la periodista que es llança a la piscina de l'Hotel Juan Carlos I davant de tots els convidats a un acte; passant per un to general de confessió; passant per l'adolescent psicokiller que vol matar els companys de classe perquè es divulgui una gravació seva per la xarxa cibernètica; fins al delirant preu de la fama que està disposat a pagar un concursant per triomfar en el programa televisiu Big Brother , ni més ni menys que cagar-se a la banyera. Facebook, espionatges a través de l'Skype, masturbacions retransmeses per webcam, existències i seguretats intel·lectuals mesurades segons el nombre d'entrades a Google... seran els instruments totèmics d'un corrent de força sintetitzat per la veu narradora: "Avui dia és estrany no topar-se amb un narcissista patològic. Hem passat d'una societat individualista a una societat vanitosa i egòlatra. Supòs que tots anam de protagonistes". Enmig d'aquesta saturació egòlatra i exhibicionista, la novel·la s'oxigena a través de la veu creïble de la narradora, que en clau introspectiva exposa les seves pors, la seva educació sentimental, el seu contrast solitari amb relació a un món que es mira el melic tot subjugant-se a l'ídol de la pròpia imatge. El missatge no podia ser més eloqüent: el reconeixement de l'altre, l'alteritat, arriba gràcies a la contraposició d'aquests successius egotismes. Egosurfing és una obra fluïda; amb finals rodons, justificadament conceptuals; capaç de combinar imatges desacomplexades i alternar-les amb fragments dominats per una prosa poètica; rica en digressions d'alta volada existencial (com s'evidencia en els magnífics capítols La Mar i La carn ); i ennoblida amb implosions vigoroses que rubriquen la potència literària de l'autora ("Ell no podia ferir-me, per això el vaig triar"; "La por va a càmera lenta"; "El cos és un objecte difícil de tractar, però de maltractar, més difícil encara"...).

Però al costat de tots aquests atributs també cal observar que la novel·la es rabeja en la hipertròfia de l'egotisme. Mancada d'un punt de dosificació -que arran de reiteracions i al·literacions que resten tensió narrativa a l'obra encara s'hi troba més a faltar- Egosurfing dibuixa un quadre costumista de la realitat urbana, massa atapeït d'exemples calcats de si mateixos, redundants. Els protagonistes, arrossegats per la lògica de l'efecte mirall, se saturen en la seva realitat anodina i no arriben a transmetre alè moral. Només una tardana nota vivificadora trenca aquest circuit retroalimentari: un ocell ha entrat a la cuina del pis on viu l'entotsolada protagonista primordial de l'obra, i en la seva desorientació agitada espanta la noia. Una bella imatge per apuntar una direcció necessària.