Hostes vindran i de casa et parlaran

És que la setmana passada feia 18 graus sota zero. Es congelen les barbes", comenta escandalitzat el músic anglès d'origen xilè Cristian Vogel. "M'estic realment plantejant marxar a Berlín, però és que, cada cop que torno a Barcelona, recordo que bé que s'està aquí. Potser ja no és el millor lloc per fer música com ho podia ser quan vaig arribar, fa nou anys, però segueix sent una ciutat molt còmoda per viure-hi. Si només trobés un lloc on fessin bon cafè a prop de casa meva al Poble Nou...", comenta l'últim representant d'una camada de músics experimentals (Andy Votel, Jimi Tenor) que varen convertir el Born en el lloc on passaven les coses fa uns cinc anys i que van fugir de la ciutat quan el sol i la platja perderen la batalla amb les institucions i l'euro. Vogel mira per la finestra del bar Casa Delfín del Born. El sol acaba de sortir i la gent s'eixarranca a les terrasses del Passeig. "Suposo que no es pot tenir tot". Des de l'altra banda de la taula, la il.lustradora i pintora colombiana Catalina Estrada es treu la bufanda i comenta: "Entenc el que diu el Cristian. Jo vaig arribar a Europa fugint d'una Colòmbia que se'm feia molt difícil de tolerar. Vaig caure per casualitat a Barcelona i, tot i que al principi va ser complicat obrir-se pas, i darrerament la ciutat sembla mig adormida i massa institucionalizada, se'm fa complicat pensar a marxar d'aquí. El món de l'art és força tancat i està en mans d'uns quants. A més, la ciutat es mou molt per modes i quan et quedes fora d'una no tens cap possibilitat. Afortunadament, les eines de treball actual et permeten ser global i poder exposar sense cap trauma a qualsevol ciutat menys a la teva".

'Són de Barcelona, segur que deuen ser 'cool', escrivien en un diari anglès

"Sóc aquí per dir-los a les noies que no tinguin por de ser lletges. Tot és massa maco, aquí"

Hi van venir fugint d'alguna cosa o buscant no sé sap què. Hi van venir durant la Guerra Civil perseguint una utopia (George Orwell) i hi van arribar als setanta fugint d'una Amèrica Llatina militaritzada (Vargas Llosa, García Márquez, Jorge Edwards). La tradició de l'artista estranger a Barcelona és llarga i variada, però quasi bé sempre arriba definida pels grans noms en trànsit i la quasi bé nula influència -més enllà de la fascinació per compartir codi postal- que varen exercir sobre l'escena local. Però a final dels noranta això va canviar. La demografia artística guiri de Barcelona esdevingué un actiu en la definició del perfil creatiu de Barcelona. Alienígenes com l'escriptor Jonathan Little són cada cop més escassos. Avui l'artista que viu a Barcelona és, d'alguna manera, part de la ciutat, ja sigui des de la lletra hipnòtica de Rodrigo Fresan, l'art underground de Chicks on Speed o l'activisme visceral de Lydia Lunch. Ells no només passen per Barcelona. D'alguna manera, són Barcelona. La ciutat també s'explica mitjançant la seva història.Avui, quan les diferents formes de creació amb vocació de rellevància necessiten el poder polític i l'econòmic per poder tenir sentit, el nou arribat descobreix que la ciutat és lluny dels centres on es mouen les coses. "Però això no està gens malament, tampoc", comenta des de Los Angeles la directora peruana Claudia Llosa, qui, amb la cinta La teta asustada , opta a l'Oscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa."És positiu no estar tan intoxicat per les relacions professionals i per la constant presència dels diners. Un dels grans avantatges de crear des de Barcelona és que, si t'has de reunir amb un productor a qualsevol punt d'Europa hi ets en un parell d'hores, però si vols que et deixin tranquil.la, aquí ningú no et molesta". Per la dissenyadora de joies italiana Laura B, amb taller al Poble Nou, i servint peces a Milà o París, a més de col.laborar amb Jean Paul Gaultier, la distància amb els centres on es prenen les decisions costa maldecaps i diners: "De vegades, et planteges si la independència que et dóna treballar des d'aquí en una indústria com la de la moda compensa les despeses i la por de perdre el tren dels esdeveniments, de no saber ben bé què està passant, de no fer-te present. La indústria de la moda té uns automatismes que poden arribar a castigar qui se'n vol apartar". Demostrant la infal.libilitat de totes les teories i davant d'un altre cafè, aquest cop a la Rambla Catalunya, Alex Murray Leslie, cantant, artista gràfica i dissenyadora de moda -potser els tres terrenys més contaminats pel gen industrial- no nota de cap de les maneres que ser fora d'alguns cercles pugui ser un handicap. "Per mi, la ciutat té molta energia i ara crec que s'encamina cap al seu millor moment. Hi ha molt per fer i hi ha espais, com Hangar, que són envejats a tot Europa. L'única desconnexió que puc sentir és amb les meves companyes i excompanyes de banda, que ja no hi són, però mai amb la indústria. Potser tenir-la lluny ajuda que l'escena aquí sempre sigui una mica més espontània, tot i que a la ciutat li queda molt per aprendre en aquest tema". A l'altre costat de la taula, Thomas Noone, que és home de dansa i, per definició, més d'institucions que de patrocinadors privats, beu cafè, es queixa que hi hagi Starbucks a Barcelona i comenta: "Potser ens podem queixar de coses, però la ciutat segueix tenint una imatge internacional ben forta. L'altre dia escrivien sobre una companyia d'aquí en un diari anglès i deien: 'Són de Barcelona, segur que deuen ser 'cool'".

"Una de les grans coses que li passa a l'artista que arriba de fora és la rapidesa amb què es pot sentir part de la ciutat. Ets i treballes aquí i ja et fan sentir català. Això facilita molt les coses. A més, mai ningú no m'ha demanat catalanitzar ni espanyolitzar el meu discurs artístic. Se'm fa difícil pensar en una estructura creativa més lliure que aquesta", apunta Llosa mentre li porten l'esmorzar al seu hotel de Los Angeles. Noone, per la seva part, manté una relació institucional fluida i profitosa, i es manifesta en els mateixos termes sobre la rapidesa en què els indígenes, tant líders com soldats rasos, adopten al nouvingut. "He anat a reunions a l'estranger dins la comitiva catalana, he viatjat amb l'Institut Ramon Llull i fins i tot he hagut de parlar en trobades en cases d'ambaixadors a l'estranger i l'únic problema l'he tingut jo, que m'he sentit una mica estrany amb el meu accent. Però, com sempre em recorden, si em fa vergonya millor que no digui res, amb la meva pinta ja semblo mig llatí". Alex, l'australiana que dóna classes de disseny de moda a Elisava i que està totalment integrada dins l'ecositema underground local, recorda que "a Austràlia mai ningú m'hagués ajudat com m'ajuden aquí. De vegades he mirat de demanar alguna cosa i ni m'han contestat. Aquí, les institucions semblen encaminades a ajudar-te i organitzar esdeveniments no sembla gaire difícil". Al.lèrgica per sistema a qualsevol centre de poder, tant polític com econòmic, però pràctica com només un ianqui pot ser, Lydia Lunch vol anar un pas més enllà en la involucració de les forces vives de la ciutat en els projectes artístics d'aquesta colla de guiris . "Vull un edifici!", crida alçant els braços mentre la cambrera del Copa café, a l'Avinguda Gaudí, acaba de posar els cendrers a les taules. Són les 11 del matí i la dona està plena d'energia. "Camino a les nits buscant edificis i ja n'he vist un parell. Jo no vull que l'Ajuntament me'ls doni, vull que ho facin les constructores o les immobiliàries. Vull que a Barcelona, on hi ha una força creativa bestial, hi hagi alguna cosa semblant a la Factory. En tots els grans moviments artístics de la història hi ha hagut un edifici que aglutinava la creació. Desitjo tenir això aquí i desitjo que sigui el capital qui ens el proporcioni. Res de cases ocupades, vull aigua calenta, que tinc una edat". Vogel, que s'està destapant com El Grinch de tot això, pensa que "l'escena se la va carregar l'Ajuntament. Abans hi havia gent fent coses interessants a nivell musical. Ara tot és força estandarditzat i burocratitzat. Per obrir un bar, portar un DJ o muntar un concert sembla que hagis d'omplir cent papers i sempre et diuen que no. Crec que en aquesta ciutat, el Govern sempre ha tingut massa importància en la cultura. En temps anteriors semblava bo. Ara ja no".

"Els argentins no sé si tenim molta tradició. Com deia Borges, la nostra tradició és la universal. Per això potser no em costa gens escriure sobre l'Argentina des de casa meva a Barcelona", recorda Rodrigo Fresan des d'un banc al Passeig de Gràcia. Per Caludia Llosa, la distànica també és un element favorable a l'hora de poder retratar el seu país: "Crec que em dóna una perspectiva especial. Em mantinc connectada a tot el que hi passa, però ho puc explicar des d'aquí i amb els recursos que tinc aquí. La meva pel.lícula és una coproducció i, d'alguna manera, el seu ressò pot fer que molta gent decideixi investigar el cinema peruà, tot i que jo visqui a Barcelona". Igual de connectada a la seva realitat ancional viu Catalina Estrada. El folklore i les tradicions colombianes, mesclades amb la paleta de colors i intencions de la cultura pop defineixen una obra que es quasi surrealisme pop indígena i que la converteixen en un ens realment peculiar en un món cada cop més tiranitzat per les modes. "Colòmbia es manté present en les meves creacions. Barcelona m'influencia en molts altres aspectes, potser més tècnics, però la meva essència segueix sent colombiana". En canvi, Cristian Vogel no sent cap tipus de connexió amb l'Anglaterra que va abandonar, però sí que troba a faltar el temps en què Barcelona li era font d'inspiració. "Vaig fugir de Brighton quan la música allà es va fer massa hooligan . Aquí tot era surf, platja i, abans de l'arribada de l'euro, em sentia com un mil.lionari. Mai he pensat de tornar a Anglaterra i crec que des de fa una dècada la música que es fa allà no té cap influència sobre mi. Barcelona també ha perdut pes en les meves formes de creació, però sí que és cert que de vegades em dóna vies d'inspiració, com un projecte recent en què he anat gravant coses pels carrers de la ciutat. Mai el vendré a ningú, però a mi m'encanta". Lydia Lunch coincideix amb Vogel en les poques ganes de recuperar el seu país d'origen com a fons d'inspiració creativa -en l'aspecte activista tot el seu ideari sembla rondar la idea de l'arribada d'un apocalipsi global induït pel govern nord-americà-, però sí que sembla haver trobat aquí font d'inspiració en llocs que ni els propis indígenes semblem conèixer. "El projecte Amnesia fou creat a Belchite i no conec cap persona d'aquí que hi hagi estat. Un mai vol ser aquell guiri que ve aquí a explicar-li la seva història als nadius, però sí que crec que de vegades hi ha una obsessió pel present i pel futur en les persones de Barcelona. D'alguna manera, sóc aquí per recordar el que es vol oblidar i, sobretot, per dir-los a les noies de la ciutat que no tinguin por de ser lletges. Tot és massa maco, aquí". Finalment, fent un exercici de síntesi gens argentí, Fresan resumeix l'experiència creativa fora del teu lloc d'origen de la millor manera possible: "Per un escriptor, una ciutat és tan bona com el que hi ha escrit en aquesta".