"M'interessen les persones amb codi humà"

Tracta d'allò que érem -ingenus- i d'allò que som -perdedors". Així defineix Ferran Torrent (Sedaví, 1951), Bulevard dels Francesos (Columna) el seu últim llibre, una novel.la d'intriga entre militants, sindicalistes i policies, que viatja als grisos anys seixanta. No és una obra qualsevol en la trajectòria literària del pare de Butxana. D'entrada, és la més extensa -té 404 pàgines- i la que li ha dut més feina -sis anys.

Són senyals de qui ha anat apujant-se el llistó de l'exigència des d'aquella La gola del llop (1983) que va fer a quatre mans amb Josep Lluís Seguí i que fins ara ha culminat la trilogia que començà la multipremiada Societat limitada (2002), Espècies protegides (2003) i Judici final (2006). La veta que va encetar aquesta radiografia crítica de la societat valenciana actual té una mena de continuació en aquest Bulevard ..., primera incursió del Tigre de Sedaví en una novel·la sobre el passat no tan recent, històrica per dir-ho així. Ha decidit mirar cap a l'etapa juvenil de la seva generació.

El 'Bulevard dels Francesos' s'endinsa en els grisos anys seixanta

"No sabia que en el franquisme alguns policies s'apiadaven dels torturats"

En una València imbuïda pel franquisme, tres joves (Josep, Felo i Teresa) es manifesten en contra dels mètodes del Partit Comunista perquè volen que aquest sigui més radical. A Bulevard dels Francesos hi ha una altra trama -contemporània- contada a través d'un monòleg interior, que retrata l'urbanisme especulatiu, la destrucció del paisatge i el desencís, que fa conjunt amb la trilogia anterior. Amb aquesta dualitat planteja "la relació ideològica i moral entre dues èpoques" i "el fracàs d'una generació, la meva", aclareix Torrent, "en la que molta gent amb ideals fantàstics s'ha fet milionària" .

La història arrenca el 1962 amb la imatge d'uns vailets banyant-se en una sèquia, "les piscines dels pobres". La primera redacció la va fer a mà en quatre mesos. "No tinc tanta paciència per escriure! Vaig entrar com un elefant al despatx i d'allà no em va traure ningú", explica Torrent. "Per crear s'ha de tenir malaltia mental, si no la tens pitjor per a tu". Però això va ser després de passar quatre anys investigant i documentar-se sobre una època de què a penes té records, ja que tenia onze anys.

En la tasca de documentació ha estat clau el testimoni de l'Amparo Sancho, exfuncionària de la Jefatura Superior de la Policia. "Ella em va explicar que hi havia seixanta dones treballant-hi. No ho hauria dit mai. Tampoc no sabia que entre els policies de la brigada criminal i els de la politicosindical hi havia una gran rivalitat. I que els de la brigada criminal podien arribar a tenir un detall amb els comunistes torturats, com ara passar-los un cigarret. Una de les tesis de la novel·la és que m'interessa la humanitat de les persones, i això no m'ha deixat caure en maniqueismes".

Gràcies a l'Amparo Sancho, continua Torrent, va poder evitar caure en l'error "dels activistes bons i els policies dolents". En aquest sentit, l'escriptor valencià, que viu al seu poble i s'entreté jugant a cartes al casino amb els amics de sempre -el contacte amb la gent és essencial, diu- ressalta que a ell el que li interessa és la qualitat humana de les persones.

També ha mantingut moltes converses amb antics policies i exmúsics de bandes musicals. "En aquella època a València, als pobles, tothom tenia algun familiar o amic que formava part d'una banda. Eren l'expressió cultural més important", afegeix.

Com passa en totes les narracions de Torrent, apareixen molts altres personatges, com l'honest comissari de policia Sebastià Piñol o l'expeditiu cap de la brigada politicosindical de la ciutat, Vicente Rodrigo, que investiguen la mort d'una rica hereva, o també el lladre de coll blanc, una vedet anomenada Carol i un negre de Mali, en Salif. "Per posar-los la cara m'inspiro en gent que conec perquè necessito que tinguin gestos, i un rostre que se'm quedi", aclareix Torrent.

Al llibre també apareix un comunista que delata quan el torturen. "Et poses a la seva pell i entens la seva feblesa. A mi em torturen i canto La Traviata!", exclama Torrent, ressaltant una de les seves figures literàries predilectes, la del traïdor". "Llegeixes sobre ells i penses: traïdors?, en absolut! Ells van respondre a la seva ideologia, no pas al seu país de naixença!", continua, tot citant el que va ser l'assessor artístic de la reina Isabel II, Anthony Blunt, antic espia de la Unió Soviètica. "La figura del traïdor no comprat m'interessa perquè és molt humana". El delator de la novel·la es troba "sense cap eixida. Confessa per salvar la seva família i la seva pell. El repudia tothom i només li queda fumar un cigarret darrere l'altre esperant el dia en què algú se li acosti i li engegui un tret".

Un dels aspectes que destaca de la novel·la és l'actitud que va tenir el partit comunista amb els maquis. "La lluita ja havia acabat i ells es van trobar sols a la muntanya pensant... què fem ara? Es va crear una paranoia tal que els mateixos comunistes en van executar 18!". El Bulevard dels Francesos "planteja que les ideologies han fet molt de mal. L'estalinisme n'és un exemple clar". Per Torrent, el que compta no és la ideologia sinó la solidaritat amb l'altre. "Conec molts delinqüents i tots tenen codi humà. I a d'altres que jo creia amb ideals no els vull veure ni en pintura", diu un home que es confessa "molt pessimista", però que s'alça del llit "intentant que cada dia sigui una sorpresa. Entre una copa de vi o pastilles prefereixo el primer".

L'elecció del narrador en primera persona li ha servit per abocar allò del què està fart. "La crisi econòmica ha colpit la gent d'una manera brutal. No queda bé que ho digui, però al meu poble estan patint més les classes mitjanes que les baixes", explica el finalista del premi Planeta 2004 amb La vida en l'abisme .

Torrent és un dels escriptors en català que més ven, tot i "la complicació d'escriure en una llengua sense estat propi i sense un suport clar". Una societat bilingüe, continua, "hauria d'implicar poder escollir en quina llengua vols llegir o veure pel·lícules al cinema".

L'escriptor de Sedaví ja està preparant el seu proper artefacte literari, del qual no vol avançar ni un detall. "El que puc dir és el que estic llegint, Cualquier otro día , de Denis Lehane".