Cerdà, un visionari maleït, per a qui?

Recentment, TV-3 ha produït un documental que porta per títol: Cerdà: un visionari maleït , dirigit per Lluís Permanyer, periodista conegut que es presenta com a cronista de la ciutat, i que es defineix com un burgès de Barcelona.

La sensació que hom té, un cop vist el documental, és força decebedora. Primer, perquè no parla gairebé de Cerdà, ni de les seves aportacions i, segon, perquè els seus continguts són una suma dels tòpics de sempre, divulgats un cop més. I tot això malgrat que la historiografia de Barcelona d'aquests darrers 15 anys, i especialment amb els nous documents i exposicions elaborats amb motiu de l'Any Cerdà, hagin posat en evidència la falsedat de molts d'aquests.

Després de 100 anys, encara vivim de la història i el relat que es va construir amb els noucentistes

Entre els tòpics ja superats destaquen:

Que Madrid va imposar un projecte. Cerdà tenia el prestigi d'haver elaborat el plànol topogràfic de 1855 encarregat pel Govern Civil, i amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, del qual era regidor. Quatre anys més tard, el novembre de 1858, les competències de planificació de ciutats van passar del ministeri de la Guerra al ministeri de Foment, dominat aquest darrer pels companys de curs de Cerdà a l'Escola d'Enginyers de Camins de Madrid. Cerdà aconsegueix l'encàrrec el desembre de 1858 i, el març de 1859, presenta el projecte a Madrid amb el suport de personatges barcelonins com Ciril Franquet, antic governador civil de Barcelona, Pascual Madoz, representant dels catalans a les Corts de Madrid, i d'Estanislau Figuerola, autor de l'Estadística de Barcelona de 1849 i futur ministre d'economia. Eren precisament catalans que havien impulsat l'enderrocament de les muralles durant el bienni progressista de 1854-56.

Que el protagonista era l'Ajuntament de Barcelona. L'Ajuntament de Barcelona reclama un protagonisme a través del Concurs d'Eixample, però fins l'aprovació del reglament de 1867 de la Llei d'Eixamples de 1864, el protagonisme el tenia el Govern Civil.

Que els propietaris estaven en contra. Els propietaris que es van queixar van ser fonamentalment els que tenien parcel.les amb façana al futur passeig de Gràcia, i que quedaven afectats per una gran plaça entre Consell de Cent i Gran Via. Precisament, i gràcies a una Reial Ordre de 1861, els esmentats propietaris van aconseguir eliminar la plaça que es va desplaçar a l'actual Plaça Catalunya.

Després de 100 anys, encara vivim de la història i el relat que es va construir amb els noucentistes de la Mancomunitat i de l'Institut d'Estudis Catalans, elaborada per Puig i Alfonso, El 1915 va escriure la conferència " Gènesi de l'Ensanche", publicada més tard en una obra del mateix autor que portava per títol Curiositats Barcelonines de 1919. Però cal saber que Puig i Alfonso, el cronista d'aquella època, un burgès de la Lliga, juntament amb Puig i Cadafalch, estaven confabulats en el desprestigi de Cerdà, a qui cremaven els llibres de la Teoria General de la Urbanització de Cerdà , tal com recorda Fabià Estapé, que, per cert, assenyala que el 1967 només va trobar quatre exemplars de la Teoria .

Puig i Cadafalch va viure la frustració de no poder tirar endavant el nou projecte de la ciutat dels nous burgesos liderat per la Lliga Regionalista i representada pel Concurs d'Enllaços de 1903 i del qual va ser guanyador l'Avantprojecte de Jaussely de 1905. Aquest document, que no va ser aprovat mai, tenia com a model un teixit orgànic articulat al voltant de bulevards a l'estil del París de Haussmann. Però, a l'àmbit de l'Eixample, tan sols va obrir l'avinguda Gaudí a costa d'escapçar quatre illes de l'Eixample. Al final, l'únic projecte emblemàtic de la Lliga Regionalista va ser l'obertura de la Via Laietana. El relat dels noucentistes és una història que evita parlar amb tota la seva profunditat dels moments més revolucionaris i dels avenços que va viure la ciutat en els períodes de 1840-43, del bienni progressista de 1854-56 o de la I República, o dels moviments obrers de finals de segle XIX i de començaments del XX. I, per tant, dels seus protagonistes com Monlau, Madoz, Figuerola, Cerdà, Pi i Margall i Ferrer i Guardia, entre molts d'altres.

Queda clar que manquen altres cròniques de la ciutat de Barcelona, sense les quals no s'entenen moltes qüestions i molts personatges catalans i catalanistes. Aquests han quedat postergats a l'oblit perquè no quadren amb un discurs oficial que va quedar molt marcat pels conservadors de la Restauració i especialment pels noucentistes de la Lliga, per a qui Cerdà va ser un personatge maleït.

Hi ha tot un seguit de qüestions que queden amagades. Quin va ser el motiu que precisament entre 1854 i 1858 s'enderroquessin les muralles? Quin era l'objectiu de l'obertura de la Via Laietana el 1909 tot coincidint amb la Setmana Tràgica? Per què no es qüestiona el fet que Prat de la Riba va prohibir la publicació de l'article de Joan Maragall sobre la Setmana Tràgica? Quin rol tenen els enfrontaments entre patrons i anarquistes en la vaga de la Canadenca el 1917 i en la posterior cessió del poder de la Mancomunitat de Puig i Cadafalch a la Dictadura de Primo de Rivera? Aquestes i moltes altres preguntes queden fora del relat oficial.

Enfront d'això, és millor parlar del tòpic sobre la lluita entre enginyers de camins i arquitectes, o del tòpic que Madrid va imposar un projecte, que no pas parlar de la història amb tota la seva complexitat. Potser ja és hora que es comencin a promoure altres relats divulgatius de la història de Barcelona.

Francesc Magrinyà és enginyer de camins, urbanista i fou co-comissari de l'exposició Cerdà, 150 anys de modernitat.