"Som actors efímers d'una pel.lícula sense fi"

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és un escriptor capaç de prendre's la molèstia d'agrair a un lector una crítica negativa, perquè el fa pensar i l'ajuda a millorar la seua obra. Potser això passa perquè han estat pocs i matisats, enmig d'una mar d'elogis, els retrets que ha rebut la seua novel.la fascinant L'home manuscrit (2007), llibre multipremiat, llegit i comentat amb admiració en un àmbit, el de la literatura en llengua catalana, on no sovinteja aquestes efusions. O potser és conseqüència d'una predisposició perfeccionista davant d'un ofici que viu apassionadament. Siga com vulga, Baixauli, que també és pintor, trau ara a les llibreries Espiral (Proa), una col.lecció de relats breus que havia publicat l'any 1998 i que ha reescrit per fer encara més colpidores les imaginacions que s'hi despleguen.

"No sóc un intel.lectual, sinó un imaginaire. 'Espiral' és un inventari d'imaginacions"

Pregunta. Reescriure Espiral és una manera d'alleugerir la pressió per l'èxit de L'home manuscrit i donar-se temps per a la pròxima novel.la?

Resposta. No, no n'és aquest, el plantejament. He reescrit Espiral , bàsicament, perquè em feia il.lusió. Molts lectors de L'home manuscrit el buscaven a les llibreries i no el trobaven, estava exhaurit. Me'l vaig mirar i, a banda de trobar-hi defectes formals, propis d'una opera prima, l'essència dels contes em semblà viva. Rellegint-los i reescrivint-los, al cap de dotze anys, m'he tornat a emocionar i a divertir.

P . Estaria d'acord a reconèixer que Espiral és un recull de relats plens de fantasmes?

R. Fantasma sona a literatura gòtica, i Espiral no va per aquest camí. Els contes parlen d'una cosa tan real com és que els nostres avantpassats, i la seua empremta, són presents en la nostra vida quotidiana: en els nostres pensaments, en els objectes, els edificis i els carrers que ens envolten... Nosaltres, com ells, som actors efímers d'una pel.lícula sense fi. La meua visió de la mort no és gòtica, sinó en la línia melancòlica, lluminosa, del Rèquiem de Fauré.

P. S'identifica amb la idea que a vostè li interessa la metaliteratura?

R. Tinc al.lèrgia a aquestes paraules, a aquestes etiquetes. Com que me la penjaven damunt i no sabia exactament què volia dir, la vaig buscar en el diccionari. I..., sorpresa!: no apareix en cap diccionari, és una paraula fantasma. M'interessen, m'obsessionen, la literatura i l'art en general, amb el "meta" davant o no.

P. La vida i els llibres són la mateixa cosa?

R. La vida són moltes més coses, a banda dels llibres, però no em fa gràcia imaginar una vida sense llibres. Tampoc no m'interessen els llibres en què no batega la vida.

P. La seua escriptura es fa més complexa o més depurada? Quina pensa que és l'evolució del seu estil?

R. Crec que evolucione vers una forma més depurada i, alhora, vers un contingut més subtil, menys obvi. La prosa que somie té el nervi, l'harmonia i el misteri d'un foc. Voldria assolir, mentre escric, la seducció hipnòtica del foc.

P. Hi ha un aspecte visual molt evident, en la seua literatura, a l'hora de construir els escenaris. Influència de la seua faceta de pintor?

R. És possible. Jo no sóc un intel.lectual, sinó un imaginaire. Espiral , per exemple, és un inventari d'imaginacions. Mai no he partit d'una idea, en els contes, sinó d'una imatge. Les idees van a remolc de les imatges.

P. En quin llibre està immers en aquest moment? Què llig i què escriu ara?

R. Acabe de llegir dues novel.les situades en manicomis: Els espectres , d'un rus anomenat Andréiev, i Sophia , d'un cert Thubron, anglès. Ara mateix estic immers en el primer manuscrit d'una novel.la. N'havia fet un esquema, per orientar-me, però les paraules han pres un camí molt diferent i ara avance a les palpentes. Ignore què escriuré demà. En tot cas, serà un llibre manicomial.

P. Una vegada José Saramago li va donar un consell: "No tingues pressa. No perdes el temps". L'ha seguida, aquesta recomanació?

R. I tant! La pressa, d'una banda, i la peresa, de l'altra, són dos enemics mortals de l'art.