Més enllà del joguet
El Museu del Joguet de Catalunya adquireix una nova dimensió amb la col·lecció de col·leccions de Guy Selz
Hi ha col·leccions femella i col·leccions mascle. Les col·leccions mascle s'acaben en si mateixes, però les femelles engendren altres col·leccions. Aquesta teoria pertany al col·leccionista Guy Selz (1901-1976), un col·leccionista de col·leccions —femenines, per descomptat— el llegat de les quals ha estat donat ara pels seus fills Dorothée i Philippe al Museu del Joguet de Catalunya, part del qual s'exposa ara com a aperitiu a l'Arts Santa Mònica, a Barcelona.
Aquest afegit, no només per les dimensions —1.200 peces— sinó per les característiques de les seves col·leccions, molt diferents de les dels joguets burgesos clàssics de les societats occidentals, corregirà la trajectòria i ampliarà l'espai —real i social— de la fantàstica institució creada pel Josep Maria Joan i Rosa a Figueres, en una direcció que va tenir sempre, en part, la d'una certa visió que combina l'antropologia i l'avantguarda artística.
"No volem exposar coses importants sinó donar sentit al conjunt"
La Col.lecció Selz potencia la dimensió polièdrica del museu
La instal.lació serà una acumulació com si fossin exvots penjats d'una cova
Els col·leccionistes són gent especial, es reconeixen entre ells. A la majoria els agrada l'acumulació d'objectes, i no valoren les peces en funció del preu que tinguin al mercat, això ho deixen per als traficants o als inversors, sinó per raons que obeeixen exclusivament a la seva passió i a altres secrets. La història del museu que ara ocupa el vell Hotel Duran a la Rambla de Figueres és, bàsicament, la del Joan, que reconeix que no guarda ni un dels joguets que va tenir quan era un nen.
Potser per això, quan el 1959 va venir a estudiar a Barcelona va trobar els llocs d'on procedien les joguines que va tenir de petit i de pas a acumular coses que trobava per aquí i per allà, "de quan va aparèixer el plàstic i la gent va començar a desfer-se dels objectes fets amb altres materials". Al cap de poc, va portar a terme la seva primera exposició en una galeria petita, titulada Descansi en Pau, perquè havia trobat material funerari.
El 1971, quan ja havia acumulat molts joguets, el Col·legi d'Aparelladors li va demanar que fes una exposició al Palau Güell, i Joan Brossa els va fer un sonet per a l'ocasió. És llavors quan es pot dir que neix el Museu del Joguet, que funcionava de forma itinerant ocupant pavellons i centres culturals, entrant i sortint de caixes mentre la col·lecció creixia sense parar. Ha plogut molt des de llavors. Al 1981, l'encara museu itinerant arribava a Perpinyà. La mostra del Palau de Congressos va ser un èxit. Un veí de Figueres, que en aquella època tenia llogat l'hotel de la Rambla, va veure l'exposició i li va oferir instal·lar la col·lecció en aquell lloc. El Joan, a qui la idea ja li rondava pel cap, i que havia visitat un museu d'aquesta mena a Alemanya, va visitar l'edifici i, malgrat que va veure que l'aigua entrava per les bretxes del sostre, va decidir endinsar-s'hi.
Poc temps després, van començar a arribar més donacions, com les del Museu Fabra, i d'artistes i particulars d'altres indrets, i allò va anar creixent i va prendre el nom que té actualment: Museu del Joguet de Catalunya. Quan l'edifici es va posar en venda, va crear una fundació i va aconseguir que les administracions públiques s'hi involucressin. Finalment, la propietat de l'edifici ha quedat en mans de l'Ajuntament i la fundació en té la cessió d'ús.
A part dels joguets, el museu del Joan sempre ha tingut un vessant que l'aparellaria amb el Museu Sentimental de Frederic Mares i un altre que el relaciona amb la història i, més especialment, amb la memòria. Exhibeix, per exemple, el tren elèctric del malaurat Salvador Puig Antich, executat pel Govern de Franco el 1973, una peça per a l'arribada de la qual el desaparegut Manuel Vázquez Montalban va escriure un dels darrers textos.
Té també una sorprenent col·lecció de fotografies de personatges més o menys famosos, de nens amb una joguina o bé disfressats, començant per Salvador Dalí i la seva germana Anna Maria amb Don Osito Marquina, o Terenci Moix amb el seu gosset de peluix o Ernest Lluch amb el seu cavall de fusta fabricat per Juguetes Recadara, a Zaragoza. En aquest sentit, la presència dels vells fabricants de joguines tradicionals, afegeix també una part d'arqueologia industrial al museu.
"No ha estat mai del tot un museu exclusivament del joguet", reconeix el Joan. "Al 1984, per exemple, vam fer una exposició de galetes que va tenir un ressò extraordinari". I no s'identifica tampoc amb un cert tipus de col·leccionista que valoren l'objecte en funció del seu preu. "Nosaltres tenim algunes peces que valen molts diners, però les posem al costat de coses que no valen res. Els col·leccionistes que vénen i miren la gran peça se sorprenen que estigui amb d'altres de menors. Però nosaltres no intentem exposar coses importants, sinó donar un sentit a tot el conjunt".
La Col·lecció de Col·leccions de Guy Selz dotarà definitivament aquesta dimensió polièdrica al museu i la seva arribada ara sembla una predestinació. Dorothée Selz va conèixer a París, a mitjans de la dècada de 1960, el grup dels anomenats Catalans de París, quan ella mateixa iniciava la seva carrera com a artista. Va compartir experiències i feina i exposicions amb Antoni Miralda, Joan Rabascall, Jaume Xifra i Benet Rosell, que sovint visitaven la casa dels seus pares i es quedaven extasiats per la col·lecció, una experiència que sens dubte ha estat determinant per a la seva obra.
Després de la mort de Guy, al 1976, quan algun d'ells es trobava amb Dorothée, sorgia la pregunta sobre la col·lecció. L'any passat, sopant a París amb Rabascall i Xifra, va sortir el tema un altre cop. "Rabascall em va demanar què passava amb la col·lecció. Li vaig dir que res, que havíem contactat amb gent a França però que ningú semblava interessat. Llavors em va parlar del Josep Maria Joan i Rosa, i del seu museu de Figueres. No el coneixia, cosa força estranya perquè sempre he estat molt en contacte amb Barcelona, però no havia passat per Figueres".
I va ser un amor a primera vista. El Joan els va convidar a conèixer el museu i, poc després, ell mateix visitava la col·lecció a París i Toulon. "De seguida vam sentir que l'esperit de la nostra col·lecció corresponia amb la del museu", expliquen els germans Selz. Perquè Philippe i Dorothée van viure l'aventura col·leccionista del seu pare des del primer moment i van patir els efectes de l'acumulació perquè, de fet, malgrat que va arribar a tenir 30.000 peces, sempre va ser a casa o al soterrani.
"No eren els nostres joguets, però ens agradava. Eren per tota la casa, a les nostres habitacions també, fins i tot hi havia alguns quadres al sostre, perquè era l'únic lloc que quedava lliure", explica. "Hem crescut dins d'aquesta acumulació, però s'ha de dir que sempre que hi havia una nova arribada, ja sigui d'un objecte o bé d'un conjunt, era una mica com si entressin nous companys".
De fet, a més a més de la seva mare, Françoise —"la còmplice"—, també Philippe —que com a diplomàtic ha recorregut el món— i Dorothée han contribuït a la col·lecció, igual que molta altra gent que, contagiats, feien d'ulls de Guy i portaven objectes dels indrets més exòtics. " Vaig descobrir que entre els "pitos" de Mallorca —així en deia Guy dels siurells— hi havia quatre o cinc que venien de Portugal, però que jo sàpiga el meu pare no havia anat mai a Portugal. I en un viatge, quan el meu pare ja era mort, jo vaig trobar un munt de siurells a Barcelos i els vaig afegir a la col·lecció".
És difícil definir els components del llegat. "Era classificat d'una manera molt peculiar; les coses eren classificades segons un equilibri visual, en funció del sentit estètic del nostre pare. No era ordenat per països, sinó per temes i algunes vegades per matèries. Per temes, per exemple. Un de molt destacat era el dels ocells. Hi havia moltes coses d'ocells, i també nius autèntics, que ell trobava quan passejava i que posava al costat dels ocells. Això forma part del que el nostre pare anomenava col·leccions femenines, en contraposició a les col·leccions masculines, les femenines són les que engendren altres col·leccions, les masculines són les que es contenen a si mateixes. Donava tres exemples de col·leccions masculines, amb un pèl d'ironia: les alabardes, les campanes i els violoncels. Quan es col·lecciona això no s'engendren altres col·leccions. Les femenines, com els ocells, en canvi, en treuen d'altres, com els nius, els ous..., per exemple, el meu pare va fer pintar en ous de gallina a artistes i coneguts d'ell. Ionesco va escriure "després del rinoceront, vet aquí l'ou", l'escultor Calder en va fer un, i Foujita també es va sumar a la col·lecció amb un ou sobre una petita gamba. Però ja no existeixen, es van trencar. La col·lecció es va autodestruir".
Ara, després de la seva estada a Barcelona, la instal·lació viatjarà a París i, si pot ser, a Eivissa, el lloc màgic de la família. Mentrestant, el Joan ja està habilitant un pis nou al museu. "La instal·lació serà una gran vitrina llarga on posarem una acumulació com si fossin aquestes coves en què la gent deixa els exvots, i després tota una sèrie de calaixos, com els que s'han posat ara al Santa Mònica perquè es puguin obrir i mirar la col·lecció de col·leccions".
Un autèntic bohemi
De l'Eivissa de 1933 amb Walter Benjamin a la redacció de la revista 'Elle' al París de la postguerra
Guy Selz neix a París al 1901 de mare cantant i pare pianista. És un producte autèntic de la bohèmia. Sense paliatius, perquè per acabar de forjar la seva personalitat, la seva mare s'oposa que ni ell ni els seus germans vagin a l'escola —ni pública ni privada—, i decideix que s'eduquin a casa amb preceptors. La seva primera joventut la gaudeix travessant el París dels bojos anys vint, freqüentant artistes com el pintor japonès Foujita i Kiki de Montparnasse, mentre treballava en una agència de publicitat.
La passió pel col·leccionisme té una data d'arrencada: 1925. Contempla un paper d'embolicar d'una taronja espanyola en què hi ha dibuixada una locomotora de color blau i or. Compulsivament vaig començar a guardar tots els papers d'embolicar tarongess que trobava.
Al 1933 va deixar la seva feina i la capital francesa i es va instal·lar a Eivissa. Al port va muntar un bar, El Mitjorn, que es va convertir ràpidament en el lloc de moda. El Diario de Ibiza es va fer ressò de la inauguració d'un espai cosmopolita i el filòsof Walter Benjamin, un dels més il·lustres visitants, va explicar en una carta a Gretel Adorno que s'havia inaugurat "un nou punt de trobada, un racó molt agradable, en què es couen tot tipus d'intrigues". Allà hi ha expatriats de la importància de Benjamin, del poeta Jacques Prévert, Raoul Haussman o Rafael Alberti.
Però l'esclat de la Guerra Civil espanyola va posar fi a aquesta Eivissa avant la lettre, amb conseqüències més que nefastes per a alguns, com va ser el cas de Benjamin, per a qui el germà de Guy havia traduït algunes de les seves obres al francès.
De tornada a París, Guy treballa com a periodista a la revista Marie Claire i el 1940 es casa amb la seva "còmplice", François Bost, filla d'un pastor calvinista.
Travessa com pot la Segona Guerra Mundial i el 1946 entra a formar part del primer equip d'Hélène Lazareff, fundadora de la revista Elle —una publicació que revolucionaria la premsa femenina a Europa— en condició de "secretari general" i també com a crític d'art i de teatre. Al París de l'existencialisme és amic d'André Breton, Robert Desnos, Alexander Calder, Agnes Varda, Juliette Greco...
És el moment àlgid de la seva passió pel col·leccionisme, essencialment d'art popular. La revista li encarrega una sèrie de reportatges sobre l'artesania a França i recorre el país descobrint meravelles. Un dels seus descobriments més sorprenents és el campaner d'un poble de la Provença, Auguste Bonnefoi; un tipus que es dedica a col·leccionar llaunes buides, posar-los un batall i ajuntar-les en forma d'un inquietant raïm. S'emporta dues de les seves creacions, una de les quals ara es pot veure al Santa Mònica. Alhora, compra, li arriben objectes, joguets, rituals, escapularis, imagineria, d'Amèrica llatina i Àsia, de tot arreu, perquè ha aconseguit transmetre la seva passió.
Una de les seves zones de caça és la Unesco, on es duen a terme nombroses exposicions d'art popular de tot el món. Guy es deixa caure per allà i demana si es pot quedar tal o tal peça. En certa ocasió, descobreix una preciosa figura d'un brau procedent d'una mostra d'art popular mexicà i demana que li reservin. L'endemà, el ministre de Cultura del general De Gaulle, el brillant André Malraux, inaugura l'exposició i s'enamora de la peça. El comissari li diu que ja s'ha concedit a un periodista i Malraux en surt blanc d'ira. El brau també es pot veure a l'espai de la Rambla.
Guy reprèn la seva passió per Espanya —més concretament per Barcelona i Eivissa— i entre 1951 i 1962 la família Selz va estiuejar dos mesos cada any a Eivissa. "Sempre passàvem per Barcelona de camí cap a Eivissa", explica Dorothée, "Catalunya forma part del nostre món sentimental, per això el fet que la col·lecció es quedi aquí no és una qüestió neutral. Aquesta relació és la que ens ha empès a trobar un acord. És la nostra infància: Barcelona i Eivissa. Hi ha un llaç emocional i afectiu molt fort. Guy adorava Barcelona. És una història molt emocionant. És una història en què es tanca el cercle, però que es torna a obrir perquè ara la col·lecció serà oberta al públic".
Al 1974, finalment, Guy té l'oportunitat de mostrar al públic les seves col·leccions en el Museu de les Arts Decoratives de París. François Mathey, el comissari de la mostra, li escriu: "Per fi podré realitzar un vell somni que per a vostè és una meravellosa i quotidiana realitat: oferir al gran públic la revelació d'aquestes col·leccions secretes, no confessades, insospitades, que són fruit d'una llarga constància amorosa, d'una cerca pacient i obstinada, al marge de la fama, els corrents, l'especulació, les convencions de la moda i els gustos". L'exposició va tenir un gran èxit.
Guy Selz va morir el 1976. Fins a l'últim moment va estar col·leccionant. El seu darrer projecte va ser potser el més ambicios: va començar a col·leccionar arcs de Sant Martí.
