El metro del carrer "A"

Fins fa uns anys era un carrer estrany, més pensat per a xofers que per a vianants, de fet el nom carrer "A" ja sembla insinuar que no es tracta d'un carrer com els altres. S'obre pas a la Zona Franca entre llargues tanques, naus industrials i contenidors apilats que formen la seva fisonomia. Ara aquest carrer ha canviat, li ha aparegut una estructura de formigó armat que suporta el doble viaducte de la línia 9 del metro. Aquesta estructura encara per acabar mereix un comentari.

Evidentment no és pròpiament el que podríem dir un edifici, malgrat que conté tres estacions visibles sobre el seu perfil, però és innegable que és una poderosa construcció. Quasi en la totalitat del seu trajecte l'estructura forma dos viaductes -com dues bigues en "U" lleugerament obertes- que descansen sobre pilars de formigó de secció rectangular i en forma de "T" lleugerament asimètrica. En algun tram aquesta secció i la forma dels pilars varia, però la primera imposa la seva impressió al conjunt. Encara que amb les seves imperfeccions, que s'acusen especialment en les futures estacions elevades, el conjunt queda per sobre d'aquests problemes.

En veure-la ens adonem que alguns cops és la repetició la que dona valor una obra. Qualsevol cosa o gairebé qualsevol cosa insignificant, en repetir-se, adquireix un valor que un element no tindria per si sol; esdevé quasi monumental. Les desfilades o els estocs industrials tenen aquesta qualitat, les infraestructures també. La repetició associada a un ordre, a una cadència, dóna lloc a una certa satisfacció estètica que associem a l'obra humana més antiga, la de pagesos i soldats. A algunes obres d'enginyeria els escau millor limitar-se a fer eficaçment el paper encomanat que no pas voler adquirir un estil. Ja sé que molts pensen que el pont del carrer Bac de Roda de Barcelona, construït als voltants de la celebració dels jocs olímpics, per exemple, és una bonica obra d'enginyeria. Però al costat de l'obra que ens ocupa resulta afectada i gestual. El viaducte, en canvi, no s'ha proposat ser una obra d'art i paradoxalment resulta millor malgrat les seves incorreccions. Els dos exemples són l'expressió de la vella lluita de les construccions contra els estils.

El conjunt que forma el viaducte elevat i el carrer "A" és una prova tangible que la ciutat no sols està formada per monuments museïtzats del passat o per arranjaments i reformes boniques i originals, o per carrers de vianants. La ciutat és un conjunt i també ha de tenir dosis de coses útils i espais per al treball com aquest. Ara, però, queda una cosa molt difícil i en què aquests tipus de viaductes elevats se sotmeten a la seva prova de foc i és què s'hi fa a sota. Resulta molt diferent aparcar cotxes que fer mercat o deixar-ho buit, el temps dirà.

Hi ha tres estacions elevades sobre el viaducte en poc més d'un quilòmetre. Semblen fetes d'una peça, com si les haguessin desemmotllat d'un cop i el formigó hagués resolt tot allò essencial: pantalles de suport, escales, caixes d'ascensors, andanes i marquesines. Aquesta potent estructura dóna sentit a aquest carrer de tiralínies pendent de batejar i el fa més urbà. La paraula estructura sembla més obeir al fet d'haver "estructurat" aquest carrer que no pas al pes que suporta. Fins no fa gaire el carrer "A" no tenia presència per dir-ho d'alguna manera, la seva brutal linealitat quedava amagada darrere de qualsevol camió. Ara el viaducte elevat li ha atorgat una cosa molt simple, però molt important: perspectiva. Potser altres construccions similars però emplaçades al centre de la ciutat no ens permeten una valoració adequada. Però aquí, enmig del no-res, aquest quilòmetre de formigó armat ens fa sentir com el poeta Mayakovsky davant el pont de Brooklyn.