La ciutat ferida

Durant els anys que vaig treballar com a corresponsal a l'Orient Mitjà (1997-2005), Beirut era pels periodistes una mena d'oasi, propera al prostíbul. La capital libanesa ens servia, entre altres coses inconfessables, de mocador amb què ens eixugàvem les llàgrimes del conflicte israelopalestí, refugi on ens arreceràvem dels rigors de la comunitat jueva de Jerusalem i banquet en què, per uns dies, intentàvem rescabalar-nos i evadir-nos de la severitat d'unes dietes kosher, compostes inexorablement d'amanida i pollastre o de pollastre i amanida. El trajecte inacabable i ple d'amargors d'anar i tornar, però sobretot de tornar, de la Ciutat Santa fins a Beirut, sempre a través d'Aman, travessant tres fronteres i jugant amb dos passaports alhora per amagar els segells de l'estat jueu, no eren en principi viatges de plaer. Aquests desplaçaments sempre eren missions encarregades per la redacció central, que ens ordenava informar de determinats esdeveniments, que anaven des dels processos electorals fins a l'atemptat, passant pels habituals bombardeigs israelians. Però, tanmateix, aconseguíem que l'estada a Beirut, que incloïa el retrobament obligat amb l'amic Tomas Alcoverro i el consegüent sopar a l'espagueteria italiana de la Corniche, es convertís en una mena de càmera de descompressió. Per tots els corresponsals, anar a Beirut era sinònim de vacances.

El protagonista es veu convertit en milicià, torturador i assassí als 14 anys

Khoury, cessat com a redactor en cap d'un setmanari, escriu i fa classes a Columbia

Ahir, des del meu exili de Barcelona, vaig tornar a viatjar a Beirut. Ho vaig fer a través de les 318 pàgines de Ialo, la darrera novel·la de l'escriptor libanès Elias Khoury, traduïda de l'àrab al català per Jaume Ferrer Carmona i publicada pel Club dels Novel·listes, sota el dictat de Maria Bohiges, la néta de Joan Sales, el creador de l'editorial. No obstant això, aquest darrer viatge a Beirut guiat per Ialo, el protagonista de la novel·la, ha estat un recorregut diferent del que solíem fer en la nostra època els corresponsals de premsa d'Orient Mitjà. Acabo de visitar "l'altra capital libanesa", la triturada per la pedra del molí de la guerra civil que es va perllongar durant 15 anys (de 1975 al 1990), que va ensagnar la ciutat, va torturar la població, va permetre la reconstrucció d'una capital de cartró pedra, sota les ordres dels especuladors urbanístics i va crear una nova generació batejada amb el sobrenom dels "fills de la guerra", als quals va fer combatre com a milicians per després intentar reciclar-los com a guàrdies privats o porters armats a les grans mansions de l'aristocràcia de Beirut.

Ialo, el protagonista imaginari de la novel·la d'Elias Khoury també és un d'aquells "fills de la guerra" civil libanesa, reciclat com a guardià. Nascut al si d'una família de sacerdots siris ortodoxos, es veu convertit en milicià, aprenent de torturador i assassí quan tot just ha fet els 14 anys, per acabar sent guardià en una mansió d'un home de negocis. El seu temps lliure el dedica a fer d'amant de la mestressa de la casa, d'assaltant i violador, fins que la policia el deté i encarna el darrer paper: el de víctima. Tot i que és un personatge imaginari, Ialo sembla real. Tan real que no m'estranyaria que hagués estat extret d'una crònica de successos de qualsevol diari d'aquesta capital.

Ialo podria haver estat perfectament detingut, in fraganti, quan es dedicava, kalasnichov, llanterna en mà i abrigat amb un llarg abric fosc, a assaltar i robar les parelles que provaven de fer l'amor a l'interior d'un cotxe, aparcat en un lloc amagat de la capital. Aquest assaltador nocturn, que arriba fins i tot a ser un violador, és a la novel·la d'Elias Khoury, el guia encarregat de conduir-nos sota l'epidermis de Beirut i recordar-nos que la capital libanesa continua ferida, en la part més vital del seu organisme, el cervell, i afectada per una malaltia mental, incurable: la violència.

La novel·la d'Elias Khoury s'ha traduït i s'ha publicat a Espanya en un moment agredolç de la seva vida professional. Khoury, que des de feia diversos anys treballava com a redactor en cap del suplement literari Al Mulhaq, del setmanari Al Nahar, fa pocs mesos que ha estat cessat de les seves funcions, com a conseqüència de la reestructuració que també està patint la premsa libanesa. Tanmateix, el cessament li arriba en un moment àlgid de la seva professió com a novel·lista en llengua àrab, cosa que li permetrà sens dubte dedicar tot el temps a les classes a la universitat nord-americana de Columbia i a escriure. Khoury ja ha escrit una dotzena de novel·les i altres tants assaigs, entre els quals destaca la novel·la La cova del sol , traduïda l'any passat en català per la mateixa editorial.