El pessebre i la casa

La Fira de Santa Llúcia, comcada any, ha reunit centenars de figures de fang, i també suro, molsa i reproduccions d'unes ruïnes: els pessebres.No vull parlar avui de les representacions que es fan a les cases aquests objectes, vull parlar pessebres, d'aquestes petites construccions que reprodueixen ruïna i que, amb l'ajuda de les figuretes, es converteixen en unes ruïnes habitables. Aquests pessebres també es poden observar com maquetes d'arquitectura. Ja uns quants anys, el 1997, que vàrem poder veure a Barcelona una exposició amb el nom de Cases l'ànima. Se'n recorden? Aquella exposició proposava entre altres coses una aproximació a l'arquitectura a través d'aquells objectes votius que suggestionats, vàrem passar a observar com a maquetes, com a models molt primitius d'una casa.

A les diferents pintures que representen l'adoració o el naixement se'ns mostra una casa elemental

Si això era possible també ho hauria de ser veure els pessebres com maquetes d'arquitectura, però en ruïnes. Els pessebres són unes construccions que, encara que siguin senzilles, no són cabanes o barraques improvisades, són una ruïna. Tampoc es tracta de construccions primitives, representen simplement el de donar vida, de fer habitable ruïna. Són la representació d'una oportunitat. Representen acció elemental que de tant en convé refrescar: l'acció d'aprofitar el que altres han deixat abandonat. Representen una idea de casa en certa manera refinada, perquè no és nova, és aprofitada.

L'arquitectura d'aquests pessebres no es troba en la construcció en si, o la seva forma, sinó en l'escena representa: una família a casa. No s'ha de confondre amb una rehabilitació, es tracta de l'escenificació del fet de rehabitar perquè l'accent es posa sobre l'ús enlloc de sobre l'objecte. Tant a les representacions que es faran a les cases, com a les diferents pintures que representen l'adoració o el naixement, tot un gènere durant segles, se'ns mostra una casa elemental. De fet és una casa sense cap ni un dels elements que la normativa, les lleis i les conviccions dels tècnics implicats imposen. No és una casa pel seu equipament -que és per altra banda ben simple-, és una casa perquè hi ha gent que hi viu. En certa manera la podríem comparar amb el paisatge.

Perquè existeixi un paisatge hi ha d'haver algú, una persona, que l'observi; les vaques no "veuen" paisatges. La casa no la fan els decrets, una casa es fa si hi ha algú que l'habita, encara que la construcció sigui quasi res, poc més que una teulada malmesa. En un país en què s'ha construït tant i que té tantes cases noves buides, aquests pessebres conviden pensar. El pessebre és sinònim d'aprofitar i de tornar a donar un ús a allò que hem rebutjat. És també una reflexió sobre el mal gust d'allò nou, que no té cap altre valor que ser nou. Però especialment la millor representació que la casa comença per les persones.