"La fama és una competició que els mitjans administren"

Margarita Rivière (Barcelona, 1944) és tot un referent del periodisme espanyol. Ha treballat als diaris més importants, fins i tot en aquest, on actualment col·labora, i ha escrit més d'una desena de llibres. Ara torna a mirar sobre el que podríem anomenar "el sector", és a dir, la indústria de la comunicació, en què s'insereix l'ofici. Acaba de publicar La Fama. Iconos de la religión mediática (Crítica). Per això va decidir doctorar-se en sociologia, "perquè estava tipa de llegir periodistes fent d'artistes de circ, i els periodistes són molt enginyosos però quan fan d'artistes de circ no fan periodisme".

La mateixa Rivière va fer, durant molts anys, d'artista de circ. "Més de deu", reconeix, "des del 1979, quan Antonio Asensio em va col·locar com a entrevistadora a El Periódico perquè volia una dona. Ara seria obligat. No vaig deixar d'escriure ni un dia". Vaig fer més de 2.000 entrevistes, l'anàlisi de les quals li ha servit per destil·lar una de les tesis del llibre: "Un personatge qualsevol, quan surt en un mitjà, es converteix en rellevant i exemplar pel sol fet d'aparèixer-hi".

"Els periodistes són molt enginyosos, però quan fan d'artistes de circ no fan periodisme"

"Un famós no té perquè ser un referent positiu. L'important és constatar que existeix"

Va analitzar set dies de telenotícies de dues cadenes -Antena 3 i TVE- partint de la hipòtesi que el contínuum de la televisió és la publicitat, mentre que els programes són simples interrupcions de la publicitat, el telediari també. "El telediari explica que la realitat equival a l'infern. La realitat és odiosa i el paradís consumista és altament estimulant".

Per si no n'hi hagués prou amb això, es va colar al càsting d'Operación Triunfo per observar com es fabrica la fama. "S'hi van presentar fins a 80.000 persones. Els escollits entren en una acadèmia de formació continuada, un internat, amb l'únic objectiu de fer-se famosos a través de la música. Almenys fan alguna cosa perquè a Gran Hermano li manca sosteniment moral.

Finalment va analitzar els resums de l'any de dos diaris, El País i La Vanguardia , i va comparar qui entronitzaven: "un premi que els diaris es fan ells mateixos, perquè els que sabem com es fan aquests resums, sabem que es fan mirant el que s'ha publicat durant l'any. "Hi havia una gran coincidència però, sobretot, era gent que havia destacat per competir. La fama és una competició que els mitjans administren".

La fama té moltes accepcions, començant per la construcció que es fa cadascú de si mateix, però la fama a què es refereix Rivière és la que s'exhibeix a la passarel·la pública, que no té perquè ser ni positiva ni negativa. "El que importa és ser o no ser referència, existir o no existir. Un famós no té perquè ser un referent positiu, pot ser negatiu. L'important és constatar que existeix". Aquesta fama és "intervinguda" pels mitjans. "Els mitjans visibilitzen els individus. El món que dividiria entre els que actuen i els que miren; els que existeixen i els que no existeixen; els famosos i els anònims. I en aquesta cerimònia conflueixen la informació i l'espectacle: tot són celebritats, és equiparable Belén Esteban a Barack Obama, tot és el mateix".

La conclusió a què arriba Rivière és que la comunicació és una religió i el periodisme és part d'aquesta religió. Els periodistes, explica, "formem part d'un sistema d'idees que explica el món, la nostra missió és elaborar uns rituals que confirmen aquestes idees. És una mica similar a la comunió dels sants de la fe catòlica. Estem en comunió amb aquests sants-famosos a través dels mitjans; els periodistes som sacerdots, els mitjans són les esglésies i les audiències són els fidels que assisteixen i participen d'aquesta comunicació".

No és molt benèvola amb la seva professió. El prototip actual de periodista, segons Rivière, "és algú assegut en un despatx, davant de l'ordinador, esperant els comunicats dels gabinets de comunicació, revisant constantment el correu electrònic i, eventualment, parlant per telèfon amb un intermediari, un cap de premsa, cosa que el converteix en un mediador de mediadors". El periodisme actual s'ha convertit en un "instrument de poder per crear realitats a mida". El que aconsella a les noves generacions és que tinguin compte amb els privilegis, perquè són regals enverinats que només serveixen per alimentar la vanitat". L'única arma que tenen els periodistes és la cultura i el criteri, l'instrument que permet seleccionar allò que realment val la pena.