Badocs disfuncionals

L'associació entre art i esport té més a veure amb l'estètica del gust popular que amb una suposada connexió conceptual. Sobre aquesta última, i associada a una crítica a la institució, l'artista mexicà Gabriel Orozco va idear, el 1993 per al MoMA, el projecte titulat Home Run (jugada de beisbol, literalment "carrera a casa"), en què va convidar els llogaters d'un bloc d'apartaments proper al museu novaiorquès a col·locar una taronja a cadascun dels ampits de les finestres.

La instal·lació excedia l'espai físic d'un estadi de beisbol museístic ja que s'hi barrejaven altres objectes aliens al partit. En aquella dislocació d'agents (comissaris semipúblics, residents semiprivats), objectes (fruites caduques, escultures de bronze al jardí del museu) i espais (cases i museus), es podien confondre objectes valuosos amb d'altres que amb prou feina tenien valor, de la mateixa manera que en un partit de futbol un equip amb un pressupost modestíssim és capaç de tombar d'una pedrada un planter de galàctics multimilionaris.

Un altre exemple de pràctiques físiques dins de les pràctiques artístiques és el combat de boxa recreat en una pel·lícula per l'irlandès James Coleman, Box (1977), que documenta el pugilat històric entre Gene Turney i Jack Dempsey el 1927, gravat en 16 mm. Tallada en ràfegues breus d'entre sis i deu fotogrames, la pel·lícula és interrompuda per petits trams de negre que subratllen el moviment mateix com una forma de repetició, a la qual s'afegeix una veu en off: "Som-hi/som-hi, torna/torna, detén-lo/detén-lo/, para/para'l...". Els batecs i el ritme corporal de l'espectador i el dels boxejadors confluïen en una mateixa imatge, de manera que el tema de l'esdeveniment esportiu s'introduïa en el camp rítmic del receptor. Els exemples signats per Orozco i Coleman ajuden a identificar el magma d'imatges de l'espectacle de la cultura de masses convertides en discursos excèntrics sobre art i l'ordenació col·lectiva de l'expressió.

Durant les darreres setmanes, tretze galeries barcelonines han programat una sèrie d'exposicions al voltant del futbol. Ja sigui com a incentiu per atraure el públic a la galeria o com a fórmula recurrent de temàtiques més aviat simples amb fins comercials, el cas és que la retòrica futbolística del Fora de joc -títol que emmarca aquesta iniciativa- s'ha convertit en l'índex d'una comprensió de l'art perduda per a nosaltres. Recuperar-les és abordar moments en què la creació s'assembla a la vida, a un món sense qualitats en què hi ha molt poc marge per a l'ésser humà. En destaquen tres propostes. La primera, la col·lectiva en ProjecteSD titulada You'll Never Walk Alone! -tema musical que als seixanta es va convertir en l'himne del Liverpool F.C. i que avui és interpretat per cors massius d'aficionats arreu del món-. Els treballs seleccionats per Silvia Dauder estan firmats per alguns col·laboradors habituals de la galeria, com l'editor i "criador d'espècies ramaderes rares" Christoph Keller, i els artistes Jacob Kolding, Hans-Peter Feldman i Peter Piller, els quals, amb una estètica d'arxiu, esbossen una sutil genealogia de les fantasies icòniques dels jugadors de futbol, capaç d'alinear l'espectador contemporani amb el badoc històric dels museus.

A la galeria Estrany & De la Mota, l'exposició Ballpark reuneix treballs fotogràfics i vídeos més vinculats a l'antropologia que a la pràctica esportiva. Jean-Marc Bustamante, Miguel Calderón, Alicia Framis, Douglas Gordon & Jonathan Monk, Simon Patterson, David Shrigley i Thomas Ruff analitzen les operacions de poder i control visual -un control dotat de gènere quant a funció d'una cultura patriarcal- dels grans esdeveniments esportius. La metàfora de l'estadi comparteix amb la del museu la seva funció difosa; en aquests espais congregacionals se celebren ritus que prometen compensar la pèrdua real d'un desig d'autodeterminació social. En aquest sentit, la peça d'Ann-Veronica Janssens a la Fundació Sunyol és paradigmàtica: la videoinstal·lació titulada Berlín-Barcelona documenta els noranta minuts d'un partit de futbol jugat l'any 1999 gairebé en completa invisibilitat a causa d'una espessa boira: l'espectador observa com els jugadors no lluiten per la pilota sinó contra la desorientació que els produeix la densitat del núvol. La immersió absoluta en la disfuncionalitat adulta que l'art no sempre pot ocultar.

BallPark. Col·lectiva d'artistes. Galeria Estrany & de la Motta. Passatge Mercader, 18. Barcelona. Fins al 9 de gener

You' ll Never Walk Alone. Col·lectiva d'artistes. Galeria ProjecteSD. Passatge Mercader, 8, baixos 1. Barcelona. Fins al 5 de desembre

Berlín-Barcelona. Ann Veronica Janssens. Fundació Sunyol. Rosselló, 240. Barcelona. Fins al 9 de gener