Allò de les petites grans històries
Les edats perdudes
Judit Pujadó
Empúries
252 pàgines. 16 euros
Stefan Zweig, en un gènere híbrid a cavall entre la història i la biografia novel·lada, va relatar amb pinzellades magistrals la Conquesta de Bizanci o el minut universal de Waterloo. Flaubert va exposar el fris de tota una època només a partir de la descripció minuciosa de la gorra de Charles Bovary. La novel·la realista desplega els seus materials sota els dominis de dos pols: la narració dels moments estel·lars de la humanitat i els detalls minimals de la vida quotidiana.
Amb Les edats perdudes , Judit Pujadó (Barcelona, 1968) no només fa un salt qualitatiu en la seva trajectòria literària i presenta una de les millors novel·les publicades aquest any, sinó que també fusiona de manera admirable la història individual i la col·lectiva, materialitzant aquell propòsit narratiu que Carles Fages de Climent reivindicava com "la petita història, sense la qual no existiria la gran". Estructurada en quatre parts, Les edats perdudes explota les principals potències de l'autora: una enorme capacitat introspectiva, l'habilitat impressionista de concentrar les pregoneses d'una època en uns pocs detalls altament il·lustratius, i el talent d'envigorir el realisme amb l'alè narratiu de la lírica.
En la primera part de la novel·la es resolen els trets identificadors de la protagonista, una nena que es diu Nora, que, a causa de l'accident mortal que han patit els seus pares, ha d'anar a viure amb la seva àvia, en un barri popular de la Barcelona de final dels 70. La segona part presenta la Nora en la seva edat madura, renunciant a la feina de fotoperiodista i assentant-se en l'enganyosa aparença de vida bucòlica d'un poblet de l'Empordà. La tercera i la quarta parts dilueixen la veu narradora de la protagonista per donar pas a l'exposició dels fragments d'un dietari de la seva àvia i al monòleg d'una dona ja molt gran.
Els avatars personals d'aquestes dues dones revelen les misèries d'una època i culminen el sentit general de la novel·la: expressar que la malura de les grans inèrcies històriques i socials s'abat sobre la vida concreta i individual de les persones i que, per tant, cap moviment històric no és una entelèquia vaporosa sinó una realitat palmària. "És aspre créixer contra el futur que altres han previst", declara la veu narradora.
Alternant recursos expressius molt diversos (monòleg, oralitat, descripció, historiografia, dietari...), relatada en primera persona i escrita amb un llenguatge detallista que assoleix una gran funcionalitat, Les edats perdudes expressa l'orfandat real d'uns personatges i exposa l'orfandat metafòrica a què ens sotmeten els cops de la gran Història, ja escrita en majúscula. Les dificultats materials, la Guerra Civil, les misèries morals de la postguerra, el Cop d'Estat del 23-F entès com a emblema d'una llarga cadena de balls de sabre, el gregarisme de l'actualitat i la revisió de la memòria històrica cristal·litzen en uns personatges que, cadascun a la seva manera, han experimentat com els imperatius de la Història anul·laven les seves felicitats. Finalista com ha estat al recent Premi Llibreter 2009, Les edats perdudes és un exemple de construcció narrativa i d'aferrissada vindicació de la individualitat. La individualitat, punt de partida i destí de tot projecte històric que vulgui ser digne.
