Mestres que encara són molt vius

Seductors, il·lustrats i

visionaris. Sis personatges en temps adversos

Josep Maria Castellet

Edicions 62

253 pàgines. 22 euros

Alguns dels seus són encara dels nostres, i això fa d'en Josep Maria Castellet un supervivent estricte. No el faig més vell del que és (que ho és molt, perquè va néixer a Barcelona el 1926). El faig més savi perquè res no té massa importància ja, i les crispacions i els conflictes forts de fa trenta o quaranta o cinquanta anys han anat perdent estridència i agror. Els escenaris de la memòria va ser un llibre insòlit i literàriament poderós: tenia el gruix ètic i estilístic d'un esplèndid llibre de memòries i és l'obra literària d'un escriptor que neix amb aquell llibre, gens deutor de l'assagista anterior i poc lligat a models imperiosos de memorialista.

Hi ha més casos, no massa, d'autors d'una obra especialment valuosa -Oriol Bohigas, Carles Fontserè- abocada a la memòria i l'autobiografia, malgrat que els respectius autors han estat competents professionals per d'altres bandes. Castellet ho ha estat a l'assaig crític sobre literatura i ho ha estat com a editor. Potser per ambdues coses va trobar la forma original de la memòria quan va decidir seleccionar uns quants personatges històrics i amicals -entre ells Ungaretti, Pasolini, Aranguren, Pla, Rodoreda, Paz o Gimferrer- per bastir la percepció ètica del passat i evocar estats antics de l'ànim. El llibre és del 1988 i després la fortuna va fer que retrobés entre papers un quadern inèdit, el Dietari de 1973 , publicat fa un parell d'anys i on torna a ser vivíssim el retrat d'un temps que sembla de fa mil anys, on un escriptor i editor català flirteja i es diverteix amb agents tòxics d'origen mesetari. Em pregunto sovint com llegeix l'independentisme cultural l'obra assagística i memorialística d'alguns dels mestres d'ara, del mateix Castellet o de Gabriel Ferrater, quan posen sobre el paper actituds poroses, permeables, necessàriament al·lèrgiques al narcòtic de la terra i la proximitat, i ho dic perquè Castellet cita un fragment d'una carta extraordinària de Ferrater a Carlos Barral que hauria de fer pensar: "No m'és possible, dins una simple carta -escriu Ferrater- de precisar perfectament el que vull dir. Apuntaré només que tota forma de nacionalisme em sembla un fenomen molt perillós de compassió d'un mateix i de compensació d'aquesta compassió, i que no vull mirar de massa prop coses d'aquestes (...) Com a català que sóc, m'he passat la vida abandonant estúpides barquetes de nacionalisme on m'exhortaven a aferrar-me" (1965).

Seductors... és la continuació natural d'aquells Escenaris de la memòria vint anys més tard, i els seus protagonistes tenen a veure més amb les amistats històriques d'en Castellet que amb el que diu el seu títol (tot i que val igual): Se ductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos . No és tan bo com aquell primer de 1988, però és un entrar i sortir incessant, una mica viciós, i una mica morbós, i invariablement seductor, a les vides de mitja dotzena de personatges admirables i sobretot és un no deixar d'estar a prop d'un escèptic calculador i astut, rialler a la prosa com ho és al carrer, i mai disposat a fer passar per important i trascendent res que posi els ulls en blanc (o els tanqui massa commogudament).

Em sembla un encert que l'últim sigui el capítol que comparteixen Terenci Moix i Enrique Líster (no sé qui patiria més si ho sabessin), un menjant-se l'espai de l'altre i tots dos de protes d'una aventura entretinguda, com ho són l'aventura on surt Joan Fuster (un premi, València, 1960, el gran Pere Quart de Vacances pagades ...) i la més venturosa de les aventures, la que canalitzen aquí Barral i Ferrater. És a dir: la internacionalització, a través de l'activitat editorial de Seix Barral i els seus premis, del grup d'amics de la Barcelona negra i franquista on tots van néixer i créixer. Com impressiona llegir en directe, a través de les seves cartes, el Manuel Sacristán privat i astorat davant del món germànic. Tracta el seu capítol del famós viatge de conversió comunista i d'un d'anterior, més fascinant encara. I Alfonso Carlos Comín és el que resta i és una altra font d'inquietud vist tot plegat des d'avui: s'endevina en el seu perfil un punt de martirologi cristià, alguna forma d'aquell deliri de redempció dels altres que usualment ho és en primer lloc d'un mateix. L'afecte de Castellet pel Comín és profund i gens circumstancial, i diria fins i tot que és el personatge -el seu cristianisme radical, la seva manera de (mal) resoldre contradiccions, la seva tenacitat, la seva mort prematura- que més pot turbar la pau d'esperit que sense la menor engruna de dubte, i amb tota la raó, gaudeix aquest vell savi de la tribu.