Oficines a la no ciutat

L'edifici del que els vull parlar és en un polígon industrial, el polígon de la Bastida, a Rubí. No és pròpiament un edifici industrial sinó un edifici d'oficines i, malgrat que fa algun temps que està construït, encara sembla acabat d'aterrar. L'arquitectura dels polígons industrials poques vegades mereix comentaris. La ciutat, amb diversos arguments, ha desterrat la seva activitat productiva a aquests llocs. Els polígons industrials són com un reflex de la ciutat, tenen carrers, però no són ben bé una ciutat. Passejar-hi ens fa adonar de les diferències i valorar la importància del que no tenen: les voreres, l'arbrat, els comerços de les plantes baixes i la presència dels habitatges a través de les finestres. El solar que ocupa expressa molt bé la peculiaritat urbanística dels polígons industrials i és que els seus carrers no sempre es connecten amb els d'altres polígons. Això fa que l'edifici en qüestió tingui tres façanes a un polígon i una altra sobre el veí, des del qual no és accessible.

La geometria de la planta li confereix un aspecte domèstic que aporta urbanitat al polígon

Al meu entendre, té dues coses que mereixen parar atenció. Una és la planta de distribució d'aquestes oficines. El perfil de la planta de l'edifici és la resposta a la forma i la posició del solar, que arrenca de la mitgera d'unes naus veïnes en un extrem irregular d'una parcel·la que s'ha convertit en una cantonada d'aquest polígon, i amb un fort desnivell produït per una riera a la seva esquena. A causa de la manifesta irregularitat del seu perímetre, i davant de la impossibilitat de reconduir l'edifici a una forma regular, la planta opta per resoldre la distribució de les oficines, fent que la seva major part comparteixi la irregularitat a partir d'un nucli regular. Semblen distribuïdes amb un innegable sentit pràctic que es caracteritza per fugir de la coherència gràfica. Vull dir que una planta de distribució regida per la puresa de línies rectes dels envans, en un cas així, hauria resultat inadequada. Amb solars d'aquest tipus, les distribucions racionals fracassen i s'imposa la lògica. Tot això és precisament comú en els solars que ocupen cantonades, xamfrans, extrems i arestes de parcel·les que són habituals a les ciutats; i és justament per això que la geometria d'aquesta planta li confereix un aspecte domèstic i fa que no sembli unes oficines, aportant una mica d'urbanitat en aquesta no ciutat.

Aquesta afinitat domèstica l'acaben de confirmar les façanes d'aquest petit edifici d'oficines. Les façanes (de fet en té cinc) estan construïdes a base d'elements prefabricats i són l'expressió de l'assemblatge d'uns panells de formigó de color negre sobre les línies d'imposta dels forjats, que són molt amples per recollir els forjats pròpiament dits i el gruix dels cel rasos que contenen les instal·lacions habituals d'un edifici d'aquest tipus. Entre aquestes línies d'imposta es col·loquen els panells que poden ser plans o plegats. En aquests últims, la seva superfície forma un angle que podria assimilar a les manetes d'un rellotge que aproximadament assenyala les nou i cinc o un quart de dotze, segons com es miri, i es fa molt evident en veure que amb ell s'ha fet la marquesina d'entrada. Les diverses posicions d'aquest panell fan que la façana sembli el resultat d'uns porticons moguts pel vent, efecte accentuat pel fet que la cara interior blanca contrasta amb el negre de la superfície exterior. Aquests panells, amb els seus plecs, ajuden a formar alguns cops petites lògies que es completen amb uns balcons de brèndoles de xapa d'alumini plegada de forma similar que tenen la grandària adequada al seu paper i al conjunt de la façana. La resta de la façana són finestres, que vagament podríem dir que equivalen a la meitat de la superfície dels panells. Quan tornem a mirar la planta, veiem que la façana, gràcies a aquests panells i a les lògies, adquireix un gruix i una vaga irregularitat que resulta apropiada a la forma de cada una de les oficines i una rèplica de la corona interior, aquesta sí regular, que formen l'escala, l'ascensor, els serveis i les portes d'ingrés als sis despatxos de cada planta.

Probablement, en aquell context passarà inadvertit, ja que no és gaire singular. Els polígons solen ser llocs amb poca gent badant però, en qualsevol cas, als ulls dels que observem aquest edifici, fa que tingui alguna cosa atractiva, precisament perquè allí no calia aquest esforç urbà, com si s'exigís a ell mateix mantenir les maneres. Una sensació similar a la que produeix veure algú menjant amb ganivet i forquilla en una taula en què tothom menja amb els dits.