"Aquest carall de Polls"

Cinc minuts abans que caigui el teló. Memòries de tota una vida dedicada al teatre

Esteve Polls

Viena Edicions

1.024 pàgines. 28 euros

Cinc minuts abans que caigui el teló, el gruixut volum de memòries d'Esteve Polls (Barcelona, 1922) és un document extraordinari per conèixer -i comprendre- la dilatada singladura vital i artística, tan plena de vicissituds, d'aquest ambiciós director de teatre. El relat dels més de seixanta anys consagrats a l'escena en contextos i països diferents permet d'assistir, des del testimoni singular d'un home obstinat que ho rememora amb ira i passió, a una part de la història teatral catalana de la segona meitat del XX. Amb una capacitat d'evocació formidable, Polls enceta l'autobiografia en la infantesa i la clou, després d'una crítica pirotècnica en què no se salva gairebé ningú, amb una mena de comiat apoteòsic del regne dels vius.

Les seves memòries no s'estan de fer tantes giragonses, incisos, anades i vingudes del passat al present com li plau. Ara bé, més enllà de les confessions -algunes d'íntimes-, de l'adscripció a un sui generis "pensament dretà" i de la recreació d'unes dinàmiques teatrals concretes, allò que en constitueix el fil narratiu és, sens dubte, la intensa actuació com a "home de teatre". Dels escenaris d'aficionats de la dècada dels quaranta o dels primersmuntatges a l'aire lliure, a l'Orfeó Gracienc o al Teatre Romea, durant els cinquanta, fins a la "marginació" dels darrers trenta anys, Polls ens duu per tots els episodis d'una visceral, inesgotable i aventurera dedicació al teatre: Itàlia, França, Espanya, Argentina, Colòmbia, Costa Rica, Euskadi i Catalunya.

L'activitat frenètica de Polls en diversos escenaris de latituds i conjuntures ben diferents, i en les coordenades d'un teatre de signe comercial de qualitat, li ha permès d'atresorar un extens repertori d'obres de la dramatúrgia de tots els temps (Eurípides, Shakespeare, Goldoni, Sagarra, Lorca). De les seves peripècies, Polls en ressegueix els deliris de grandesa i els fracassos més sonats, els èxits artístics i les pèrdues financeres...Rememora el pas conflictiu per institucions com ara el Teatro Nacional Popular de Colombia, la Compañía Nacional de Teatro de Costa Rica o el Teatro Nacional de Barcelona. I hi fa desfilar "la seva gent": Germán Schroeder, Marsillach, Salvat, Espert, de qui reivindica "certa paternitat formativa".

L'autobiografia generosa, desbordant, polèmica d'"aquest carall de Polls" (Sagarra dixit) té un doble motiu conductor, persistent: una voluntat de deixar testimoniatge d'un temps massa oblidat i, alhora, una indissimulada acritud davant del desagraïment del país. Aliè a l'embafadora correcció política, Polls passa comptes amb noms i cognoms, s'esplaia de gust a tort i a dret, es plany de la indiferència amb què s'ha tractat el teatre dels "anys negres" o carrega fort contra la política teatral convergent. La sinceritat extrema a l'hora d'explicar-se, la seva legítima defensa, té com a deix aspre una egolatria, un victimisme i una autojustificació -desmesurats i impúdics- que converteixen el llibre, a estones, en un memorial de greuges molt -massa- personalista. Llevat d'aquest llast feixuc, les memòries incòmodes de Polls resulten imprescindibles -un punt entranyables i fascinants- per fer-se càrrec del teatre d'un passat tan recent com malconegut.