"Christa Lem feia de pont entre Bocaccio i el Raval"

Novel·la fosca i sensual sobre una època irrepetible, dels primers setanta fins a l'inici de la transició, sobre uns ambients inoblidables, els de la nit barcelonina, i sobre una figura rutilant, l'estriper Christa Leem, transmutada aquí en la genial i inaprensible Carla, La nit de les papallones (Edicions 62) es llegeix amb fascinació i melancolia. Apareixen en les seves pàgines indrets i persones que componen una veritable geografia del record i un who's who d'aquells anys predemocràtics tan plens d'esperances i anhel de llibertat. L'autor, Jordi Coca (Barcelona, 1947), ha volgut fer un retrat d'aquell món, centrat en el music-hall . "No sóc nostàlgic", afirma sorprenentment.

Pregunta . L'optalidon, el carrer Conde del Asalto, la Bodega Bohemia, les heces en melena , Camus, la coca tallada amb cavall... Quant temps ha passat.

Resposta . Sí.

P . El Drugstore de passeig de Gràcia...

R . Déu n'hi do si hi havia robat llibres.

P . Jo tot Herman Hesse.

R . La imatge d'una jove amb ulleres fosques de matinada a la barra del Drugstore és una icona de l'època.

P . Com se li va ocórrer escriure La nit de les papallones?

R . A mitjans dels 70, amb Joan Castells i Joan Fontcuberta, volíem fer un llibre que documentés el que havia estat El Molino. Ens vam passar un any anant-hi dues vegades la setmana. Era l'època en què hi treballava Christa, a qui ja havia vist abans a Barcelona de Noche. Em va quedar latent la idea d'escriure alguna cosa. Més tard, fa uns deu anys, la Rosa Regàs em va demanar que escrigués una història per a un llibre col·lectiu sobre Barcelona i vaig escriure lo del Molino, i vaig pensar que faria una novel·la; i després, un dia, se'm va ajuntar tot, i així ha anat.

P . L'ha centrat en Christa Lem.

R . Vaig pensar en aquella espècie de musa, de deessa de l'època d'abans de la transició, i en com, vital i vulnerable, va ser víctima d'ella mateixa i de l'ambient.

P . És un de la legió d'admiradors de Christa?

R . En realitat no, no ho vaig ser mai; m'interessa l'època i personatges com Brossa, però ella no especialment, no per ella mateixa. No crec que fos tan important. Tot i que a la novel·la hi ha un homenatge. Hi ha un punt dolorós en la meva relació amb ella i és que no vaig saber que s'havia mort fins al cap d'uns mesos.

P . Quin creu que era el seu secret? Descriu molt bé la fascinació que provocava amb els seus stripteases.

R . Era un animal escènic, sens dubte, però l'èxit que tenia s'ha d'entendre per contrast amb el que es feia llavors. Era una cosa completament diferent.

P . I el tanga era una peça molt inusual, que curiós.

R . Cert.

P . Per què aquesta mena de biografia de ficció, amb Christa convertida en la Carla? Recorda una mica altres novel·les-biografies d'actrius, Blonde, de Joyce Carol Oates sobre Marylin o Ingrid Caven, de Jean Jacques Schuhl.

R . No és un biopic , Christa Leem és una excusa per parlar d'un moment i d'un fenomen, i de com totes les il·lusions pures d'aquella època d'abans de la transició van ser sacrificades i la transició va ser el que va ser. El títol ho diu La nit de les papallones, les papallones que volen un instant únic de resplendor. Com elles, Christa és el símbol d'aquell temps fugaç d'il·lusions efímeres, un temps caòtic, molt embrollat però ple d'esperança.

P . Christa-Carla li permet d'anar de baix a dalt en la societat barcelonina, abraçar-la tota.

R . Fa de pont entre la Barcelona perfumada del Bocaccio i la del Raval. Curiosament, és la primera, l'alta, la que la destrueix.

P . Vostè parla d'Ocaña, de l'Arte Povera, del Lord Black; també hi havien Les Troubadours, Flowers, el teatre independent, l'amor flexible... Quina època tan fantàstica.

R . Hi havia la possibilitat d'un món radicalment nou. I no ho va ser. El que va sorgir va ser molt semblant al món vell.

P . Quines diferències hi ha entre la Carla de la novel·la i la Christa Leem real?

R . Vaig inventar la Carla perquè no volia estar obligat per la figura real de Christa. Em feia nosa haver de ser fidel. La diferència essencial és que Christa no va tenir mai aquella deriva cap a la part fosca que caracteritza la Carla. Això de dormir pel carrer o tendir a la prostitució. L'episodi del seu ingrés al Patriarca és inventat.

P . Quant hi ha d'autobiogràfic en el personatge del narrador, el periodista que descobreix l'estriper?

R . Res. No ens assemblem. És un mal tipus, miserable i cada cop més despreciable.

P . Vaja, doncs sembla tenir una fixació gairebé romàntica amb la protagonista.

R . No, de romàntic res. Hi ha aquella escena en què s'aprofita d'ella quan està borratxa... i després l'oblida completament durant tants anys. Es vanaglorieja d'haver-la llançat ell amb els seus articles però mai no l'ha controlat.

P . És curiós que el narrador escrigui en català, donat que prové de la premsa del Movimiento.

R . Això mostra una deriva en ell, interessada potser.

P . Quina sorpresa trobar-se Joan Estrada de personatge a la seva novel·la.

R . La idea era fer-la molt realista, amb noms autèntics, com Estrada, la Señora Fernanda del Molino, Brossa, Ocaña, etcètera. Tot havia de ser molt versemblant. Però també hi ha molta ficció.

P . És increïble com amb unes pinzellades recrea tan bé aquell món de la Barcelona d'abans de la transició.

R .No he volgut fer un document, una cosa exhaustiva, sinó una novel·la. Però el que hi poso és molt exacte. Estic content perquè molta gent m'ha dit que han reviscut l'època amb la novel·la, Ventura Pons, per exemple, que havia dirigit en cine a Christa.

P . Què li ha suposat submergir-se en aquell passat?

R . Emocionalment? No gaire. D'altres vegades més, en escriure Sota la pols, per exemple, vaig reviure coses doloroses de la relació amb el meu pare i de la infància. En canvi, tècnicament m'ha costat molt.

P . Barcelona ara i llavors.

R . Ara és infinitament més agradable com a ciutat, s'ha obert al mar. Però ha perdut personalitat. Era sòrdida però amb molta vida.

P . A la novel·la no sembla que Bocaccio li inspiri simpatia.

R . En absolut, era dels rics. No vaig tenir mai carnet.

P . Vaja, jo sí.

R . Christa també, el conserva Estrada.