Barcelona no sona

El món de la música no és tan diferent del món de l'esport, com molts podrien pensar. Per ser el primer, en música i en l'esport, no n'hi ha prou amb talent, fa falta també entrenar fort cada dia i, a més, marcar la diferència. Tant en l'esport com en la música són pocs els que arriben a número u. Però quan qui assoleix aquesta categoria és una orquestra, un teatre d'òpera, un auditori o un festival, la ciutat que l'hostatja es converteix automàticament en punt de referència en el món de la música.

Al mapa musical, Barcelona és plaça privilegiada en les agendes dels grans del pop i el rock, referent, però, només ho és amb música electrònica mercès a la cita anual amb el Festival Sónar. De la resta de músiques, anem fent. "La projecció de Barcelona al món no passa per la música. No és aquesta l'opció que ha triat la ciutat", afirma Joan Oller, director general de l'Auditori de Barcelona i de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). El Palau de la Música Catalana, ara centre de la polèmica després de l'espoli de què ha estat objecte per part de Fèlix Millet i el seu lloctinent, Jordi Montull, n'és exemple del que Oller no diu amb paraules, però sí insinua. Si l'auditori modernista de Lluís Domènech i Montaner és conegut al món no és pas per la música que s'hi fa o s'hi programa, ho és per la seva arquitectura.

"Les entrades a preus cars fan accesibles els concerts només a uns quants", Jaume Bragulat "Tenim una oferta pública de concerts que no llueix a Europa", diu Martín Pérez Per Tito Ramoneda, de The Project, en pop i en rock Barcelona és una ciutat de primera

"Tenim una oferta pública de concerts que no llueix a Europa", diu Martín Pérez

Per Tito Ramoneda, de The Project, en pop i en rock Barcelona és una ciutat de primera

I és que en música, a Espanya, sovint el continent s'ha menjat el contingut. Barcelona, que no n'és una excepció, gaudeix de bones infraestructures per fer-hi concerts i representacions d'òpera. Compta amb espais de qualitat -el Palau de la Música després de les obres de reforma i successives ampliacions, el nou Teatre del Liceu i l'Auditori-, únicament amb això, però, no n'hi ha prou. "La qualitat de l'oferta musical no està a l'alçada de les sales de concerts", es lamenta Josep Maria Prat, director del cicle Ibercamera. "Amb diners de tots s'han pagat auditoris i teatres de primera per acabar tenint una vida musical de segona", segueix. "No fem un mal paper si ens mesurem amb ciutats d'Itàlia o algunes de França. Si les comparacions, però, són amb Londres, Viena, Berlin o Amsterdam, no som ningú. Barcelona mereix més!", es dol Antoni Sàbat, president del cicle Euroconcert.

De la mateixa opinió que Prat i Sàbat és Martín Pérez, director del Festival del Mil·lenni, qui qualifica la vida musical a Barcelona de "pobre". "Sort en té de ser una ciutat culta en què la gent en treu profit del que es fa i d'una sèrie d'iniciatives privades que l'enriqueixen", diu. Des del Palau de la Música, Jaume Bragulat, coordinador musical de la Fundació Orfeó Català, opina que l'oferta és "mediocre", encara que matisa i assegura que a la capital catalana es pot gaudir de concerts de qualitat. "El problema és que el que fem és importar. No produïm. És molt poc el que surt de Catalunya", afirma.

Joan Oller presumeix, però, de tenir a l'Auditori un parell de noms catalans reconeguts internacionalment: "Jordi Savall i el Quartet Casals tenen cicles propis. A més, quan Savall estrena a l'Auditori un concert amb un nou programa fins i tot es desplacen a Barcelona alguns seguidors seus que vénen de fora per escoltar-lo". Tot i això, el director del Festival del Mil·lenni considera que a la capital catalana es desaprofiten "grans oportunitats". "Tenim una oferta pública de concerts que val molts euros i que no llueix gens a Europa", recalca.

El got mig buit que pels professionals i entesos de la música clàssica és la vida musical barcelonina, resulta força ple pels de la música moderna. "En pop i rock, Barcelona és una ciutat de primera, on actuen els millors i que compta amb un públic afamat de grans concerts que respon", sentencia Tito Ramoneda, president executiu de la promotora The Project, que organitza el Festival de Jazz de Barcelona així com un seguit de festivals, cicles i concerts d'artistes d'estils variats que programa a diferents sales.

Fins a la inauguració, la primavera de 1999, de l'Auditori, de titularitat pública, a Barcelona hi havia una única sala de concerts, el Palau de la Música, inaugurada el 1908. Seu d'una entitat privada, l'Orfeó Català, on feia els seus concerts, fins a la temporada 1991-1992, només es va dedicar a llogar la sala a tercers. Quan finalment va decidir fer programació pròpia -Palau 100 va ser el primer dels seus 12 cicles musicals-, Fèlix Millet, fins al 27 de juliol passat president de l'Orfeó, van crear una fundació per tal de captar fons de patrocinadors per finançar els concerts -convertida a la pràctica, com ara sabem, en una productiva font de diners per engreixar les seves butxaques i comprar favors i voluntats-. A cap dels que decidien, però, se li va acudir que per programar música cal posar-hi un professional al front.

"La manca d'una direcció artística és el gran pecat històric del Palau. Cal que tingui un projecte artístic innovador, amb personalitat pròpia, capaç de projectar-lo a l'estranger per la qualitat dels concerts que organitza i no únicament per la seva arquitectura", demana el director d'orquestra i violagambista Jordi Savall, qui reclama a l'auditori modernista que faci la tasca de recuperació i divulgació del patrimoni musical "que no ha fet mai".

La reivindicació de Savall és compartida per un grup de més de tres centenars d'entitats i professionals de la música que, ara que ha esclatat l'afer de malversació i apropiació de fons orquestrada per Millet i Montull, han fet públic un manifest en què reclamen que la programació pròpia del Palau no tingui únicament un director artístic, sinó que, a més, la música i els músics catalans hi siguin presents.

"Els Diumenges al Palau és un cicle que té com a objectiu potenciar els músics catalans, tanmateix, amb sis concerts i un pressupost de 190.000 euros poca cosa es pot fer", afirma Bragulat, responsable, a la Fundació de l'Orfeó Català, de programar-lo, com també els cicles Concerts de Tarda al Palau i el de música de cambra, inclòs dins la temporada Palau 100, la programació de la qual manegaven Millet i Montull. Explica Bragulat que la primavera passada Fèlix Millet va anunciar-li que havia decidit suprimir els Diumenges al Palau, perquè no hi havien prou recursos per finançar-lo. "Em va costar Déu i ajuda de convèncer-lo de no fer-ho. Al cicle de música de cambra, però, li va posar data de defunció. La temporada 2010-2011, va anunciar-me, ja no es faria", revela.

L'àrdua feina d'aclarir l'envitricollada comptabilitat del Palau de la Música no ha permès encara als nous gestors de l'auditori modernista decidir què en volen fer de la programació musical de la Fundació de l'Orfeó. Per no paralitzar l'activitat, però, han donat instruccions que aquesta temporada, com la passada, es facin els 12 cicles de concerts.

El pressupost que s'hi ha destinat per organitzar els cicles, tres dels quals ja presentats abans de l'estiu, és de 3,8 milions d'euros, 1,2 milions menys que el curs 2008-2009, que va comptar amb un pressupost de 5 milions d'euros, 2,8 dels quals van destinar-se a Palau 100, el cicle estrella de la programació i el que té alguns dels concerts amb els preus de les entrades més cares de la música clàssica a Barcelona. Això preocupa Bragulat, qui explica que, quan "sigui possible", vol proposar a la direcció la necessitat de rumiar a qui van adreçats cicles com Palau 100. "A vegades els preus de les entrades són tan cars que només el fa accesible a uns quants".

En la carta d'autoinculpació que Fèlix Millet va trametre el 15 de setembre passat al jutge que investiga l'estafa, afirmava que era habitual en el món de la música pagar comissions a intermediaris per aconseguir artistes i orquestres de primer nivell. Tot i que es van aixecar veus negant-ho, també n'hi ha que, sense entrar en el tema de les comissions, aporten llum sobre els preus que es paguen. "Per què hi ha sales de concerts a Espanya disposades a pagar xifres exorbitants per artistes que a d'altres països actuen per molt menys?", es pregunta el contratenor Carlos Mena. "És molt clar el perquè", diu. "Si les grans orquestres vénen a Espanya no és pas pel prestigi del país, és perquè se'ls paga més que enlloc". "Vénen a fer negoci", afegeix Savall.

La diferència de preu per un mateix concert a una ciutat o una altra segons si el programa una empresa privada o un auditori públic també provoca polèmica. Segons Joan Oller, Espanya viu una "ficció" a causa de la forta inversió de diners públics a les programacions de música clàssica. Aquesta pràctica, assegura, té els dies comptats. "No es pot mantenir força temps més. La crisi econòmica passarà factura. Hi haurà una caiguda de subvencions i del nombre públic", pronostica.

"Tret de Madrid i, en part, Barcelona, un promotor privat com jo no pot organitzar concerts enlloc més, perquè amb els baixos preus de les entrades de l'oferta pública subvencionada ningú vol pagar el preu de les entrades", es lamenta Martín Pérez. Tito Ramoneda titlla aquesta situació de "competència deslleial". Josep Maria Prat, veu la part positiva de ser un promotor privat. "L'arrelament de l'oferta privada que no depèn de subvencions per programar música a Barcelona és forta i això ens dóna avantatge en moments de crisi com l'actual", sentencia.