Siddhartha

L'Acadèmia Sueca atorga de tant en tant Premis Nobel de Literatura a escriptors mediocres, i sovint no n'atorga a persones d'enorme transcendència literària, com ara Joyce, Proust, Kafka o Nabokov. Hermann Hesse (Nobel, 1946) correspon, ai las, a la primera categoria. Perquè Hesse és un enorme autor de tercera fila: no s'acaba d'entendre que mantingués una correspondència notable amb el seu contemporani Thomas Mann, aquest dotat d'un talent que supera el de l'altre com el K2 supera Sant Llorenç del Munt. Per contra, sí que s'entén que, al seu temps de vida (1877-1962) gaudís d'una bona fama, una llarga colla de lectors i una notable prosperitat. Hesse va quedar molt desencantat dels avatars del continent arran la Primera Guerra Mundial; encara va amoïnar-se més en constatar els errors de la República de Weimar, i, per descomptat, va ser un dels homes de lletres alemany -de fet, es va exiliar i nacionalitzar a Suïssa- que més van posar el crit al cel en veure el camí que agafava la propaganda i el terror del Tercer Reich. Entre el fet que s'havia format en el si d'una família pietista -sembla que l'únic pietista que ha fet bona literatura, a Alemanya, ha estat Hölderlin-, i el fet que va acomodar-se, com s'ha dit, en un país tan tou com la Suïssa dels rellotges de cu-cut, el cas és que Hesse no va trigar a trobar, en les formes de vida, l'espiritualitat i les religions orientals, especialment en el budisme, una mena de font salvífica: potser és que s'ensopia. S'hi va agafar de peus i mans, i llavors, sense posseir ni de lluny la gran cultura oriental que havia aconseguit, posem per cas, l'extraordinari Rudyard Kipling, va agafar una pàtina de religiositat extremo-oriental i es va posar a escriure novel·letes de pa sucat amb oli: El llop estepari encara porta unes quantes restes de furibúndia nietzscheana i inspiracions freudianes, però el que és Siddhartha, Demian, Narcís i Goldmund o El joc de perles de vidre són novel·les catastròfiques, cursis, falsament orientalistes, i, en definitiva, com deia el nostre Salvador Dalí parlant de l'Àngel Guimerà, putrefactes.

"Hermann Hesse va abraçar un orientalisme molt tronat"

És molt preocupant i quasi inexplicable que un home format en terres d'Alemanya -país que va tenir una Il·lustració molt sòlida i un desplegament fastuós de la intel·ligència narrativa a la primera meitat del segle XX: Mann, Kafka, Musil, Schnitzler, Doderer, Zweig- claudiqués d'una manera tan esperpèntica de les exigències racionals que havia heretat de la seva terra i es fiqués en aquest camp -sòlid per ell mateix, perquè el budisme és una religió que mereix molt de respecte-, que ni va arribar a conèixer com un antropòleg, ni com un sociòleg, ni com un filòsof, ni com un narrador. De fet, Hesse no sabia gaire res del terral que va posar-se a trepitjar; però com que els seus lectors encara en sabien menys, la cosa va colar: això, malgrat frases tan contundents, incloses a aquest Siddhartha de què parlem avui, com aquestes: "Siddhartha tenia al davant una meta única: buidar-se, quedar buit de set, buit de desig, buit de somni, buit d'alegria i de pena"; "Abandonar-se per morir en si mateix, no ser més jo"; "Començo a creure que aquest saber no té enemic pitjor que el voler saber, l'aprendre"; "Aquesta és la raó per la qual continuo el meu pelegrinatge: per apartar-me de totes les doctrines i de tots els mestres"; "Saps parlar amb intel·ligència, amic meu; però guarda't d'una intel·ligència desmesurada" -que és la inversa del famós crit de guerra de Mallarmé: "Furieux d'intelligence!". En suma: el llibre gairebé resulta insultant, tant per als cristians europeus com per als budistes de l'Orient.

Generacions d'alemanys el van rebre amb entusiasme per una sola raó: la crisi de valors, la malaptesa dels polítics de Weimar, per no parlar dels crims del nacional-socialisme, van fer que els alemanys ja no sabessin quina cara posar davant una evolució de la història que donava l'esquena no solament al bo i millor de la Il·lustració alemanya, sinó també al seu millor Romanticisme, que també existeix. Hesse va fer un experiment neo-romàntic estrambòtic, i, almenys literàriament parlant, va fracassar d'una manera estrepitosa: si més no, vista la cosa al cap de cinquanta anys, que és el temps que tota literatura necessita per assolir un caire definitiu.

Tampoc no ha d'estranyar-nos que Editorial Proa (traducció de Carme Gala, Barcelona, 2009) reediti ara un llibre que, molt simptomàticament, va treure per primera vegada a les portes del maig de 1968. Llavors hi havia a Europa i Amèrica una caterva de joves que esperava trobar un sentit elevat a la vida sense aixecar un braç; i ara, per allò de les crisis de la civilització, que van i vénen, hi ha una altra caterva de joves - pijos gairebé tots- que se'n van a meditar a molt rendibles paradisos pseudo-budistes escampats per tota la geografia catalana per trobar el nirvana i l'Om, i només prenen aigua amb suc de llimona. Potser a aquests, Siddhartha, de Hermann Hesse, encara els dirà alguna cosa.