Despedida

Ja ho sé que els puristes faran escarafalls, però això de "comiat" sempre m'ha fet una mica d'urticària. Verdaguer, el pare de la llengua moderna, fa servir "despedir" al pròleg de la seva Atlàntida: "Al despedir-me, fa poc temps, del mar, bressol de mes darreres il·lusions..." I per això jo dono per ben vàlid aquest castellanisme ja tan arrelat en el català. Joan Coromines ens explica que el seu pare odiava "comiat" i sobretot "acomiadar-se" i mirava d'esquivar-los tant com podia. S'estimava més "despedir-se" i "despedida". I com que això era una dèria del pare Coromines, el fill es mostra ben benèvol amb "despedir-se" i "despedida" i una mica distant amb "comiat" i "acomiadar-se". Bé, tot això, per dir-vos, estimats lectors meus en aquest Quadern, que ha arribat l'hora de despedir-me de la vostra cordial assiduïtat lectora de tants anys. N'he rebut moltes proves. Ja primer, quan feia aquella secció que es deia "Fórmules magistrals". Corria el ja llunyà 1996 i un bon dia Tomàs Delclòs va trucar-me per demanar la meva col·laboració al Quadern. Ja hi havia escrit feia anys, en una secció de ressenyes literàries que primer es va dir "Línia d'ombra" i, després, "Cercle de guix". Em va servir per enfrontar-me amb la prosa, que sempre havia tingut abandonada. Per això, quan Tomàs Delclòs em va convidar a tornar-hi, oferint-me un espai considerable, cinc-cents caràcters, li vaig dir que sí de seguida. I quan li vaig dir que volia parlar de cuina, primer va fer una cara una mica estranya -qui escrivia sobre cuina, llavors? Només els especialistes, és clar-, però de seguida em va dir que si jo ho veia clar, doncs que endavant. Allà vaig començar a exercitar-me en una prosa que volia clara i precisa, que es llegís amb facilitat, allunyada dels preciosismes però sense renunciar a cap riquesa del català. És a dir, vaig defugir el català que ara es parla i bona part del català que ara s'escriu. Els meus mestres eren Pla, evidentment, el millor prosista del segle, però també Sagarra i Verdaguer. A poc a poc vaig moure'm en la meva prosa amb una certa seguretat.

Quan, cansat d'estar a la cuina, vaig voler sortir a fora, la meva secció es va titular "Composicions de lloc". Allà hi he escrit sobre ciutats i camins, sobre l'ànima dels poetes i el triomf de la matèria, sobre el pas del temps que fuig. Durant molt temps vaig anar intentant sospesar el pòsit dels dies i fixar-lo d'alguna manera i compartir-lo amb els lectors.

Fa un parell d'anys, una reforma del Quadern -per què les reformes sempre són per anar a pitjor?- va convertir la meva robusta columna de cinc-cents caràcters en un fris decoratiu de dos-cents noranta. El vaig titular irònicament "Colls i punys", un plat de menuts.

I ara, una nova reforma del Quadern em deixa sense la meva cita setmanal amb tots vosaltres. Em sap greu. O sigui que em despedeixo. Però de cap manera vull fer-ho sense donar-vos de tot cor les gràcies per llegir-me molt més de mig milers de dijous consecutius.