Pesant i sospesant: Vila Casas

Com que, com deia ell, el nostre món cultural és com un camp sense llaurar, hem de recordar fets bàsics elementals. Firmant amb el nom de Vilacasas així tot junt i tot sol, es pot dir que ha estat un dels pintors europeus més originals de la segona meitat del segle vint. Amb el seu nom sencer de Joan Vila Casas és sense cap dubte un dels prosistes més àgils i que més diuen. I també fou autor de teatre popular i de categoria amb el pseudònim de Carles Valls. En una de les seves novel·les ( Jourdain 65 , del 1966) hi apareix, com a personatge, amb el nom russoide de Vilavitx, un dels seus jos, el del pintor foraster instal·lat a París sense altre ofici ni benefici que la seva pintura, de manera que els primers anys per poder tirar endavant ha d'anar fent les mil feines que ens descriu tan vivament a la seva primera novel·la publicada, Doble blanc (1960). Joan Vila Casas, nascut a Sabadell, va viure a París els anys 40 i 50. No és estrany que quan Joan Brossa es va perdre a París, caraeixut i sense un sou, la casualitat el fes topar amb Vila Casas, que el va acollir a casa seva (fou allà que Brossa va escriure, "amb totes les lletres enceses", els seus Poemes de París ).

El pintor de les famoses planimetries va ser també gravador, terrissaire i fabricant d'estructures astromètriques. Les seves terrisses, en la tradició dels siurells, són marcians planimètrics de molta gràcia: "Faig ceràmica, no pas a tall d'escultor, sinó de terrisser. Si fos forner, emplenaria cada dia la fleca de marcians de pa". Una part molt notable de la seva obra són els baixos relleus que cobreixen tota l'entrada i el començament de l'escala de tres cases de pisos de l'Eixample barceloní, una de boníssima al carrer Muntaner, crec que entre París i Londres, pujant a mà dreta, i dos més al bloc que hi ha a Consell de Cent cantonada Borrell. En aquesta mena d'art "aplicat" que és el baix relleu urbà modern, no tinc cap dubte que Vila Casas va molt per damunt de la carrincloneria i la buidor habituals.

És un pintor seriós: no imita la pobresa per esnobisme, no juga amb la revolució perquè quedi bé, ni fa retòrica patopeica amb el desesper: pinta. Ell mateix ho explica i se'ns explica en els seus escrits, per exemple en la magnífica novel·la Nnoba fygurassió . I alhora és un home amb un inacabable i divertidíssim sentit de l'humor en la prosa, en el teatre, en el viure i en el seu col·leccionisme desbridat d'objectes dels encants, activitat en la qual a més d'humor també posà molt d'amor.

S'ha mort el 2007 i encara no hem vist la gran exposició que es mereix. En els anys 80 i 90 començà a introduir textos a les pintures, textos amb els quals fa que aquelles primeres planimetries, que semblaven d'altres galàxies o d'una terra postindustrial, baixin a territoris més nostres que el nostre, amb llocs com el "canal de la corda fluixa", el "racó del mossega" o el "precipici de cal Bon Profit, al revolt del Dròpol". En aquests quadres, a voltes de gran format, o ovals, o en forma d'encolatges en relleu, els textos hi apareixen per tots cantons i en totes les direccions i fan que cada pintura sigui alhora un personalíssim poema. I sembla que té una novel·la inèdita, Doble negre.