El 'David' de Barcelona

Vols una cita? Una cita és una referència portada a col·lació amb un cert joc de cames. La cita és un joc de referències en un planeta que ha optat pel joc de referències com a llenguatge. La història que segueix a continuació és la història d'una fotografia. La poden veure a l'exposició que es fa aquests dies al MNAC sobre Gerda Taro. És una foto que es creia que era una cita en si, un testimoni periodístic, una imatge real sense interpretació més enllà de la realitat, fins que Ricard Martínez, fotògraf i historiador de la fotografia, va descobrir que, com gairebé tothom, la fotografia consistia també en una cita. La història d'aquesta cita va precedida, a la vegada, de moltes altres cites.

El protagonista de la imatge posa segons les instruccions de Gerda Taro

La fotografia representa un nen que, com David, ha vençut un gegant

- Cites pop. Als anys 30 -possiblement el 1932- un noi i una noia, després d'una cita galant, a París, s'enrotllen. Inicien una història d'amor ràpida i fulgurant, que acaba el 1936, possiblement poc temps abans que a la noia l'aixafi un tanc. En el tràfec d'intercanvis d'aquesta relació, el noi ofereix a la noia els secrets de la seva professió. Ell és fotògraf, vaja. I ja que hi som, l'hi presento. Es diu Andrei Friedmann. És un jueu de Budapest, que va marxar cames ajudeu-me de Budapest. És un tipus malgirbat, a la seva manera, amb problemes seriosos per trobar feina. Possiblement, pel seu aspecte. O, almenys, és el que ella creu. Ella es diu Gerta Pohorylle, és una jueva alemanya d'origen polonès. Prové de la classe mitjana d'estar per casa però els seus pares han dedicat una part cridanera dels seus ingressos a la seva educació. És bellíssima. Posseeix una inclinació natural a l'elegància -vaja, que es nota la inversió dels pares- i és més políglota que la mitjana de jueus alemanys políglotes. També ha fugit d'Alemanya. Tots dos, per cert, i per si ser jueu fos poca cosa, són comunistes. Bé. Atur laboral del noi per l'aspecte malgirbat, etc. La noia té una idea per posar-hi remei. Canvia l'aspecte i el nom del noi, que perd el look intel·lectual jueu malgirbat i n'adquireix un d'americà que va al gra i que no s'atura. S'inventa un personatge, Robert Capa, una figura internacional del periodisme que treballa per tot el món. No té ni temps per parlar amb els mitjans. Per això té dos representants, Pohorylle i Friedmann, que fan la feina bruta, passen els encàrrecs al fotògraf i lliuren les fotografies als mitjans. Robert Capa és en aquest moment, doncs, un Vini & Vanilli. Però també és una cita. O diverses. Pel que es veu és un nom que s'assembla a Frank Capra, una sonoritat familiar del moment, productor nord-americà que en aquesta època fabrica pel·lícules en què la càmera s'apropa a la societat. És una mica el que volen fer Pohorylle i Friedmann amb l'agència que acaben de muntar. Perquè, de fet, Robert Capa és, encara que els seus clients ho ignorin, una agència, una firma per a la qual treballen, indistintament Pohorylle i Friedmann. D'altra banda, és una cita de la gran agència que fundarà Friedmann als anys 40, quan ja no es dirà Friedmann sinó Robert Capa. L'agència Magum, al seu torn, és una cita. No pas d'un model de pistola sinó d'una marca de xampany, un altre objecte que, com les càmeres i les pistoles, es pot apropar a la societat amb resultats espectaculars. Ah, més cites. A Espanya, les fotografies fetes per Robert Capa, aquell trade mark, les firmarà en breu Capa & Taro i, en un darrer moment, abans de la mort de la noia, Robert Capa, quan les fa el noi, i Gerda Taro, quan les fa la noia. Gerda Taro, com ja hauran endevinat, és una altra cita. D'un amic japonès que tenia Gerta a París, de cognom Taro o, més possiblement, una musicalitat sonora semblant a la de Greta Garbo, una actriu amb una natural inclinació a l'elegància i que mai no va ser més bella com en una pel·li en què anava vestida d'home. Com Gerda Taro anava vestida per anar a treballar.

- Cita a Barcelona. La foto que intento explicar és una d'una sèrie en què un parell de nens juguen en una barricada de Barcelona. És feta a l'agost. Fins ara es creia que la foto explicava el següent: dos nens jugant en una barricada, l'única construïda 100% amb tecnologia cenetista i defensada al 100% per cenetistes a Barcelona, durant el cop d'estat militar de juliol. Se situava al Paral·lel, molt a prop del Molino. Va ser un dels punts més violents de la ciutat, en què conflueixen dos col·lectius que es buscaven. La sèrie explica així Barcelona un mes després de la Revolució. Dos nens són els amos del centre del carrer. Es munten pel·lícules. Juguen a ser grans. A més, els nens van vestits amb una cosa que no els tocava. Pantalons llargs. Possiblement hi han accedit amb l'enrenou de la Revolució. La Revolució, de fet, consisteix a accedir al que no toca. També porten barrets de la FAI, fabricats amb cel·luloide, un material inflamable que hagués suposat la clausura del xinès on els venien. La foto, la rara, la que intento explicar és a) un accident, un nen fotografiat en la mil·lèsima de segon en què fa un gest inconnex. O b), un posat, una foto feta sota les instruccions de la fotògrafa. Ricard Martínez ha descobert que és el segon. El nen posa i fabrica una cita. O dues. La foto és una cita de la Torà, que Taro coneixia, tamisada per una escultura que Taro coneixia. El David de Miquel Àngel. De memòria. És a dir, la fotògrafa, que vol fabricar una cita, li explica al nen la postura del David. Però, coses del directe, la inverteix. La seva dreta és la seva esquerra. Com es veu si es compara la foto amb el David de Miquel Àngel, una escultura que Taro havia vist centenars de vegades en foto. I possiblement l'havia vist també personalment. Un xicot seu anterior se n'havia anat a viure a Itàlia. Possiblement, ella va anar a visitar-lo. La foto és, doncs, una foto personal, no és una foto del pack Robert Capa. S'hi cola, almenys, un xicot anterior al seu xicot i soci actual. Gràcies a aquella interpretació sabem que la foto no retrata la normalitat d'un dia a la Barcelona d'agost del 36. Retrata l'anormalitat, l'improbable, el que Taro es va trobar a Barcelona. La victòria dels davids enfront dels goliats. Representa un nen que ha vençut -fa un mes-, un gegant. És un petit David barceloní. És, com se sap des de fa molt poc, el David de Barcelona.