Picasso torna a Horta
El poble de la Terra Alta recorda la segona estada del pintor l'any 1909, quan esclata el cubisme, i li dedica dues mostres
Pablo Picasso va ser en dues ocasions a Horta de Sant Joan -o a Orta de Ebro, com ell s'hi referia. Ara fa un segle de la segona i aquest sorprenent lloc de la Terra Alta li dedica dues exposicions: una, amb facsímils de l'obra que va pintar aquell estiu i, l'altra, menys coneguda, que surt dels fons de l'arxiu del Museu Picasso de París, recull les extraordinàries fotografies que Picasso va fer al poble, i que li van servir per construir algunes de les peces clau del cubisme.
Picasso va anar a Horta per primera vegada quan encara només era un adolescent de 17 anys, debilitat per una escarlatina, i convidat pel seu amic, el també pintor Manuel Pallarès, amb qui va compartir estudi. A casa dels Pallarès hi descobreix la naturalesa, participa en les feines del camp, es recupera físicament i dibuixa de forma compulsiva tot el que se li posa al davant, cosa que fa que no només fabriqui una impressionant quantitat d'obra sinó que, a més a més, deixa un testimoni antropològic extraordinari sobre el poble i l'època.
Fernande, vestida a la moda de París, es cobreix amb xals que causen sensació
Picasso fotografia les seves pròpies teles amuntegades a l'estudi
"No es guanyarà la vida", va dir-li el forner, "però tindrà pa mentre jo visqui"
Picasso va sortir amb la pistola, que sempre portava, al balcó de la fonda
A principi de 1899, en plena forma, fet tot un home -ell mateix es veu d'aquesta guisa als seus autoretrats- torna a Barcelona, convertit ja en el jove pintor de talent immens que enlluernarà els modernistes dels Quatre Gats. Durant els anys següents, la seva carrera pren el vol. Ben aviat viatja per primer cop a París i, el 1904, s'hi instal·la definitivament i es converteix ràpidament en un dels pintors més importants de les avantguardes. Fa alguns viatges a Espanya, com el de 1906 a la població pirinenca de Gósol. Però al juny de 1909 decideix tornar-se'n a Horta.
En aquell temps, Picasso ja ha creat una de les obres clau de la pintura del segle XX - Les demoiselles d'Avignon - i disposa de diners; el marxant Daniel-Henry Kahnweiler li ha donat 2.000 francs de l'època per tot el que tenia al seu taller, inclòs el citat quadre que no ensenyarà fins al cap d'uns anys.
Què va a fer Picasso a Horta? Pintar, per descomptat, però tal vegada també a fixar una mirada, a fixar el món del que sortí deu anys abans convertit en home. La crítica d'art britànica Laura Cummings recorda una visita al Museu del Prado amb el desaparegut escultor Juan Muñoz, qui, després de contemplar Las Meninas, li digué: "I ara nosaltres farem un bon esmorzar espanyol, però elles es queden: i aquest és el terror de la pintura espanyola". "Les figures del passat", apunta Cummings, "segueixen mirant el nostre moment, el nostre present, sempre que nosaltres els tornem la mirada... vivim en els ulls dels altres i les nostres històries necessiten no acabar".
Picasso té 28 anys quan arriba a Horta el juny de 1909 amb la seva amant, Fernande Olivier, una dona extraordinària, llegendària i extravagant pels habitants d'aquell poble, guarnit amb alguns interessants edificis renaixentistes però allunyat de les rutes transitades, i certament aliè als costums liberals de la bohèmia parisenca. Hi arriba en taxi, no a peu com la primera vegada, i porta una gran quantitat de material -bastidors, pinzells, teles, cartrons, olis...- i també una càmera fotogràfica portàtil, tot un exemple de la tecnologia del moment.
Abans ha passat per Barcelona i ha visitat la seva família i, fins a un cert punt, s'ha reconciliat amb el seu pare. A la capital catalana va a veure Pallarès, que té l'estudi al carrer Pelai, i és en aquest estudi on pinta el famós retrat amb bigotis de clara influència cezanniana. Li explica els seus plans de manera que quan arriba ja té on instal·lar-se; uns dies en unes habitacions de la casa de Tobías Membrado, el forner, que més tard li serviran d'estudi, i després a l'Hostal del Trompet, a la plaça de Misa. Pallarès, que té por de ser allistat a l'exèrcit, segons explica John Richardson, aprofita per anar-se'n amb ell.
Fernande, vestida a la moda de París, es cobreix amb xals de colors vius que causen sensació. Durant les primeres setmanes, més que Picasso és ella la protagonista; l'única dona que entra al cafè i que juga al dòmino amb els homes. Pallarès explica que, en realitat, ja el 1906, quan Picasso i Fernande es van instal·lar a Gósol, la destinació original ja era Horta, però com que el metge, Jacint Raventós, li havia recomanat el Pirineu i que no volia causar problemes a la família de Pallarès pel fet d'arribar amb una dona amb qui no estava casat, va optar per Gósol.
La veritat és que la parella no va tenir grans problemes a Horta, a excepció d'un episodi en què un parell de puritanes del poble els llençaren pedres a la finestra de l'habitació tot recriminant-los la seva presència. Va ser l'ocasió perquè Picasso sortís al balcó vociferant i brandant la pistola que, en aquella època, sempre portava a sobre, tal com explica Fernande a les cartes que enviava als seus amics de París on relatava els detalls de l'estada.
Però la parella aviat es fa molt popular. La pistola ja no torna a sortir, perquè l'arma preferida del pintor és la càmera fotogràfica. Picasso fotografia, d'un costat, escenes quotidianes i gent del poble; d'un altre, composicions que li serviran per als seus quadres i, finalment, a tall de documentació del que s'endurà a París a la tornada, les seves pròpies teles amuntegades que ha instal·lat a l'estudi de la casa de Tobías Medrado, orientat al nord-est amb dues finestres petites.
Les fotografies de les teles semblen tenir un objectiu molt clar, tal com indica la correspondència amb els seus protectors parisencs Gertrud i Leo Stein, a qui els envia a tall d'avançament. I resulta revelador que, malgrat que Picasso fotografia durant tota la seva vida, fotografies de paisatges només n'hi ha d'Horta. I és que vol demostrar que la pràctica cubista no deixa de ser una forma de realisme. "Quan em diuen que el que pinto és producte de la meva imaginació", explicarà més tard, "jo els ensenyo les fotografies i els dic: és això".
Més tard, de tornada a París, Picasso mostrarà als seus amics els quadres juntament amb les fotografies. Però no dirà tota la veritat, perquè és una realitat passada per la seva imaginació. Per exemple, el famós La Fàbrica no és tal fàbrica ni tampoc hi ha palmeres al paisatge en què s'inspira.
Les fotografies del mateix Picasso demostren que no hi ha cap xemeneia, com alguns sostenien creient que es tractava d'una fàbrica de totxos, ni tampoc palmeres, a les quals els seria difícil sobreviure als hiverns d'Horta. Quan Palau i Fabre li va preguntar per les palmeres, Picasso li respongué: "les hi vaig posar jo".
La majoria dels retrats cubistes estan identificats. L'atleta és Joaquim-Antonio Vives, músic aficionat i propietari del cafè en què el pintor, Fernande i els seus amics es reunien a jugar a dòmino, mentre els vianants contemplaven a través de la finestra l'insòlit espectacle de veure una dona en un cafè.
A les partides de dòmino, les reunions musicals amb els amics, l'amabilitat de Fernande que acaba per ser acceptada per tothom, s'afegeix també el fet, indiscutible, que Picasso és tot un potentat al poble. Expliquen que la primera vegada que Fernande va demanar a uns nens que li portessin canvi d'un bitllet de mil pessetes, no van poder trobar tants diners en tot el poble. Diuen que Picasso només tenia bitllets de mil -un paper que pocs havien vist-, que en tenia molts i que es va quedar a Horta fins que es van acabar.
Un altre dels personatges clau d'aquell estiu és Medrado, un personatge peculiar. Nascut el 1883, dos anys més jove que Picasso, havia deixat embarassada la seva xicota, una noia del poble, amb qui es casà malgrat l'oposició de la seva família que li retira la paraula i li nega tota ajuda. Tobías es fa forner i acaba guanyant-se bé la vida. Expliquen que quan Picasso li va ensenyar les obres que tenia a casa seva, Tobías comentà que li semblaven bé, però que amb aquest tipus de pintura "no es guanyaria la vida". I afegí: "però mentre visqui, el pa no et faltarà mai".
Però el cert és que, anècdotes a part, Picasso treballa intensament. Horta és decisiva i marca l'època cubista del pintor, encara que quan marxi a final de l'estiu sigui per no tornar-hi mai més. L'any següent anirà a Cadaqués, una estada de la qual hi ha poca empremta, però que els especialistes consideren clau. L'autoexili que s'imposa després de la Guerra Civil acaba per tancar la porta completament.
El cas és que Picasso és conscient de la importància del moment quan decideix anar fins a Horta. Prepara el viatge a consciència. Durant la primavera de 1909, manté des de París una intensa correspondència amb Pallarès. Dels records que suscita aquest intercanvi en sorgeix la idea de viatjar, i en surten dues obres clau: Las tentaciones de san Antonio -que donen fe de l'estada a la cova de Santa Bàrbara durant el seu primer viatge- i Carnaval en la taberna.
Un cop allí, el que probablement va ser el primer quadre que va pintar és una muntanya de Santa Bàrbara, titulat Paisatge d'Horta d'Ebre, una peça que per molts crítics representa alhora una homenatge a la figura de Cezanne i la liberació de la influència del gran mestre.
Les obres següents, la titulada La fábrica de Horta i La Balsa de Horta, suposen un canvi en direcció oberta cap al cubisme. Les variacions sobre la figura de Fernande, en forma de retrats com el Retrat de Fernande o formant part de composicions com Nu en un seient , Cap de dona amb mantellina o Dona nua sobre fons de muntanyes, ocupen una bona part de la producció, però no tots els retrats de dona que fa són de la seva amant. La dona de l'hostaler, Francisca Carbó Morelló, també li serveix de model, malgrat que alguns la confonen amb Fernande. Altres obres imprescindibles del moviment cubista com Natura morta amb ampolla d'Anís del Mono també sorgeixen de l'estiu del 1909 a Horta.
Catalunya picassiana
La Catalunya picassiana no només es redueix a Barcelona i a Horta de Sant Joan. La pirinenca Gósol, on s'instal·là amb Fernande Olivier l'estiu de 1906, i Caldes d'Estrac, on hi ha la fundació dedicada al que va ser un dels principals estudiosos i amic personal del pintor, Josep Palau i Fabre, completen la xarxa de centres dedicats al pintor.
El Museu Picasso de la capital catalana, inaugurat en l'improbable any de 1963, en ple franquisme, compta en l'actualitat amb un fons de més de 3.800 obres i és l'indiscutible centre de referència per al coneixement dels anys de formació de l'artista. Els darrers anys ha col·laborat en més d'una ocasió amb aquests centres, en l'àmbit de la documentació, publicacions i arxiu fotogràfic, però el mes d'abril passat va firmar un conveni per a una sèrie de projectes específics com en el cas d'Horta amb motiu de la commemoració del centenari de la segona visita del pintor, que inclou, el mes de setembre proper, una exposició molt particular composta per vint retrats originals d'amics del pintor.
Pel que fa a Gósol, on Picasso arriba el 1906, en el moment àlgid del període rosa, quan inicia el camí cap al primitivisme i la geometrització, la col·laboració ha permès l'ampliació del centre existent fins ara en què s'instal·larà una exposició permanent i una mostra etnològica que reflecteix la vida d'aquesta població de l'Alt Berguedà, en el moment de la visita del pintor.
La Fundació Palau de Caldes d'Estrac, al Maresme, que conté la col·lecció i el fons documental del que va ser un dels grans especialistes i amic personal del pintor, Josep Palau i Fabre és la quarta de les institucions picassianes de Catalunya. Ben aviat, tanmateix, s'afegirà una cinquena pota a aquesta xarxa. Cadaqués, que va acollir el pintor l'any 1910, i que segons els especialistes va influir de manera decisiva en la seva obra, es prepara per acollir un centre picassià.
Dues muntanyes, dos pintors
La muntanya de Santa Bàrbara és per a Pablo Picasso el que el Mont Sainte Victoire és per a Paul Cezanne. No només forma part de molts dels seus quadres del període cubista, ja sigui en solitari, ja sigui transfigurada per les faccions de Fernande Olivier, sinó que es converteix en una mena de talismà que no només és present a la seva memòria sinó que fins i tot físicament, en imatge, l'acompanyarà durant tota la vida.
El petit quadre de Manuel Pallarès La muntanya de Santa Bàrbara que li regalà el seu amic, probablement a Barcelona, l'acompanyà de per vida. Es pot constatar, per exemple, en una fotografia de l'any 1912 de Picasso al seu estudi parisenc de Clichy, i en una altra fotografia, de 1966, del taller de Notre Dame de Vie, on morí el pintor el 1973.
En certa manera, és un peculiar homenatge al mestre Cezanne, per a qui Picasso i els seus amics d'aquell temps sentien una gran admiració, fins al punt que, tal com recull John Richardson a la seva biografia, treia la pistola contra qualsevol que malparlés de Cezanne. "Una paraula més i disparo", deia tot apuntant amb la vella Browning que li havia regalat Alfred Jarry.
Qui hagi vist Sainte Victoire des de la finestra de l'estudi de Cezanne a Aix en Provence entendrà de seguida el paral·lelisme. Santa Bàrbara emergeix solitària enfront del turó sobre el qual reposa Horta; sorgeix com a caprici del paisatge, com a senyal d'identitat de l'indret. Al peu de la muntanya hi destaca el Convent de Sant Salvador, avui convertit en sala d'exposicions on s'ha instal·lat la mostra Picasso, Fotògraf d'Horta. Instantànies del cubisme 1909.
La muntanya de Santa Bàrbara és present a tota la sèrie de retrats cubistes de Fernande Olivier que Picasso realitzà a Horta durant aquell estiu de 1909. En alguns retrats, la dona i la muntanya es fonen en una sola cosa i el coll de l'amant pren la forma cònica del cim. Dona nua sobre fons de muntanyes potser és el millor exemple d'aquesta simbiosi.
