Matins que no arriben

Ahir no et vaig veure a Babilònia

António Lobo Antunes

Traducció de Joan Casas

El Gall editor. 520 pàgines. 32euros

La lectura de les últimes novel·les d'António Lobo Antunes (Lisboa, 1942), entre les quals es compta Ahir no et vaig veure a Babilònia (2006), comporta una exigència singular. No és fàcil digerir una narració basada en la successió de monòlegs interiors que reflecteixen la bategada consciència dels protagonistes, mitja dotzena d'homes i dones ja madurs les vides dels quals s'entrecreuen en la realitat i, sobretot, en la implacable vigília de l'insomni que els manté desperts, barrinant sense parar, entre la mitjanit i les cinc de la matinada d'un dia que no arriba. Metàfora de les ombres del Portugal del segle XX, marcat per la dictadura salazarista? Sí, però no solament això. Sens dubte, la tortura i la persecució política hi són presents, així com el contrast entre la difícil convivència urbana i la duresa del món rural. Però si Lobo Antunes aconsegueix capturar el lector tot i la desesperança i fins el tremendisme de les vides que descriu, que poden resultar asfixiants, es deu a la capacitat per furgar en la memòria de les seves criatures a través del ritme d'una prosa plena de recurrències, de motius que es van refent i repetint fins a dibuixar, al capdavall, un retrat precís i alhora incert d'aquestes vides: quins d'aquests records i imaginacions són veritat i quins inventats? On és la ratlla que separa els vius dels morts?

Som davant d'un exercici meditat de destrucció de la novel·la tradicional, incloses interpel·lacions dels personatges al lector i a l'autor, i alguna irrupció del segon. El text és una successió de paràgrafs sense punts i sense majúscules inicials, on les frases s'interrompen i s'encavalquen, amb paraules que es descomponen i les lletres n'apareixen separades, reflectint el desgavell i el patiment d'aquestes veus que lluiten contra l'insomni. Aquest peculiar registre l'escriptor l'ha anat desenvolupant des de fa més d'una dècada, en un procés de depuració estilística coherent amb la seva poètica: "i per què una novel·la, què té a veure amb la vida quan precisament la vida té indicacions contradictòries i camins errats?", llegim en aquesta fluència abrupta i entretallada que, segons com, acaba provocant una certa sensació de manierisme, en la mesura que esdevé previsible.

Però no ens enganyem, fins i tot les antinovel·les -si és que aquesta n'és una- tenen a veure, i molt, amb la vida, perquè burxen en allò que ens resulta difícil de comprendre-hi i miren de trobar-ne el sentit. I, com els millors clàssics d'un gènere sempre flexible, Lobo Antunes posseeix una extraordinària capacitat per retratar els petits detalls que, tot d'una, transmeten l'entera força d'una existència: la "fúria de dents" amb què algú talla el fil sobrer després de cosir un botó; la dona que s'entén amb la criatura que porta al ventre "com els arbres s'entenen amb la terra en un idioma que se'ns escapa sense relació amb nosaltres"; el "vell que s'aixeca d'un banc enfilant-se a pols pel seu bastó"; o l'home que, abans d'emigrar a Luxemburg, s'acomiada de la bicicleta però no de la família ("ni una paraula a nosaltres i explicacions a la bicicleta"). El desplegament verbal d'aquesta novel·la, complex sintàcticament i ric en termes de lèxic, ha estat transmès esplèndidament per Joan Casas, premiat ja per una altra versió de Lobo Antunes amb el prestigiós premi Giovanni Pontiero, i ens arriba en un volum acuradament editat, amb paper de qualitat i una tipografia elegant i llegidora.