Salinger plagiat?

Un article editorial publicat en aquest mateix diari dilluns passat donava per acabada la polèmica al voltant d'una suposada imitació, plagi o paròdia -aneu a saber de què es tracta, si encara no hem llegit el llibre en qüestió- de la gran novel·la de J.D. Salinger, El guarda al camp de sègol, un dels llibres més importants de la novel·lística nord-americana del segle XX, encara lectura obligada a molts instituts d'ensenyança mitja als Estats Units, i llibre que, posem per cas, entretindria molt més els nostres adolescents escolaritzats que les novel·les i els llibres que els fan llegir, gairebé tots incomprensibles o avorrits. Hom continua preguntant-se qui elabora aquestes llistes de lectures obligatòries o aconsellables per als nostres jovenets, després que, pel que sembla, deixés de fer-ho Joaquim Molas i els seus acòlits. Però això seria, o serà, motiu d'un altre article, potser per a la tardor.

"Totes les novel·les en recreen d'altres, i tot és plagi"

El cas és que un tal Fredrik Colting, editor del segell Nicotext, amb seu a Suècia, va publicar no fa gaire un llibre que narra les aventures de Holden Cauldfield, el protagonista del llibre de Salinger, tal com se les pot imaginar en un home amb l'edat que Cauldfield tindria en aquests moments: cap a 76 anys, que no és precisament edat de glorioses aventures. Al damunt, el suposat plagiari ha firmat el llibre amb un pseudònim, ha fet publicar a la solapa la fotografia d'un amic seu, actor, i ha publicat, com a editor, un munt d'entrevistes que s'ha fet a si mateix, en qualitat d'autor del llibre. Tot plegat té l'aire d'una enginyosa barreja de frau, matràfola, farsa, innocentada i falsificació. Salinger, que no ha publicat res des de l'any 1965 -això és sensatesa, això és un escriptor com cal, que es passa més de cinquanta anys pensant en el pròxim llibre que farà, si és que l'arriba a fer- s'ha molestat, ha dut el falsari als tribunals, i els jutges dels Estats Units -país en què les lleis s'apliquen sense remissió- li han donat tota la raó: el llibre de Fredrik Colting no podrà distribuir-se.

Tanmateix, aquest afer -que, poc o molt, s'assembla al cas Camilo José Cela-Carmen Formoso, encara envitricollat malgrat les lúcides disquisicions del professor Lluís Izquierdo- fa pensar en una qüestió de fons que als advocats i als jutges dels nostres dies, no tan llegits com els de fa cent o dos-cents anys, sembla que els ha passat per alt. No es tracta de pensar, com deia Eugeni d'Ors, que, en el món de la literatura, tot el que no és tradició és plagi. Es tracta d'analitzar una mica a fons la història de la novel·la i adonar-se que, comptat i debatut, els arguments que ha esgrimit aquest gènere modern són, al capdavall, escassos i iteratius. El tema del "bon salvatge", per posar un exemple, es troba a Bartolomé de las Casas, a Montaigne ( Assaigs, I. 31), a Addison ( Spectator ), als Viatges de Gulliver, de Swift, a les Lletres perses de Montesquieu, a L'ingenu, de Voltaire, al Malmoth de Maturin, a Longfellow, a Fenimore Cooper o a Karl May, i em quedo curt. En realitat, la història de la novel·la moderna només presenta una dotzena de motius, a tot estirar (amor, pàtria, guerra, fe, amistat, retorn, mort, infidelitat, telemaquia, etcètera), i el que han fet els novel·listes és variar lleugerament, en cada cas, l'enfilall de les seqüències argumentals o el nom dels personatges. Però gairebé tot va a parar, com s'ha dit, a una dotzena escassa de motius fonamentals.

Encara hi ha una altra cosa: tota la història de la novel·la es troba igualment plena de recurrències a la història de la narració, ella mateixa, d'una manera més que ostensible. Francesca da Rímini llegeix, entre petons furtius i d'adulteri a Paolo, la història de Lancelot i la reina Ginebra segons Chrétien de Troyes; Don Quijote no fa res més que ordir variacions de les aventures llegides per Cervantes a tota la tradició novel·lística que va del segle XII al XVI; Madame Bovary llegeix novel·les romàntiques i el seu caràcter es fa i es desfà al ritme d'històries que van ser narrades per escriptors de la tradició; en una obra de Thomas Mann Carlota, l'heroïna de Werther, visita Goethe, ja gran, per festivar el mestre que va donar-li vida en un llibre que narrava les seves peripècies amoroses amb un noi eixelebrat quan eren joves... i així fins als nostres dies. Ja fa molts segles que no hi ha llibre que no n'evoqui un altre, i si s'hagués hagut de portar als tribunals tots els autors que n'han citat, parodiat o recreat un d'anterior, no hi hauria prou jutges al món per dictar sentències.

Vet aquí un destí inevitable per a la novel·la moderna i contemporània que Salinger hauria hagut de tenir al cap abans de reclamar justícia; perquè la gran justícia que el món de la novel·la ha instal·lat en les terres de Ponent ha consistit a posar sempre peu fiter en aquesta cosa tan senzilla: si tot al món es repeteix, i si tot torna eternament (Nietzsche), llavors un novel·lista ha d'assumir que un plagi de la seva obra no fa sinó sobreposar-se al plagi que ja era, d'una manera o altra, el seu suposat llibre original. Amb altres paraules: tot és tradició i alhora plagi.