Pioners de la tele

No hi ha espectacle com el futbol per congregar l'audiència davant del televisor. Així és ara que els futbolistes són ídols de masses i així era en la temporada 1958-59, quan TVE va estrenar les emissi-ons a Catalunya amb la retransmissió en directe del clàssic Real Madrid-Barcelona des de l'estadi de Chamartín, on es van enfrontar aleshores Kubala i Di Stéfano. Aquella va ser una primera emissió en proves que volia portar el senyal de la televisió pública més enllà de Madrid i els voltants, on ja es podia veure des de 1956. Però l'enllaç estava tan poc consolidat que els espectadors catalans es van perdre la primera part del partit per un problema tècnic. No cal dir que l'expectació davant el derbi i aquell estrany invent, que semblava cosa de bruixeria, era enorme. En poques hores es van exhaurir els 6.000 televisors que es calcula que hi havia a la venda i el partit va tenir una audiència d'uns 20.000 espectadors. Aquell partit el va guanyar el Madrid 1-0, però la Lliga va ser finalment per al Barcelona aquell any.

Però més enllà de la seva transcendència esportiva, el partit va ser una fita televisiva. Per l'inici de les emissions periòdiques de Televisió Espanyola a Catalunya encara va caldre esperar cinc mesos més, fins al 14 de juliol de 1959, quan els estudis de l'antic Hotel Miramar (Montjuïc) van oferir en directe el programa especial Balcón del Mediterráneo. Una efemèride que ara, 50 anys després, la cadena recorda de manera especial. A les regnes d'aquell primer programa hi havia José Luis Barcelona, amb els anys un dels presentadors més populars. "Aquella no va ser una estrena oficial, no hi va haver discursos ni polítics. Era més aviat una postal de la ciutat, perquè la direcció volia que Madrid veiés el mar per primera vegada en directe", recorda Barcelona d'aquell especial que es va rodar a l'aire lliure i que va acabar passat per aigua. Els mitjans de treball eren escassos: "teníem tres càmeres, un control, algun micròfon i ja està".

Però malgrat les limitacions tècniques, la participació de Miramar en la programació de TVE va anar augmentant considerablement i els seus professionals van destacar per una manera de fer que va connectar amb l'audiència i que la crítica va batejar com l'"escola de Barcelona". Es va arribar a crear fins i tot un clima de competència entre ambdós centres emissors i, en pocs anys, Miramar va estrenar èxits com Reina por un dia (1964), adaptació del famós Queen for a day, que van presentar Màrius Cabré i el mateix José Luis Barcelona. L'espai, que cada setmana complia les il·lusions d'una espectadora que havia escrit al programa, es va convertir aviat en un fenomen social. "Rebíem 10.000 cartes cada setmana. Ho veia tothom. En alguns pobles fins i tot, el capellà havia de canviar l'hora de la missa perquè si no les feligreses no anaven a l'església", explica el presentador, que ara col·labora en la difusió de la història de TVE dintre de l'associació de veterans, al costat d'excompanys com Jorge Arandes, Pedro Grima i Julio Herrero.

L'octubre de 1964 Miramar va aconseguir una altra fita: emetre el primer programa en català, un especial sobre les festes de la Mercè. I fins als anys vuitanta va augmentar progressivament la programació del circuit de Catalunya, que també s'ha de dir, no tenia horari fix i es cancel·lava sovint. Tot i així el centre va mantindre el seu prestigi amb alguns dels seus espais. Un d'ells va ser Musical Express, que es va encarregar a l'Àngel Casas. "Volíem fer un programa amb criteri, eclèctic, amb entrevistes i actuacions en directe", recorda el periodista sobre el primer programa que va passar de Catalunya a la programació nacional, el 1980.

Tres anys després, el 1983, TVE va estrenar els nous estudis de Sant Cugat, un fet que va coincidir amb l'arrancada de TV-3 i això va frustrar les expectatives d'alguns professionals, que veien com la nova cadena es consolidava com la televisió catalana per excel·lència.

"La Generalitat va donar suport al naixement de TV-3 i el canal 33, mentre que Madrid mai no va creure gaire en les desconnexi-ons en català. Però Sant Cugat va aconseguir tenir un segell de qualitat", opina Jordi Hurtado, que fa 12 temporades que és al capdavant de Saber y ganar, i que va debutar a TVE amb Si lo sé no vengo, un dels encerts del centre dintre del gènere dels concursos a l'època.

La dècada dels 90, en canvi, va ser un moment dolç per a la informació esportiva a TVE a Catalu-nya. I Pitu Abril, que es va fer popular amb La Barbería, en va ser un testimoni privilegiat. L'any 1992 va poder narrar: la primera Copa d'Europa del Barça i els Jocs, que TVE i TV-3 van retransmetre conjuntament a través del Canal Olímpic, creat aquell estiu.

"Aquella va ser una època molt bona per a Sant Cugat, però potser també el moment en què el centre va deixar escapar la seva gran oportunitat: consolidar-se com el millor centre de producció de tot TVE, segurament per la falta de definició que va viure després del naixement de TV-3", opina Abril, que considera tot i així que TVE encara té el capital humà i tècnic per assolir aquest objectiu.

Malgrat haver produït programes d'èxit, el centre sempre ha vist núvols foscos sobre el seu futur. El 2006 va estar a punt de perdre la programació en català i el 2008 va tancar un ERO que va acomiadar 342 treballadors. "Vam viure tot aquell procés amb angoixa, una sensació que s'ha estès fins ara, ja que no sabem com ens afectarà la retallada en la publicitat a TVE", explica l'actual presentadora de L'informatiu migdia, Montse Tejera. Coneix bé la casa i és de les que defensa que TVE Catalunya té prou talent com per fer "qualsevol programa". Al llarg del 2008, sense anar més lluny, Sant Cugat va produir més de 2.100 hores de programació (660 en català), i va aportar el 27% de la programació de TVE. Per molts, l'especialització pot assegurar el futur del centre. I creuen que Catalunya ha de gua-nyar noves parcel·les, a més de la direcció d'Infantils, el canal Teledeporte, i el canal Cultural. A Sant Cugat, en qualsevol cas, apel·len al seu caràcter de pioners en les emissions en català, als programes d'èxit produïts i als professionals que han exportat, per reivindicar-se i no claudicar davant dels presagis més pessimistes sobre la seva continuïtat.