Fer ganyotes

El nostre heroi, Josep Pla és un llibre que fa ganyotes per totes bandes i el soroll és ensordidor. Sota la màscara del títol i de gran part del llibre (sobre Pla) el que hi ha és un autoretrat d'escriptor independentista amb temeritat jovenívola. El gènere funciona com a blindatge: un dietari pot ser com l'autor vulgui, però a l'hora de llegir el que hi diu Enric Vila (Barcelona, 1972), sobre Pla, o sobre el franquisme, sobre la risible Catalunya que pinta o sobre les dones, la patinada cap a la simplificació és destrempadora. Tenir veu pròpia i dir la teva és candorosament divertit i ho fa molt bé, el problema és el que diu. Una immersió calmosa als papers de Joan Fuster treuria d'aquest llibre molta banalitat descarada i sobretot donaria saviesa i punteria.

Més ben informat de Pla i del seu temps, aquest llibre no proposaria pistes fora de context i aprofitades pels pèls, com ara l'independentisme de Pla, i massa vegades la interpretació de les coses està fora de context i prima. La pega és que fer llibres d'història i crítica demana molt de temps de lectura i no pas anar prenent nota del que un xerra amb els altres i el que va esbrinant mentre llegeix materials inèdits. Al dietari això li escau, però alhora vol ser un assaig sobre Pla (el model involuntari bé podria ser el Josep Pla d'Arcadi Espada...), i tot plegat resulta una notabilíssima dosi de narcissisme intel·lectual -o descarament.

Quina pau d'esperit deu donar saber que Catalunya no té la literatura que mereix pels "segles de bufetades" que ha rebut, que és el que Vila diu, i que bé que va creure que Espanya "ofega" els "temperaments forts" de Catalunya. Quin morro, oi? I no sembla d'un mal gust i d'un escassíssim senderi voler provar que Catalunya "està en perill de mort" amb la frase d'un memorialista que precisament s'està morint, però de veritat?

No falla: la culpa és sempre dels altres, i els altres són els castellans i els franquistes. La desinformació està al servei de la murga del victimisme, tan irresponsable i tan èticament pobra, i l'autor no es pren la molèstia d'assumir i destriar les responsabilitats a casa. Diu que Pla no va ser el primer escriptor europeu per culpa del franquisme (i ho diu literalment!), enlloc de ser per culpa del propi Pla, que seria el que una persona sense la malaltia patriòtica començaria per considerar raonablement. I a Nèstor Luján la maquinària franquista el va aixafar (el Luján, una altra víctima, agafa't!), i a Catalunya tenim por de l'espontaneïtat, mira tu, i no com passa arreu del món. Fa vergonya l'autoindulgència sistemàtica com a resort del catalanisme cultural -ho dic perquè el llibre està tenint bones vendes i la crítica el mima.

L'independentisme explícit de l'autor és d'agrair i és saludable, però que sàpiga ningú ha defensat que sigui una eina útil d'anàlisi ni històrica ni crítica: és una posició ideològica militant, oportuna en un dietari, però corruptora de la lucidesa analítica. Jo crec que de Pla només n'ha entès allò que juga a favor d'una tesi d'actualitat política. La subtilesa del gran Pla, els seus plecs, les seves mentides, la seva complexitat humana i ideològica, el joc a moltes bandes i les seves contradiccions, són fora del llibre i Vila confon entre ser espontani i encertar-la. Dir les coses sense disfressar-les no té res a veure amb la finura interpretativa i la sinceritat no absol de la precipitació o la lectura molt interessada.

Diu irònicament (suposo!) que al mercat català només funcionarà "un llibre que faci sang". Ja el té, però el primer que ho hagués lamentat hauria estat Pla, o li hagués etzibat una d'aquelles frases que deixen convalescent per temps: "Ja viatja prou, vostè?". O no hagués dit res, emmudit de la vergonya que un llibre sobre ell comencés parlant, com feia la guàrdia civil a Espanya, de salvar el país, però sense explicar ni de què ni de qui, perquè potser haurà de ser de si mateix, que és el que passa a la gran majoria de la humanitat civilitzada, tant si es descaren com si no.