Fruita del temps

S'acaba el juny, fa calor i vénen de gust les fruites que podrien compondre un bodegó de començaments d'estiu. És clar que res és com abans, que tot l'any hi ha de tot i que les fruites de temporada, produïdes d'una manera quasi industrial, han perdut en sabor tot allò que han guanyat en aspecte. Però és igual, abandonem-nos a la il·lusió d'aquesta safata de fruita del temps. Una safata amb peres de Sant Joan, albercocs, préssecs, nispros i, és clar, cireres.

Les peres de Sant Joan són delicioses, però tenen una tendència a lloquejar ràpidament i aquell cruixent de la seva carn sucosa i dolça es converteix en una farineta fermentada immenjable. Però cal arriscar-se, perquè, a part de fer bonic a la panera, amb el verd líquid tocat de vermell venecià, la seva textura és inigualable i el seu gust juvenil, prometedor. El perer sembla que és d'origen caucàsic, però el tenim aquí podríem dir des de sempre, perquè ja Homer l'anomena a l' Odissea. Se'n coneixen moltes varietats i consta que a la taula de Cosme III, a Florència, se servien peres de dues-centes trenta-dues classes.

Després del verd de les peretes, cal un groc ataronjat. Després de la carn dura, cal una mica de pastositat. Posem a la safata uns quants albercocs. D'albercocs n'hi ha de moltes menes també, però a mi m'agraden els de color pujat, una mica ovals, tot i que no faig pas escarafalls davant dels de carn pàl·lida i aroma més lleuger, més arrodonits, amb la galta lleugerament ruboritzada. L'albercoc també ens ve de lluny, de la Xina, en aquest cas. D'allà va arribar a Grècia i es va escampar per la Mediterrània gràcies als àrabs. El seu nom deriva de l'àrab al-barquq. El nom llatí, praecox, ens indica que és una fruita precoç. Dolços i àcids alhora, perfumats, incomparables, fan una confitura deliciosa i, secs, unes orellanes que ens alegren els hiverns.

Els préssecs també vénen de la Xina, i el seu nom català remarca que el seu camí va passar per Pèrsia. Del llatí persicum deriva el nostre préssec. Els durans són de carn dura, de color groc lluminós, de pell amb borrissol i d'un perfum que incita a clavar-hi queixalada. Els mollassos són de carn tova, molls, podríem dir, i suquegen quan te'ls menges. Els de carn blanca -un blanc lleugerament verdós- són, per mi, incomparables.

A la safata m'hi agraden molt els nispros, i tres o quatre de les seves fulles llustroses ajuden a fer vibrar tots els grocs que hi estem posant. I és que els nispros també són grocs, d'un groc de cadmi obscur amb un punt de blanc de zinc. Tenen la pell llisa, tibada, un pinyol considerable i una carn d'aroma subtil. Vénen del Japó i van ser introduïts molt tardanament, a començaments del XIX.

I les cireres són les que alegren els grocs diversos, les grosses i carnoses, de pell turgent i carn sucosa, d'un vermell de sang, dolces i amb un punt d'àcid peculiar. Són l'alegria del juny, la nota feliç, i sempre vénen carregades de records del verd paradís de la infantesa perduda.