Entorn de l'art català a partir de 1940

El Museu d'Art Contemporani de Barcelona té l'origen en una antiga iniciativa de la societat civil als anys 60 del segle passat, amb Alexandre Cirici i Vicente Aguilera Cerni, que va culminar molt després, el 1988, amb la creació d'un consorci format per la Fundació MACBA, constituïda el 1987, i les administracions (Ajuntament de Barcelona i Generalitat). El museu es va inaugurar el 28 de novembre de 1995.

La situació dels museus a Barcelona a final dels anys 80 i principi dels 90 era la següent: el Museu d'Art de Catalunya, amb col·leccions que arribaven fins a l'època barroca, a punt d'entrar en obres, i el Museu d'Art Modern, obert, amb col·leccions que enllaçaven amb les de l'anterior museu i arribaven fins a les primeres avantguardes, als anys 30 del segle XX.

El tall no resolt entre el MACBA i el MNAC fa que es presenti una història incompleta de l'art català

El nou museu, doncs, hauria de continuar el discurs de l'art català a partir dels anys 40, com a continuació del Museu d'Art Modern. Aquest límit fou el que es va establir amb consens ja que semblava lògic continuar un discurs fins avui dia. El discurs de l'actual MNAC el 1934 quan es va constituir en el Palau Nacional era aquest, fins a la contemporaneïtat; fou el franquisme el que dividir el museu en dos situant el Museu d'Art Modern a la Ciutadella.

A aquesta definició de continuïtat responia l'excel·lent projecte del primer director del MACBA, Daniel Giralt Miracle, que es va truncar per l'aparició de tècnics de fora promoguts per les administracions, desconeixedores del panorama artístic intern i en busca d'una certa modernitat.

L'empenta definitiva del MACBA va va venir del director Manuel Borja-Villel a partir de 1998. El director va construir, a través de les col·leccions i de les adquisicions per part de la fundació, el seu discurs de contemporaneïtat; discurs coherent que atenia tant a les premisses internacionals com a les de l'art català en l'evolució de l'art. Però era un discurs que obviava i deixava de banda les obres d'una sèrie d'artistes que, si bé responien a poètiques específiques valioses en molts casos, no aportaven res al discurs de l'evolució de la contemporaneïtat en l'art.

Aquest factor ha determinat que una part considerable de la producció artística de qualitat d'aquest país no tingui el seu marc de referència en el discurs del MACBA. Això fa que als museus de Barcelona es presenti una història incompleta de l'art català; des del final del MNAC entorn a les primeres avantguardes i el discurs específic del MACBA, deixant buits en la història de l'art del segle XX.

És una situació que cal resoldre. Tal vegada deixant el reflex complexe de la història de l'art català per al MNAC, seguint fins a l'actualitat en les seves col·leccions; i reservant el MACBA, amb la seva pròpia idea de contemporaneïtat, que compartim, i que pot remuntar-se fins al segle XIX, per avançar cap al futur. És la definició que trobarem a la majoria dels museus d'art contemporani de fundació recent.

Eduard Carbonell és catedràtic d'història de l'art i exdirector del MNAC.