Dos grans senyors

Com han estat i com som

els catalans / Quina mena

de gent som

Rodolf Llorens / Gaziel

Pòrtic

353 / 230 PÀGINES. 22 / 16 EUROS

Com han estat i com som els catalans i Quina mena de gent som són ambdós reedicions, però el primer és un llibre literalment insubstituïble i el segon potser només útil per a historiadors. De l'Agustí Calvet, Gaziel (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964) hi ha tantes planes bones i valuoses, de viatger i d'analista, de memorialista i de cronista, que aquest llibret de postguerra i amargura que és Quina mena de gent som no sé pas si ajuda molt l'autor a mantenir el tipus. Em fa l'efecte que no, però això és també part d'una cultura flexible: fer a mans texts menors d'autors de la magnitud del Gaziel. Les angúnies d'aquests quatre assaigs escrits entre el 1938 i el 1947, revisats poc abans de morir, són les d'un home enfonsat i amb sentiment de derrota definitiva: un pròleg a la història de Ferran Soldevila, un text de circumstàncies, un discurs tristíssim.

El domina la desolació pel fracàs integral de la seva vida i d'un projecte civil i polític, com els podia passar, el 1939 i fora de Catalunya, a Manuel Azaña o Américo Castro. Gaziel creu que Catalunya ha estat un poble perpetuament vençut i condemnat fatalment al fracàs. L'autocompassió descontrolada explica la idea que la història de Catalunya "no ha estat més que una sèrie inesgotable d'amargors i contrarietats del poble català", que sempre perd. Però això és barrejar el fracàs i la impotència política amb el fracàs social, econòmic i cultural, i que jo sàpiga Catalunya ha estat i és la societat més rica i diversa, complexa i moderna de l'Espanya contemporània, i una de les més fèrtils de l'Europa moderna: si això és perdre, és que hem perdut el nord. És un fet una mica massa grotesc que la societat més europeïtzada i més sintonitzada amb els valors laics cregui, o li facin creure, que és perdedora.

Un altre món és aquest tipus sensacional d'en Llorens, professor i activista cultural nascut el 1910 i exiliat a Veneçuela el 1939 fins a la seva mort el 1985 (s'hauria de publicar urgentíssimament l'estudi que resta inèdit sobre l'exili, segons diu la solapa: si respira com Com han estat i com som els catalans ha de ser atuïdor). La prosa tibant i fresca, directa i imaginativa, i també barroca i retorçada, lliure d'una manera escandalosa i subtil al mateix temps és una autèntica festa de llengua i d'idees, fastuoses ambdues.

El pròleg d'Enric Casasses ho diu rotundament, i la temptació és no creure-se'l. Però té raó. Aquest llibre publicat el 1969 és una poderosa sacsejada que fa anar el cap com una olla de grills, i ha de posar a treballar una pila d'investigadors sobre les seves hipòtesis valentes i exagerades: impugna, d'una manera intimidatòria, els diagnòstics de l'idealisme sobre el que diu que diuen que som els catalans -comença pel "formalisme buit" de Josep Ferrater Mora i el repategen la perspectiva tant de Jaume Vicens Vives com la de Carles Pi i Sunyer o de Josep Trueta- i desmonta una a una les llegendes consoladores (mesura, seny, ironia...) per anar a tocar a terra. És una mena de materialista històric profundament lliure, que no es deixa ensarronar pels sentiments a l'hora d'interpretar el passat històric. I al mateix temps escriu com si fos un Joan Fuster passat de voltes, barrejat amb la impudícia i la cruesa de Joan Puig i Ferrater però amb gran solvència de dades històriques, des de Ramon Llull o el bisbe Joan Margarit fins a la cosa més actual llavors (com en Josep Maria Espinàs, Antoni Jutglar i Jordi Solé Tura). De fet, només sóc capaç de comparar-lo amb el desmuntatge de mites i mentides que va practicar el colombià Fernando Vallejo al llibre dedicat a l'església catòlica amb el títol, net i clar, de La puta de Babilonia.

El lema que posa al capítol dedicat a Com som els catalans és de Nietzsche: "Tot pas endavant en el coneixement és una conseqüència de la valentia, de la duresa contra un mateix". I no se n'està gens d'aplicar l'aforisme, com sap ben bé ell mateix: "En el meu ostracisme -diu cap al final del llibre- m'he volgut esbravar, lliurar-me a una efusió de sinceritat sense estar-me de res, sense afluixar, sense contemplacions, sense assuaujament, sense coixí ni matalàs".