El vent

A causa d'una cita personal i pública amb el meu amic Dante Alighieri i la seua Divina Comèdia -a Barcelona i a la mateixa hora-, no vaig poder assistir al concert commemoratiu de Raimon el 8 de maig passat a València, i ho he lamentat ben profundament, per ell, i sobretot per mi. M'hauria reconfortat escoltar-lo en aquell lloc, aquell dia, acompanyats de gent coneguda o no, de persones que vam ser companys o testimonis dels primers anys del gran cantant, i de joves que l'han conegut fa poc de temps, ja com un mite o com una figura de la història vivent. No sé com es devia sentir ell mateix, a València, cinquanta anys després d'aquell dia, també esdevingut mític, en què el vent li pegava en la cara, damunt d'una moto, i algun esperit celestial o arcàngel de la música li va enviar la cançó amb el crit i les poques paraules eixides de les vísceres de l'ànima. Perquè, amb tota certesa, allò va ser obra d'algun poder superior, i si no és així no es pot entendre res. Durant uns pocs anys, massa pocs, l'esperit del món, o l'esperit del temps, tal com hauria pensat el doctor Faust de Goethe, degué mirar benèvolament aquest país dels valencians i ens va fer uns quants regals, amb nom de persona. Si no és per una intervenció sobrenatural, no s'entén que en tan poc de temps, i amb tan escassa probabilitat prèvia, aparegueren entre nosaltres Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster escrivint aquells versos i aquells llibres, que apareguera Raimon component i cantant aquelles cançons llegendàries, que aparegueren alguns noms més que m'estalviaré de dir, i tot allò que entre tots -que érem pocs- vam ser capaços de fer. La història recent no ho permetia, l'època ho feia improbable, el país no sabia si era alguna cosa o no res, i tanmateix van sorgir les persones, els llibres, i van sorgir les cançons de Raimon. Qualsevol explicació racional és del tot insuficient, perquè allò va ser un miracle, i els miracles no s'expliquen. Raimon cantant contra el vent, més que al vent, perquè el vent sempre l'hem tingut en contra. Encara el tenim en contra, els miracles nous sembla que s'han acabat, i els antics tenen ja cinquanta anys. Passe el que passe, gràcies a aquells miracles, al miracle de Raimon contra el vent, tots hem pogut ser una mica més dignes. Aquests cinquanta anys, el vent de la història (el de la nostra història de valencians) semblà un moment que bufava a favor, després pareix que ha tornat a girar-se en contra, i de vegades és ja com una ventada destructiva i funesta que arrossega plàstics bruts, papers i pols, que ens encega i ens vol impedir qualsevol futur de dignitat pròpia. Llavors, tornem a llegir alguns llibres, tornem a escoltar Raimon, alcem el cap, i continuem caminant.