Poesia: enquesta urgent

Enmig de la crisi arriben els primers brots verds -aquests sí que indiscutibles- de la poesia. Reivindicava el poeta Adam Zagajewski, a En defensa del fervor, "una poesia que no ens falli quan arribi l'hora de la veritat", i aquí la tenim, fidel a la cita, la nova edició de Barcelona Poesia, la 13a, prometent emocions i moltes activitats, inclòs el veterà festival internacional de poetes, que celebra el 25è aniversari. Barcelona Poesia comença avui i, fins al proper dia 27, ofereix l'oportunitat de submergir-se en l'experiència poètica, viure un temps en aquella mansió fascinant des d'on, parafrasejant Baudelaire, no es veu més que "infinit per totes les finestres". Concursos (els Jocs Florals), tallers poètics, recitals (inclosa una marató Joan Salvat-Papasseit), homenatges, música, espectacles... El programa és extens i ple de convocatòries suggerents i sorpreses. Amb motiu de la gran festa de la poesia, presentem una enquesta urgent sobre el gènere, el seu estat i el seu ús. Una dotzena de personatges del món cultural analitzen la situació de la poesia, parlen de la relació íntima que hi tenen i trien, tot declamant-lo, un vers, una única línia (o màxim dos, bé, fins a tres) que convida a seguir el camí cap al cor del poema i la selva cadenciosa de l'aventura poètica. A partir d'aquí, que cadascú s'uneixi al joc i n'esculli un: "Qué otra cosa podría ver un explorador cansado", "How is it now between us?", "Tengo miedo de verte", "Tots hi serem al port amb la desconeguda"...

"La seva capacitat de fondre's amb les noves tecnologies és gran, i beneficiosa, la poesia es pot convertir en petites píndoles enviades per mòbil o correu electrònic"

"La poesia sempre ha estat minoritària; requereix una forma de llegir diferent, una certa vocació de lector del gènere; no és el mateix llegir Larsson que Baudelaire"

Àlex Susanna, a qui sempre imaginem passejant pel pont del Rialto, rellegint Rilke (i vestit per a l'ocasió), és una de les persones que més poden parlar de poesia: no per atzar és poeta, ha estat editor i traductor de poesia i torna a codirigir enguany, amb motiu extraordinari del 25è aniversari, el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, que va cofundar el 1984 i va dirigir fins al 2000. No és d'estranyar, doncs, que, en donar l'opinió, sigui optimista, vist com ha funcionat la seva iniciativa. "Fa 25 anys que iniciem l'aventura del festival amb Mario Muchnik", rememora. "Llavors semblava una bogeria. Ha quedat clar que no ho era. L'èxit fa prova que la poesia és, entre tots els gèneres, el més adequat als nostres temps. I és una conclusió no menor: s'ha demostrat que hi havia un públic totalment interessat a escoltar poesia en viu, una cosa que en essència és el retorn a l'origen del gènere". Susanna considera que, amb els recitals i festivals, "la poesia s'ha salvat", ni més ni menys.

Tant és així? "Sense el Festival molts editors de poesia haurien deixat d'existir. Ha mantingut viva la poesia com a gènere, la poesia estava a les acaballes, i ja no ho està. Només cal mirar al voltant". Susanna compara la situació de poesia d'aquí amb la que es fa a França, Gran Bretanya o Itàlia, i conclou que aquí "estem molt millor, tenim poetes no deficitaris, tenim deu o quinze poetes catalans que són rentables econòmicament; és una bona quantitat". Parlant amb Susanna és impossible no caure en la nostàlgia dels orígens: recordem el naixement del festival i aquelles inoblidables (i maratonianes) primeres edicions en què es va desenvolupar el model. Més de 300 poetes després -és cert, amb aquests ulls vam veure Stephen Spender, Soyinka, José Agustín Goytisolo!- "no hi ha al món un festival com aquest". Susanna és molt optimista amb el paper de la poesia en l'actualitat: "La seva capacitat de fondre's amb les noves tecnologies és gran, i beneficiosa; la poesia es pot convertir en petites píndoles enviades per mòbil o per correu electrònic. És el gènere més adequat als nostres temps, per la condensació, l'eficàcia, la capacitat de dir molt en molt poc". A l'hora de seleccionar un vers, Susanna opta en principi per un de Blake, "The roots of excess leads to the palace of wisdom", però es queda amb el menys emfàtic i més entremaliat anònim xinès:

"Estar sol és un desaprofitament del cos, però mal acompanyat ho és de l'ànima".

Amb un notori contrast amb Susanna, el cineasta José Luis Guerin es manté moderat i reservat quan parla de poesia. "És una cosa molt impúdica, em fa vergonya parlar de la meva opinió i dels meus gustos en aquest àmbit. Què puc dir que no sembli pretensiós i fora de to? M'ajuda a viure. Però és una experiència que no es pot fer mediàtica, que resta en el regne de l'ocult. La seva grandesa es percep en els moments més difícils, aleshores és la millor companyia. En llegeixo habitualment, el seu caràcter fragmentari va molt bé quan es viu corrents, també pels viatges. M'agrada molt, moltíssim". No resulta sorprenent que el director de En la ciudad de Sylvia ho afirmi. Se li ha d'arrencar amb traïció que triï un vers, d'O. V. Milosz:

"Solitude, ma mère,

redites-moi ma vie"

Qui també roman modesta a l'hora de parlar de poesia és l'actriu Montse Guallar. "En llegeixo poca i sóc molt bàsica pel que fa a preferències", es disculpa. "No tinc llibres del gènere a la tauleta de nit, en llegeixo a temporades, amb relació a determinades experiències i moments anímics, n'he llegit molta, per exemple, quan he tingut un affaire". I després resulta que coneix molt bé la poesia de Palau i Fabre, o que fa un any es va submergir en els Sonets de Shakespeare per a un recital en què els va pronunciar al costat de Salvador Oliva. "No sabria jutjar quina és la situació de la poesia, però crec que és necessària per a molta gent. Forma part de la vida d'una manera molt més profunda i emotiva que la narrativa". L'actriu vol triar un vers d'una dona: Sylvia Plath o Emily Dickinson... Però li'n surt un de Miquel Martí i Pol, un dels seus autors preferits. "Parla de coses que m'arriben, n'hi ha d'altres que segurament són millors, i, sens dubte, quedaria més bé si els anomenés, però el vers és aquest:

"La veritable mort és desertar".

Si hi ha un testimoni especialment entranyable sobre la poesia és Neus Català, de 94 anys, que va sobreviure a la deportació a Ravensbrück. Per aquesta dona petita i colossal, la poesia és consubstancial a la vida: "Per mi sempre ha estat molt important, un consol, sempre. Autors preferits? Uh, Machado, Miguel Hernández, m'agrada la poesia amb contingut". Neus Català opina que "s'hauria de fer més poesia, avui; som en una època que no apareix ningú, trobo a faltar la veu de grans poetes". La lluitadora per la llibertat, que no és un destí menor, voldria haver estat poeta, però "ser militant et pren molt de temps". No obstant això, ho és força: sense modèstia falsa, tria un vers, un de seu, del seu poema Lidice, dedicat a les víctimes d'aquella matança de les SS:

"Quan les pedres parlen i les roses ploren, les aus no canten, Lidice"

El cantautor Jaume Sisa, que va participar en el 21è festival, rep la trucada de l'enquesta d'urgència sobre la poesia al supermercat. En una mà el mòbil, a l'altra fruita, la mirada als formatges, Sisa opina: "Gamoneda, parlant de Benedetti, ha dit que la poesia no és això, que està bé, però que no és això. Hi ha molts tipus de poesia; jo, entre la que està a frec de la quotidianitat -Benedetti, un poeta per a cantautors- i la que ho està amb la metafísica i el que és innombrable -Valente, el mateix Gamoneda-, em posicionaria entremig, en una síntesi galàctica. Totes dues coses tenen el seu interès". Sisa cita com a poetes favorits, dels de la tauleta de nit, Pessoa, Borges i Rimbaud. I afegeix Joan Salvat Papasseit al triplet. Considera que la situació actual de la poesia no és diferent a l'habitual. "Sempre ha estat minoritària, fins i tot la que fan els cantautors. Ho és perquè vol temps, silenci, disposició i elevació d'esperit, circumstàncies òbviament que no són fàcils en la vida normal del nostre dia a dia". Com a vers, Sisa escull la cèlebre frase de Rimbaud:

"Je est un autre"

Javier Cercas diu que llegeix poesia, però que en una altra època en va llegir més. "No sé de què depèn, va a temporades, al fet que enganxis un autor que és la bomba. Cercas opina que la poesia hauria de funcionar millor del que ho fa, atesa la seva capacitat d'adaptar-se a allò digital. "Està en decadència la poesia? No ho sé. Sempre ha estat un gènere minoritari. És possible, no obstant això, que, paradoxalment, es llegeixi més que mai, com tot, perquè molta més gent hi té accés". Per a l'autor de Soldados de Salamina, la poesia té a veure amb estats d'ànim. Ell té a la tauleta de nit Nicanor Parra. "Va bé per aixecar-te la moral, un gamberro total". Però també rellegeix molt Verlaine. "Vaig aprendre francès amb ell, em sé de memòria molts dels seus poemes, els recito quan bec". Tria un vers de Rubén Darío:

"Y la carne que tienta con sus frescos racimos"

Feliu Formosa considera que és un bon moment per a la poesia. "A part de poetes molt reconeguts, de gran magnitud, hi ha una gran varietat formal, fins i tot poema llarg -Comadira, Albert Mestre- que abans no es feia. Hi ha col·leccions noves d'editorials petites a Catalunya, Balears i València, i un públic no gaire extens de lectors però suficient perquè sobrevisquin les editorials". Apunta que del seu darrer llibre s'han venut 700 exemplars, "que és molt per ser un volum de poesia". Perquè, assenyala el poeta i traductor, "la poesia sempre ha estat minoritària, és clar; llegir poesia és una tasca molt diferent a la de llegir prosa, requereix una forma de llegir diferent, una certa vocació de lector del gènere; no és el mateix llegir Larsson que Baudelaire". Formosa recalca el fet que hi ha molta gent que escriu poesia però sense ànim de publicar-la, com a "expressió sentimental, forma d'abocar emocions i sentiments". A Formosa li pregunten sovint què és la poesia. "Respon astorat que música i metàfora, paraula en el temps, hi ha mil definicions, totes insuficients". I elegeix el famós vers de Carles Riba:

"Súnion, t'evocaré de lluny amb un crit d'alegria"

Pere Gimferrer es mostra una mica reticent al principi, aquestes coses li semblen com un tòpic; però es va animant. "La situació de la poesia? El de sempre, té un públic lector reduït, un nucli petit, però que és en canvi molt fidel, més que en qualsevol altre gènere, i ho segueix essent durant tota la seva vida". Opina que la poesia connecta bé amb les noves tecnologies, però no creu que sigui un fenomen diferent del que va significar que la poesia oral es posés per escrit o es difongués amb la impremta. "El canvi de suport no modifica substancialment la poesia: la brevetat de la comunicació per Internet ens pot portar de nou, per exemple, a l'epigrama llatí. La naturalesa profunda de la poesia no varia. És cert que la poesia té més capacitat de fragmentació que la novel·la, però això és obvi. És un gènere directe, concentrat, sense la servitud de l'argument, de gran intensitat, amb gran efecte". De l'èxit de les manifestacions orals de la poesia assenyala que no és res nou: "Sempre ha existit fascinació per escoltar el poema dit, i més en boca de l'autor, encara que hi ha poetes que diuen bé els seus versos, penso en Ungaretti, i altres que no". Passant a l'aspecte íntim, Gimferrer confessa que la poesia forma part d'ell, d'una manera diferent a la prosa. "Tinc una tendència natural a memoritzar poesia, cosa que difícilment es fa amb les novel·les; és part també de l'essència del gènere, la rima, el ritme, condueixen a la mnemotècnia". L'escriptor tracta d'escaquejar-se del joc de triar vers -"n'hi ha tants!-, però al final transigeix i adverteix que són només uns dels molts que li vénen al cap en aquell moment. "Poden ser dues ratlles?" Endavant. L'autoretrat de Rubén Darío:

"Y muy siglo diez y ocho, y muy antiguo / y muy moderno: audaz, cosmopolita"

Jordi Puntí afegeix a la seva condició d'escriptor el fet d'haver estat editor de poesia. Considera que el gènere té en realitat pocs lectors -"no es ven"- i que la paradoxa de què en canvi els recitals estiguin plens obeeix a què "la gent volt escoltar versos, no llegir-los". El lector de poesia és una minoria, però això sí, fidel, incondicional i selecta. "Uns happy Few", suspira Puntí. Els seus preferits, que han canviat al llarg dels anys, són "els poetes britànics moderns, com Auden i Larkin", en els quals cada poema és una història". Li costa decidir-se per un vers -avalua dir "At last the secret is out, as it always must come in the end", però es queda amb un altre d'Auden, de l'elegia a Yeats:

"He became His admirors"

Eudald Carbonell, un dels directors de les excavacions d'Atapuerca, considera que l'interès general per la poesia canvia segons un moviment pendular o d'acordió, depenent del moment social. "Ara crec que està millor que fa deu o quinze anys". La seva opinió no és banal: Carbonell representa una curiosa -tot i que no tan rara- unió entre la paleontologia i la poesia. "Sí", riu el científic, "no només he estat un gran consumidor de poesia, sinó que també l'he escrit, durant molts anys -ara ja no-, fins i tot m'han demanat en divserses ocasions que la publiqui, però no crec que ho faci". Carbonell s'anima i recita un dels seus poemes de joventut, amb un registre bucòlico-pastoril, molt pirinenc. "M'atrau molt la poesia. El meu poeta preferit és possiblement Maiakovski, pel seu alè revolucionari, que tant vaig compartir. També m'han agradat molt Neruda i Ho Chi Minh, el líder comunista, que era també un excel·lent poeta, i Holderlin, i Villon". Posat a elegir un vers, Carbonell, però, s'inclina per un de Baudelaire, l'inici d'Hymne, que va escollir, el que s'ha de veure, per col·locar a l'inici de la seva tesi sobre les indústries lítiques del quaternari:

"Elle se répand dans ma vie/ Comme un air imprégné de sel".

El filòsof Eugenio Trías manifesta una profunda, llarga i fructífera relació amb la poesia: "Sempre he intentat escriure de manera que el rigor filosòfic es fongués amb l'evocació poètica, de manera que la poesia estigués incorporada en la idea mare del llibre, de l'assaig o de l'article". Dels seus gustos assenyala: "Em vaig submergir, passada l'adolescència, en el món poètic de Jorge Guillén, del Juan Ramón Jiménez darrer, de T. S. Eliot, de Holderlin i Rilke". Curiosament, no tria un vers com a línia favorita, sinó una reflexió de Franz Liszt que, assenyala, presideix els seus actuals estudis musicals:

"Notre vie est-elle autre chose qu'une série de preludes "

L'actor i director Josep Maria Pou confessa una relació no gaire habitual amb la poesia, però tot el que diu demostra el contrari, fins al punt que ell mateix, sorprès, es veu obligat a rectificar la seva afirmació primera. "Llegeixo molta poesia i ho he fet tota la vida. I la utilitzo: m'aprenc coses de memòria que llavors aplicaré en un moment determinat. Hi ha en aquest fet un aspecte professional. Durant anys vaig participar en un programa de la SER en el qual llegia un poema. M'agrada llegir poesia en veu alta. Fins i tot per a mi mateix. S'entén millor així, és un gènere fet per dir-lo". Pou recorda el recentment traspassat Benedetti, però subratlla la seva especial obsessió per la Nobel polonesa Wislawa Szymborska -la de versos com "Estic massa a prop perquè ell somnïi amb mi" o "Comprenc que la meva tristesa / no frenarà l'herba"-. Ara, diu, "està de moda perquè el nou lehendakari Patxi López va llegir el seu poema Res succeeix dues vegades en la cerimònia d'investidura, però jo la vaig descobrir fa molt de temps. Vaig llegir un poema seu per la ràdio i l'estudi es va inundar de cartes". A l'actor li agrada també la poesia social, amb compromís personal, i afegeix que Ángel González i Gil de Biedma se'ls sap de memòria. En demanar-li un judici sobre la situació actual de la poesia, dubta: "És difícil dir-ho. És un exercici molt íntim, la més íntima de les experiències artístiques". Reflexiona i continua: "Avui la poesia seria el millor manual d'autoajuda, cal deixar-se d'aquestes rucades i llegir poesia". Com a vers escollit, després d'avaluar "Si he segado las sombras en silencio,/ me queda la palabra", de Blas de Otero, s'inclina per aquest tan conegut i peteseegerià de José Martí:

"Cultivo una rosa blanca / en julio como en enero"