Ulisses, pare de Mad Max

Els riscos del saber

Jordi Balló i Xavier Pérez

Galàxia Gutenberg / Cercle

de Lectors

152 pàgines. 23 euros

La fal·lera de l'originalitat és un mal recent, de fa només 200 anys, però encara dura com si l'acabéssim d'engendrar. Jordi Balló (Figueres, 1954) i Xavier Pérez (Barcelona, 1962) fa temps també que saben d'aquesta miopia contemporània i han proposat a diversos llibres, particularment a La llavor immmortal, la percepció contrària. No vol dir que tot sigui el mateix sempre; vol dir que hi ha alguns universals humans que han trobat expressió interrogativa a textos molt antics i a metamorfosis molt modernes, i que hi ha un lligam profund entre ambdós. Aquest recorregut és igual de solvent que abans, amb un camí una mica més clàssic del que és habitual en ells perquè han provat de fer-nos veure com es transformen i perviuen les formalitzacions clàssiques d'alguns mites als temps moderns, i els temps moderns vol ser una manera d'al·ludir a Pier Paolo Passolini o Dreyer i Lars von Trier, però també a Alejandro Amenábar o fins i tot Víctor Mora, el seu El Capitán Trueno i el deute explícit amb la faula de Tristany i Isolda.

Sense erudicions egolàtriques ni exhibicions de saber inútil, els autors expliquen que els relats clàssics no són "simples exotismes d'una conducta atàvica, aliena al nostre món". Dediquen sis capítols a sis mites i llegendes fonamentals de la cultura occidental: el Poema del Gilgamesh i la recerca de la immortalitat (per anar de la Ilíada a Mad Max o Lorenzo's Oil); el Prometeu encadenat, d'Èsquil, i la seva explotació intensivament romàntica; l' Èdip rei de Sòfocles i els "riscos del saber" (que ens duen fins a l'anàlisi del Nixon d'Oliver Stone havent passat per l'obra novel·lesca de Paul Auster); l'Antígona de Sòfocles i el desafiament del poder (on trobem el nou clàssic de George Steiner i retrobem l'emoció de Rosselini i Roma, città aperta o una altra obra de postguerra, l'Antígona de Salvador Espriu); els revolts tràgics de Medea, d'Eurípides, i les constatacions inversemblants -un centenar d'obres reprenen el mite només entre 1970 i 2000- i, per fi, "l'excés d'amor" dedicat a la culminació sublim de l'amor en la mort, tal com passa a la història de Tristany i Isolda, i que és probablement la més popular potser perquè l'adulteri i l'amor covard, o l'amor i la prohibició, o l'amor i l'odi representats en d'altres ens segueixen parlant amb cruesa del desig i la realitat.

No juguen amb les cartes marcades o la presumpció de fer-nos creure que tots sabem de què van aquests arguments i trames clàssiques. Actuen a l'inrevés, amb la humilitat de tornar a explicar els trets essencials d'aquestes històries de manera que podem detectar la perviviència i la instrumentalització dels autors moderns a l'hora de retornar, reinterpretar, rellegir, relligar als temps actuals les trames i angoixes que van formular-se als orígens culturals del nostre temps. Per això no fa mal saber que els clàssics del cinema han sabut defugir la patologia originalista fent-la nodrir-se de la consciència culta: els psycothrillers com Seven de Dave Fincher, o La espalda del mundo de Javier Corcuera, s'integren amb naturalitat en la trama de ressons i intencions que els autors condueixen quasi com si ells mateixos haguessin après la lliçó dels clàssics abans d'exposar-la.