Vellesa i 'rock and roll"

La iniciativa d'una cadena de televisió catalana d'engrescar un estol de vells, homes i dones, a dedicar-se al rock and roll -bé que hagi estat en una de les seves versions més assuaujades i cantabile; alguna cosa molt allunyada, posem per cas, dels Rolling Stones- ha estat saludada amb un cert entusiasme pels mitjans escrits del país, possiblement pel que tenia d'insòlita i paradoxal, és a dir, de "notícia". Però totes les coses són susceptibles d'anàlisis fetes a consciència; totes són mereixedores d'una atenció més detinguda i serena: qualitats, aquestes, que són precisament més pròpies de la vellesa que de qualsevol altra edat.

És cert que el tractat clàssic més famós de tots sobre la vellesa, De senectute, de Ciceró, acaba amb aquesta exhortació: "La vellesa és la darrera escena d'un drama: en aquesta escena, hem d'evitar l'avorriment", com és cert que, al capítol II.VIII del mateix llibre, Ciceró hi diu: "Cal ésser resistent a la vellesa, estimats Leli i Escipió ... i practicar exercicis físics d'una manera moderada" -idea de la qual provenen totes les gimnàstiques adreçades especialment a la gent gran, tan en boga des de fa uns quants anys, i causa de tota mena de pinçaments i tendinitis. És igualment cert que Montaigne, un dels grans deixebles de Ciceró, al capítol III.V dels Essais, reconeix que: "De l'alegria excessiva he passat a l'excessiva severitat, més molesta. Per això ara em lliuro una mica al desenfrenament, i ho faig a posta; i aplico de tant en tant a l'ànima pensaments riallers i juvenils". Però Montaigne més aviat troba consol a les seves xacres -comptat i debatut, tot just ranejava la cinquantena- recordant una dita de Plató, que "aconsella als vells assistir als exercicis, danses i jocs de la joventut perquè s'alegrin, gràcies als altres, de l'agilitat i la bellesa corporals que ells ja no tenen, i perquè rememorin la gràcia i el favor d'aquella edat vigorosa", pensament que el porta a citar una altra vegada Ciceró: "Per als altres les armes, per als altres els cavalls, per als altres les javelines, per als altres el mall i la pilota, per als altres la natació i les carreres; per a nosaltres, els vells, que ens deixin solament, entre tots els jocs que hi ha, els daus i les tabes".

"Sota el cel hi ha un temps per a cada cosa"

Efectivament, si es repassa xano-xano tot el que han dit els savis de l'Antigor -que encara són els savis per excel·lència dels nostres dies-, més aviat s'hi troba sempre una defensa de la quietud, de la serenitat espiritual, i una tendència a defugir exercicis i maneres que ja no escauen a una edat provecta. Així, per tornar al llibre de Ciceró, IV.III, el gran orador i ciutadà de Roma semblava tenir molt clar que una de les activitats que més havia d'escaure a una persona gran era, com podia esperar-se en aquest autor, l'educació: "¿És que no deixarem per a la senectut ni tan sols les forces suficients per a instruir els joves, formar-los i preparar-los per a qualsevol exigència dels seus deures? ¿Quina activitat hi pot haver més noble que aquesta?". Com si pensés per endavant en aquest Casal Rock de què parlem avui, Sèneca també engega, a De la brevetat de la vida , XII.4, unes paraules que no podrien resultar més avinents: "¿Què seran aquells que s'escarrassen a composar, escoltar i aprendre cançons, que torturen amb les inflexions d'una melodia llangorosa la veu humana, el recte ús de la qual tan bo i tan simple ha fet la Natura ...? Aquests no tenen repòs, sinó ocupació inútil". No va ser l'únic que ho va veure d'aquesta manera, perquè el medieval Boncompagno da Signa, al seu Dels mals de la vellesa i de la senectut, 4.7, diu que una de les calamitats del comportament d'alguns vells consisteix a "portar a la memòria les coses alegres i desitjoses, els esbargiments, els béns i els goigs que van tenir quan eren joves": el retorn o la immersió en el rock encaixaria de ple en aquesta consideració. Encara és més sever Petrarca, que al seu De vita solitaria, I.IX, distingeix dues menes de vells, equivocats tots dos, els uns perquè "es troben apesarats pels anys i la immobilitat", els altres perquè "s'agiten puerilment com els penells" .

No cal ara convocar més saviesa antiga. Hom té la impressió que aquest retorn enjogassat dels vells a les formes musicals del rock i del pop rebla una de les dimensions més abjectes de la televisió universal: en ella sembla que no passi el temps, el mitjà sempre està al dia, sempre rejovenit, i aquesta dinàmica arrossega fins i tot aquella classe de ciutadans, els vells, als quals la proximitat de la mort hauria de moure més a la serena reflexió, l'estudi, la conversació i l'educació dels joves que a bellugar frenèticament la veu i els membres sense voler acceptar que l'edat jove només és un tram de la vida, que un dia deixem enrere i que no torna. El Cohèlet bíblic ho diu molt clar: "Omnia tempus habent et sui spatiis transeunt universa sub caelo", és a dir: "Tot té el seu moment, i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa".

En aquest sentit, la iniciativa de què hem parlat avui és una de les més impies que s'hagi vist a la televisió en els últims anys.