Pell de gallina

Els callussencs estem tots pendents del cel, aquests dies. No pas temorosos que ens caigui a sobre, com els irreductibles habitants de la Gàl·lia, sinó del temps que ens farà el cap de setmana de Pasqua. El temps és cada any, per aquestes dates, un dels principals temes de conversa dels bars i les botigues del poble. En el fons, és més parlar per parlar que cap altra cosa. Home, millor que tant dissabte com diumenge llueixi un sol radiant, on vas a parar. Però per molt que siguin unes caramelles passades per aigua, per a un caramellaire (o camillaire, com en diuen molts) autèntic, la pluja no és motiu suficient perquè es desllueixi la festa.

Perquè a Callús (Bages), les caramelles són això, una festa. Una gran festa, amb tot el que això implica. És molt més que vestir-nos de catalanets, posar-nos una barretina i una faixa, faldilles i espardenyes de set vetes, i sortir a cantar un parell de cançons i fer quatre balls tradicionals, a canvi d'uns talls de coca i una mica de mistela. Això és el que molts descreguts de ciutat es pensen. I és comprensible: objectivament és així.

Però les caramelles són emocions, sentiments. Suposo que a la majoria d'indrets on també se'n celebren, la sensació deu ser semblant: a Callús, almenys -i amb perdó de l'expressió-, són l'hòstia. Es viuen com cap altra festa. Hi participen famílies senceres, moltes des de fa una pila d'anys. S'hi aboca tot el poble, sense distincions socials de cap mena, com a la nit de Sant Joan que canta el Serrat.

Els caramellaires encarem la Setmana Santa amb la sensació certa, però expectant alhora, de què en passarà alguna de grossa. És un estat d'ànim que comença a brollar des del moment mateix en què se n'inicien els preparatius, tot just després de Nadal: des que es trien les cançons i comencen els assajos, els divendres a la nit, fins que s'enllesteix -demà- amb les flors i les ballestes. La felicitat està en el preludi de la felicitat, diu el savi Eduard Punset. Per molt que el guió sigui cada any el mateix, a Callús l'arribada de la Pasqua es viu amb la mateixa excitació i il·lusió amb què un infant es fica al llit la nit de Reis.

I el dia arriba. Amb pluja o sense. I comencen a sonar els primers compassos a destemps de l'orquestra i se senten les primeres notes desafinades dels cantaires, mentre el Passeig es va omplint de gent i es tenyeix de blanc i vermell. I fa olor d'espart i petards. Perquè les caramelles són això, també, colors i olors. També de romaní i natura, que ens impregna quan sortim dissabte a la tarda per les cases de pagès. Són una festa dels sentits i els records personals que en tingui cadascú. L'espectacular barreja de Cal Silu i les saborosíssimes garrapinyades de Cal Sala. Les bromes amb els músics i el bon rotllo amb les callussenques, que estan més guapes que mai. Primavera en estat pur.

A Callús, les caramelles són, sobretot, la impactant cantada a l'església en record dels que ens han deixat i la força infinita amb què, diumenge, en la cantada final, s'enlairen les notes de la sardana Caramelles a Callús, de Pere Fons, mentre cau més d'una llàgima i se'ns posa la pell de gallina: (...) | En un to més just que mai | el ritme fa meravelles | i es transforma tot l'espai | quan cantem les caramelles | (...) Qui pogués eternitzar | aquest moment ple de vida | (...)

Les caramelles no es poden explicar, s'han de viure.