Per Bolonya

A Bolonya, fa pocs mesos, vaig menjar la millor pizza que he menjat mai, en un carreró molt prop dels edificis antics de la Universitat, la més vella d'Europa, és a dir del món. I el cuiner-cambrer, quan li'n vaig fer el comentari, es va posar la mà damunt del ventre prominent, i em digué: "Bologna la dotta, Bologna la grassa". Això, docta i grassa, europea i antiga. Aquesta institució que en diem "universitat" és una creació de la nostra societat medieval, cristiana i urbana: no de la societat antiga grega ni romana, ni de les societats industrials més o menys democràtiques.

Les ciutats de l'hel·lenisme tardà van produir a tot estirar centres del tipus "museu" o "biblioteca", com els d'Alexandria, o algunes escoles il·lustres de filosofia, de retòrica o de medicina. I civilitzacions tan avançades com la islàmica o la xinesa tampoc no van produir res d'equivalent: van desenrotllar escoles de metges, de teòlegs o de funcionaris, però no universitats. La universitat, que va nàixer per a concedir "llicència" a l'exercici d'una professió pública -de metge o de jurista, inicialment-, està lligada també des de l'origen a la transmissió de la doctrina, a la glossa de textos ( "lliçó" volia dir lectura...) i a l'acumulació i difusió del coneixement. Però si alguna tradició inalterada té la institució universitària és el discurs racional sotmès a les regles de mètode, i el distanciament de les temptacions ocultistes i paracientífiques, allunyades de la raó discursiva. No és una tradició insubstancial, ara que l'irracionalisme es difon i s'escampa en la vida social, cultural i literària.

A les aules de les universitats, des de les primeres lliçons a Bolonya a finals del segle XI, s'ha ordit al llarg dels segles aquell teixit sobre el qual ha pres forma un sistema de valors i d'idees que continua sent irrenunciable, des del punt de vista intel·lectual i ètic, per als europeus del segle XXI: la idea de naturalesa i la idea de raó, la idea de ciència, la idea de llibertat, i sobretot el concepte i la pràctica del dubte, que és el contrari del dogma. El que em fa por és que siguen, o siguem, massa pocs els qui tenen encara una imatge de la universitat com a dipositària conscient d'aquells valors de llibertat i de raó, de ciència i de dubte crític, que haurien de ser la garantia última de la nostra manera d'entendre la vida en societat.

Si aquests valors no han de tindre residència pròpia en una institució com la universitat, on la tindran? I des d'on s'escamparan per la societat, si no és des d'aquesta residència pròpia? I són aquests valors els que defensen aquests estudiants que, a Barcelona o a València, fan acampades diürnes i nocturnes, ocupen rectorats i empastifen les parets? N'estan segurs? M'agradaria parlar-ne amb ells, amb calma, en una trattoria de Bolonya.