L'alquímia de la veu

El silenci

Gaspar Hernàndez

Destino

(Premi Josep Pla)

224 pàgines. 20 euros

La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawabata, va d'unes joves que són observades nues pels homes d'edat avançada que passen la nit al seu costat sense tocar-les. Gaspar Hernàndez (Sant Esteve d'en Bas, 1971), en la seva primera novel·la, El silenci, hi troba una associació intel·ligent: la seva professió de locutor radiofònic li permet reconèixer l'erotisme d'un cos que sap present, però no el pot tocar. El perfum, de Patrick Süskind, va donar la volta al món perquè va aconseguir que ens adonéssim de fins a quin punt l'olfacte guia les accions humanes. La veu també és aquest factor misteriós, sempre present, però mai analitzat. El do d'una veu vellutada obre les portes per parlar a cau d'orella en les nits solitàries. Tot aquest entrenament de conversador atent és ben visible. El relat és una invocació d'un "tu" present, confiat, imaginable.

Però amb aquest filet prim d'una intuïció que ens podria haver donat una obra literària interessant, s'acaba tot el que hi ha de positiu a El silenci. L'autor vol construir una relació amorosa que vagi més enllà del plaer, vol salvar vides, convertir-se en un superheroi.

Hernàndez es proposa parlar de la fase terminal del càncer, però no patiu, no hi ha pas cap rastre de decadència física en la novel·la. La jove de pell de porcellana s'adorm amb una mà sota el cap i l'únic en què el narrador es fixa és en l'aixella ben depilada. Recordo la Roxane, protagonista d'una sèrie de televisió, que el dia que anava de part s'excusava per tenir les cames peludes. La sèrie, però, volia fer riure, mentre que aquesta novel·la ens vol fer repensar el sentit de tota la nostra existència, més enllà i tot del nostre insignificant jo que viu en la closca d'un cos massa fràgil.

Són inhòspits els hospitals on enviem a morir els nostres vells i malalts? Ho són sens dubte perquè, tal com va dir un escriptor austríac que va passar l'adolescència abandonat al soterrani d'un sanatori com un cas per perdut, "tot és ridícul si pensem en la mort". Quim Monzó, un dels pocs autors realment valents, va tenir la força d'entrar en una residència d'avis, va vestir el pare amb roba de dona, li va pintar els llavis i li va posar joies. És dur mirar la Desconeguda a la cara, cal molt de coratge. Proveu de llegir, si us plau, aquest relat de Mil cretins després de l' opera prima d'Hernàndez -sobren comentaris.

Adonar-se que som pols i tornarem a ser pols es pot fer davant del cos del mestre en descomposició, com fan els budistes o bé com els catòlics el dimecres de cendra. L'ascesi és un camí solitari, ardu, que demana tota una vida. Rodoreda va veure de petita com els monjos de la cartoixa de Montalegre cavaven la seva pròpia tomba, dia a dia, en petits passos. Els ciutadans de la seva apocalíptica La mort i la primavera també són obligats a visualitzar la mort, però per mostrar que la mort no pot ser pas l'objectiu de la vida.

Hernàndez, en canvi, construeix les seves promeses sobre l'engany de tots els alquimistes: hi ha una fórmula secreta que ens lliurarà de tots els mals. L'obscurantisme és pervers perquè, de fet, només disfressa les velles regles que permeten dominar els pobres pàries per una elit. La jerarquia queda intacta, la bella adormida té ben après que "mai no podia estar més elevada que el mestre." Paulo Coelho, per exemple, a Veronica decideix morir, criminalitza el suïcidi com un fet indigne. Hernàndez encara va més lluny, si pel guru brasiler només els desesperats moren perquè els falta la fe, ara resulta que fins i tot un càncer ens mata només perquè no hem estat espiritualment prou ben entrenats per superar-lo.

La gran novetat de les meditacions descrites a El Silenci potser és que "un monjo pot resoldre un koan mentre folla" i la revelació la pot trobar a llocs "tan insospitats com el vàter". L'autor ha convertit tota recerca de l'espiritualitat en una píndola màgica que cal engolir junt amb els llistats d'instruccions dels "manuals". Però al narrador la postura de lotus encara li fa mal. No deu ser, doncs, pas tan fàcil trobar el Camí. Pere Calders, en un dels seus epigrames, diu: "sembla mentida com les històries, en passar d'Orient a Occident, perden cos i poesia."