Terra de ral·lis

Al jovent de Perafita ens agradava anar a la Trona i, sobretot, a la Costa dels Gats, carretera de molts revolts, amb una excel·lent panoràmica per veure pujar els cotxes, i que a més a més ens permetia fer la paradeta per passar-hi la nit si feia falta. Aleshores es podia fer foc sense que ningú avisés la Guardia Civil, tan coneixedora de la zona com la colla, que anava amunt i avall el cap de setmana, tots agafats de la mà, ara a futbol, després al cinema o a la sala de ball i de tant en tant a veure els ral·lis.

A pagès hi havia dues maneres per saber quan un adolescent passava a ser un home: manejar l'escopeta de caça i portar un cotxe. Normalment es començava amb la moto del pare, es continuava amb un 127 trucat i s'acabava amb un 124, gairebé sempre de segona mà. Els bons eren els 1430 propietat dels pijos de Barcelona que s'emportaven les nostres noies a passejar per la comarca com qui exhibeix un trofeu. Un dia apareixien amb una Cota o una Sherpa i l'altre amb un 1430 Fu que ens feia delit a tots els xicots del poble. Quan hi havia ral·li ens trobàvem habitualment a les cunetes i aleshores mesuràvem els nostres coneixements a partir de la traçada que feien els pilots mentre els més porucs es retiraven al pla per festejar les mosses a les quals molestava la maleïda pudor de benzina.

Tot i que el Lluçanès encara fa olor, sempre hi ha hagut qui només ha sentit la pudor, pudor de fems, pudor de merda, pudor de benzina, pudor de cremat. Cremats eren aquells que feien petar el motor del cotxe tant a la Costa dels Gats com per anar de Perafita a Prats, gent que no viatjava sinó que sovint competia contra el cronòmetre sense necessitat que tanquesin la carretera. Res estrany, al capdavall, perquè aleshores la mainada passava molta estona al taller del mecànic, on els tractors feien costat amb les segadores i els cotxes encara s'arreglaven i no es canviaven com ara. Es començava per mirar i sobretot escoltar, després s'aprenia a petrolejar i finalment se sortia a provar l'auto. I, un cop ensenyat, ja podies desafiar el pixapins més estirat a la Trona o a la cruïlla del Puig, un escenari on un bon dia van creuar-se fins a tres cotxes sense tocar-se quan només n'hi caben dos. Aleshores cadascú aprenia a conduir pel seu compte i a l'escola només s'hi anava perquè et donessin el carnet. Tothom se sentia pilot en aquelles reconsagrades carreteres del Lluçanès.

A Viladrau, epicentre del món del ral·li als anys setanta, no podies evitar el món de les carreres com no podies deixar de ser de Montesa -on haurà anat a parar la meva estimada Cota 247?- o portar Levi's de pell de préssec acampanats. A mi, per ser sincers, llavors, com ara, el món de l'automòbil ni FU (ho capten?) ni fa. Més enllà de les nits heroiques fent de copilot d'amics que malversaven perillosament la seva testosterona traçant revolts rumb al Coll de Gomara -un clàssic- amb el cotxe del seu pare (o del meu: un Chevrolet corvette; com molava llavors un cotxe americà!), la meva única experiència directa, des de l'automòbil, amb els ral·lis va ser la nit en què vaig estar a punt de matar-me amb Jordi Trías al volant. El germà de l'actual cap de l'oposició municipal i conegut corredor aficionat va perdre una roda del seu Seat 1430 Special 1800 FU quan anàvem a tota castanya per l'autopista de l'Ametlla del Vallès de tornada, precisament, d'un ral·li a les Guilleries que ell havia corregut. Els mecànics li havien deixat afluixats els cargols. Jordi, que anys després tindria un accident gravíssim en xocar amb una vaca, va aconseguir magistralment dominar el cotxe mantenint-lo recte entre l'al·lucinant pluja de guspires que sorgien de l'eix mentre traçava un solc en l'asfalt. Aquell dia vaig decidir que la conducció tenia el seu punt.

A Viladrau, els deia, no podies, ni que volguessis, estar al marge dels ral·lis i la seva èpica. Per ells he passat moltes hores a la cuneta, gelat i mort de son, observant el gran espectacle dels bòlids apareixent en la nit precedits de l'estrèpit dels motors per enlluernar-te amb els seus potents focus i desaparèixer al següent gir sense temps de dir aquest Alpine és meu.

Jo, la veritat, no li veia del tot la gràcia, a allò. Però tenia les seves compensacions. Vaig fer moltes amistats femenines en aquells revolts. Més encara perquè la resta dels nois estaven massa ocupats hormonalment en els vehicles per entretenir-les a elles, que s'avorrien d'allò més amb tant pistó i tanta vàlvula. Jo els hi recitava poemes, els hi explicava històries de por que les feia estremir amb secret plaer i els hi ensenyava les estrelles (quina gran inversió ha estat aprendre's les constel·lacions!). També, ja que em mantenia a segona línia amb les noies -distingir els cotxes m'importava un rave-, estava disposat a compartir el meu barbour o la meva manta amb elles, cosa que significava sorprenent proximitat en aquells temps de sequera. Revolts i corbes: tota una educació sentimental.

Moltes nits em vaig maleir per tornar a sucumbir a la crida del ral·li -per què havia de fer sempre tanta fred i ser tan tard?-. Però la vetllada començava a casa d'algú, per exemple les germanes Gazulla, estaves tan bé ballant què sé jo Son of mi father, Pop corn o La reina bruja de Nueva Orleans, grans hits del moment, o entrellaçant enutjosament (uf) en un ball lent amb el ligue de torn mentre cantava François Hardy i tu pensaves com demanar-li per sortir (així, oh Déu, es deia: que cursis que érem) i de sobte, zas, ja estaves dins el cotxe d'algú rumb al ral·li. Ens situàvem en un revolt innominat -a vegades fins i tot en algun amb nom com l'ominós de les Gallines, prop de la Barita, on es van estavellar les Bori- i, apa, a esperar. Passada la calentura del ball et començava a entrar una gelor pels peus que llavors s'apropiava de tot el teu ésser fins que et posaves a tremolar amb espasmes incontrolables. Jo clavava cops de peu al terra, als troncs, a les pedres per no clavar-los als qui ens havien portat fins allà. I per què parlar dels parcs tancats, les verificacions, la lenta cerimònia de les sortides d'etapa...

Avui penso en tot allò i ¿saben què els dic?, que ho recordo amb una nostàlgia infinita. ¿És el record dels ral·lis o, com diria Conrad, l'enyor de la nostra joventut perduda?