"La màscara és un quarto fosc"
A punt de carnaval, posats a buscar un expert per parlar de màscares i disfresses, el seu ús i el seu gaudi, ningú com Toni Albà (Vilanova i la Geltrú, 1961). El nostre camaleó particular arriba a la cita a la rambla del Poble Nou -després anirà als estudis Ideal a gravar Polònia- visiblement estressat, pràcticament a pas de càrrega. La gent el saluda en veure'l passar. Davant un cafè sol amb sacarina al bar del casino de l'Aliança, l'actor s'anirà relaxant. És fascinant observar-lo i a estones quasi t'oblides de prendre notes: el seu rostre és com un plàstic palimpsest en el qual apareixen ara un rei, ara un papa. Només els ulls romanen immutables, i aquest gran nas que Déu li va donar i que tant li hagués envejat Orson Welles que, és sabut, renegava del seu, petit i arromangat, inapropiat, deia, per interpretar -ell ho solucionava amb nassos postissos-.
"La disfressa permet usurpar la personalitat fins i tot al llit; té molt de morbo"
"És màgic i és tabú. És pecat, per descomptat, perquè estàs fingint, mentint, ocultant"
Pregunta. Li ve de lluny el gust per les disfresses?
Resposta. Va junt amb el teatre. La primera vegada que vaig tenir públic va ser al carnaval de Vilanova. Els meus avis tenien casa a la rambla i la família el vivia molt, jo des de molt petit. A Vilanova el carnaval té una gran tradició, no va desaparèixer com altres durant el franquisme, només va deixar de celebrar-se els tres anys de la guerra. Des dels cinc anys m'he disfressat sempre. Pujava a les golfes dels avis, obria les caixes i em provava tot el que trobava: abrics, faldilles, jaquetes. Llavors em posava la màscara, la careta, i sortia a la rambla. Pujava a un dels bancs de pedra i al cap d'un minut la gent formava un cercle al meu voltant mirant les tonteries que feia. Els veia a través de la màscara. Llavors m'espantava i tornava corrents cap a casa... per tornar a sortir. Ara veig com es disfressa el meu fill, de dos anys i mig, amb els seus cosins, i és el mateix, excepte que es disfressen d'altres coses, d'elfs, en lloc de fades o prínceps i princeses.
P. Què és disfressar-se?
R. En part és usurpar la identitat d'un altre. Hi ha una necessitat inexplicable, fisiològica de posar-te a la pell d'un altre. Aquest desig tan estrany poster prové dels nostres avantpassats primitius, poster es posaven en el lloc de la presa per saber què feia ella, per llavors poder-la caçar.
P. Té també el seu puntet eròtic, sexual.
R. Sí, és clar. La disfressa permet usurpar la personalitat fins i tot al llit; a quants reis no els han enganyat així! Disfressar-se té molt de morbo. La màscara és un quarto fosc.
P. Hi ha gent a qui no agrada disfressar-se. Ells s'ho perden.
R. Sí, passen més vergonya que sense disfressa, em sembla estrany. Hi ha gent que veu la disfressa i els disfressats com una amenaça. La disfressa, la màscara, el carnaval tenen a veure, per descomptat, amb allò prohibit, amb l'aparença, la dissimulació. Ajuden, és clar, a alliberar-te. Per carnaval, disfressat, pots tenir davant teu l'advocat de la teva dona, que t'ha xuclat tots els diners, i pessigar-li la galta i murmurar-li a l'orella: "Em coneixes?".
P. Curiosa fantasia.
R. La vengança és un element present en molts carnavals. Al Brasil sempre hi mor gent i no només per excessos. És el component obscur, sinistre si vols, de la disfressa. És màgic i és tabú. És pecat, per descomptat, perquè estàs mentint, fingint, ocultant. Pensa que si ara mateix surts al carrer fent-te passar per policia, et detenen. Jo quan faig de Rei frego bastant el delicte. De fet, pel mateix que faig a la televisió m'haurien tancat entre reixes fa 40 anys. Com de Papa. Hi ha uniformes que són intocables.
P. Tornant als reacis a disfressar-se...
R. A qui no li agrada, no li agrada. També hi ha qui en una festa prefereix estar-se en un racó amb una copa a la mà. A molta gent el carnaval li trenca esquemes, per una educació rígida, perquè els costa jugar, per autorepressió.
P. Hi ha gent que té molt sentit del ridícul.
R. Al Titanic va morir més gent per salvar les aparences que per una altra causa.
P. És més sa disfressar-se?
R. Psicològicament és molt alliberador. I qui es disfressa està més disposat a entendre l'altre, als altres. Quan et disfresses d'un altre tendeixes a relativitzar el teu propi punt de vista. El meu treball es basa en observar i copiar comportaments. El meu cos s'adapta a una altra forma de ser, això et fa més obert, més comprensiu.
P. Amb Benet XVI!? Però si el retrata com un corromput Sith de La Guerra de las Galaxias.
R. A veure, no aprecio més el Papa per fer d'ell, però potser entenc una mica més les seves raons.
P. Em sorprèn.
R. Parlar amb l'enemic, conèixer-lo, ajuda a qüestionar els teus prejudicis.
P. Tècnicament, ¿com funciona això de la disfressa?
R. Hi ha una part superficial. Em disfresso, per exemple de Rei Joan Carles, amb roba i maquillatge, i ballo la conga i canto "Me lo dijo Adela". Però no per això sóc el Rei. Jo evidentment em disfresso de l'extern, però també em comporto com ell. Observo no només l'exterior sinó l'estructura que aguanta l'uniforme.
P. Disfressa de dintre cap enfora, o de fora a endins, Stanislavski o Brecht?
R. Tots els mètodes són bons. Jo començo per l'observació. Per seguir el personatge que vull interpretar. Estudio com vesteix, com es mou. Escolto les seves converses. Mai creo personatges a partir de res o de mi. Observació, observació, observació [mentre ho diu canvia de registre i es posa a parlar com la Duquesa de Alba; resulta desconcertant, sobretot per al tipus que menja a la taula del costat i que es queda amb la boca oberta sobre el seu plat d'ous ferrats]. Moltes vegades cal treure la màscara quotidiana de la persona per veure què hi ha dins, per trobar la seva essència.
P. Què és el més difícil per disfressar-se?
R. El difícil no és posar-se la màscara, sinó portar-la. Semblar Ricardo III o Hitler és fàcil, però és molt més complicat fer d'ells.
P. Ja que estem amb Shakespeare, si no li ho dic rebento: ¡com m'ho vaig passar amb aquell Brams o la comèdia dels errors que feien amb Sergi López!
R. Amb Sergi hem quedat que ho tornarem a fer, era un plaer, ens ho passàvem de meravella.
P. De què anirà aquest carnaval?
R. És un secret que no puc revelar perquè serà un moment impactant del carnaval de Vilanova.
P. Disfruta especialment en aquestes dates?
R. Bé, cada vegada m'agrada menys perquè ja em disfresso de dilluns a divendres tot l'any.
Consells per disfressar-se
No podíem deixar marxar Toni Albà sense que ens donés unes recomanacions per disfressar-nos per carnaval. Aquests són els seus consells:
1. "Que la disfressa sigui còmoda. N'hi ha de molt boniques però que resulten un turment. Les dels carnavals de Río o Tenerife són molt vistoses, sens dubte, però intenta portar-les tota la nit... No, no, tanta parafernàlia no és bona".
2. "La imaginació al poder. És molt més divertit inventar-te la teva disfressa, rebuscar en els baguls, posar-te coses anàrquiques, anar al teu rotllo".
3. "I fugir dels tòpics. Encara que sigui l'any Spiderman o el del Rey León, millor que et busquis alguna cosa original. A mi m'encanten les disfresses abstractes: de cadira, per exemple. O de pont de Calatrava. ¡I què dir d'una disfressa de pont de Mapfre...!
4. "Si pots, porta la teva disfressa al límit, no et quedis en allò superficial. Munta't un discurs. Representa el teu personatge a fons, parla com ell, mou-te com ell".
Albà no recomana la cosa cinematogràfica, les típiques disfresses de pel·lícules, tot i que admet que anar de Superman si ets rabassut té la seva broma. En preguntar-li si creu que hi haurà molts Von Stauffenberg aquest any -pel Tom Cruise d'Operación Valkiria-, respon que no. "Anar d'oficial nazi pel carrer", reflexiona, "seria un problema" (!). Entre les millors disfresses que recorda hi ha la d'un tipus que es va caracteritzar d'El caballero de la mano en el pecho, marc inclòs, i una amiga que ho va fer d'una altra pintura immortal: la Mona Lisa.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.